literatura
Eix@mple Web literatura
Amades
Llegendes de
Barcelona
Totes aquestes històries són del llibre Històries i Llegendes de Barcelona
escrit per en Joan Amades.
L’editorial és Edicions 62, del carrer Peu de la Creu 4, telèfon 4437100
índex
ORIGEN DE «L’ANY DE LA PICOR» *
FER EL BENEIT *
EL PERQUÈ DE CAN SEIXANTA *
CALÇAR-SE LES SABATES *
A LA TAULA DE L’ABAT QUI NO HI ÉS NO HI ÉS COMPTAT *
LES CARAMELLES *
ALS CORNUTS ELS HI PICAVA EL FRONT *
CANÇÓ DEL FADRÍ INNOCENT *
ORIGEN DE LA CREU DE LES MONEDES *
NOU DE TRINCA *
EL SUBMARÍ D’EN MONTURIOL *
EL PRIMER HORT DE PATATES *
CONTRA EL ROSARI DE L’AURORA *
ORIGEN DE «L’ANY DE LA PICOR»
Això que portem explicat podem creure que va esdevenir l’any 1471 que, segons les cròniques i la tradició la nostra terra va sofrir una invasió de puces veritablement esgarrifosa, les quals donaven unes fiblades que llatzeraven en gran manera la gent, que se’n sentia encara molt més del que se n’hauria sentit perquè fou un dels anys terribles de fam i de misèria, a causa d’haver-se perdut la majoria de les collites. La memòria del poble encara en té ben viu el record en el refrany:
De l’any de la picor,
que tothom gratava.
El qual és ponderatiu d’un temps reculat, llunyà í confús.
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
Antigament, el pas dels portals no sempre havia estat franc; a vegades per entrar a una població hom feia pagar un petit tribut, que rebia el nom de Portalatge. Hi havia algú que n’estava exempt, entre d’altres, els beneitons o betzols; d’ací el refrany:
Fer el beneit
per no pagar el portal
També es diu "per no pagar el pont", puix que també estaven exempts del tribut de pontatge. Tampoc no havien de pagar els captaires, almoiners comediants, farsants, joglars i altra gent semblant, però aquests venien obligats a fer una cantada o quatre magarrufes de la seva especialitat, per a divertiment dels portalers o ponters, d’ací les dites:
Pagar amb cançons,
o bé
amb moneda de mico,
i també
Donar una cosa
abarata cançons
El portalatge no havia estat igual per a tothom; a vegades hi havia categories i en entrar hom preguntava el nom del qui passava. Conta la tradició que una vegada en demanar-li com se deia a un castellà que arribà al peu del portal, va donar una pila de noms i un centenar de títols, mèrits, honors, càrrecs i prebendes, (molt clàssic amb els castellans) que el feren parlar més de mitja hora, durant la qual va formar-se una cua molt llarga de vianants que desitjaven entrar. Finida la retòrica, el portaler li digué que havia de pagar una unça d’or perquè pensava el portaler que eren totes les persones que l’acompanyaven, puix que es comptava a tant per nom. El foraster jurà i perjurà, va botre i maleir però no tingué més remei que afluixar.
El que seguia que era de Sabadell, en preguntar-li el nom, va contestar:
"Tot just si em diuen Pere."
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança. Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta. La fabrica de can Seixanta era de construcció vuitcentista i encara tardana. En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny.
Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme, quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així:
«No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? Mira, no sé perquè em sembla que ets fill de la meva dona. Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van treure en Seixanta.
Nota: Aquest indret avui és el carrer de la Riereta, del barri del Raval.
Històries i Llegendes de Barcelona, escrit per Joan Amades
Les comunitats de frares descalces que havien d’empendre un viatge llarg i de trescar per indrets pedregosos i de mal caminar, solien calçar-se. En els annals de la vida conventual de les comunitats descalces, es troba sovint la indicació que tal o qual cosa l’havien de fer calçats. Aquest costum originà les formes proverbials, "lligar-se bé les espardenyes", "ja cal que es calcin" i "calçar-se bé les sabates", i encara d’altres que associen les idees de calçar-se amb l’empresa d’una feina dura i difícil.
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
A LA TAULA DE L’ABAT QUI NO HI ÉS NO HI ÉS COMPTAT
Era costum que quan el pare abat s’asseia a taula, ja no ho pogués fer cap més germà; si algun confrare es trobava fora del convent a l’hora de l’àpat, en tornar no podia fer la menjada perduda i havia d’esperar que tornés a ésser hora de refetor per fer l’àpat que seguia. Aquest costum va donar peu a la formació de la parèmia que diu: "A la taula de l’abat qui no hi és no hi és comptat", emprada per indicar que no es té en compte ni consideració al qui no fa acte de presència. I com que aquesta regla sembla que eren les ordres benedictines les qui més la practicaven, hi ha versions del refrany que en lloc de la taula de l’abat, retreuen la taula d’en Bernat.
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
Encara una tradició referent a la guerra amb els moros explica que feia molts mesos que aquests tenien voltada la ciutat sense poder-hi acabar d’entrar, però els barcelonins tampoc ja no podien sostenir el setge puix que mancaven dels elements principals. En això va arribar el dia de Pasqua, els catalans ja no podien aguantar més, en tota la ciutat no restava altre menjar que una saca de farina, un bot de vi i un anyell molt gros. El rei dels barcelonins va pensar que amb tan poc menjar no n’hi havia ni per poder resistir un dia i va tenir una pensada. Va fer pujar un dels seus valents soldats dalt de la torre més alta de la muralla, que era la que s’esqueia vers l’indret que comentem i amb una trompa perquè el sentissin bé, va parlar als moros i els va dir que havia arribat el dia de Pasqua, que era molt principal i sagrat per als cristians, que ho celebraven amb carn d’anyell, bones coques i bon vi, i que encara que ells, sarraïns, no seguissin les mateixes festes que els catalans, els volien obsequiar amb les viandes que menjaven perquè veiessin que eren generosos.
Així que hagué acabat de parlar, els nostres van llançar muralla avall la saca de farina, el bot de vi i l’anyell.
El rei moro va interpretar el present com a indici de riquesa i d’abundància
que era precisament el que s’havia proposat el rei de Barcelona. Va creure
que els barcelonins comptaven amb forces provisions i que podien resistir
un setge molt llarg quan ells no estaven en condicions de mantenir-lo i va
decidir desistir de l’encerclament i deixar la ciutat lliure.
De seguida que Barcelona va tenir la sensació que els moros se n’anaven la gent es va tirar al carrer portada per una gran alegria: en grups anaven cantant i en record d’aquella data memorable cada any pel Dissabte de Glòria el poble va sortir a divertir-se i va formar colles i grups que van anar a cantar davant de les cases de les autoritats, dels amics i dels coneguts; la gent era obsequiada amb una cantada feia present a la colla de coques vi i anyells, com ho va fer el rei assetjat amb els moros.
El costum encara subsisteix i s’anomena Caramelles, i així com abans només el celebrava la ciutat de Barcelona ara està estès per tots els pobles de Catalunya.
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
ALS CORNUTS ELS HI PICAVA EL FRONT
Antigament la vigília de Sant Corneli els estudiants treien la imatge que tot l’any hi havia a la capelleta i hi posaven la de Sant Corneli patró dels casats.
Segons veu popular tots els marits de la ciutat en tal dia anaven a visitar el seu patró o, com a mínim, passaven pel davant de la capelleta. La gent deia que els cornuts, és a dir, els que la muller els era infidel, al moment de passar pel davant de la imatge sentien una mena de picor al front que els obligava a haver-se de gratar. Era el sant que els prevenia de l’abús que la seva esposa cometia amb ells.
En tal dia la concurrència per aquesta via era molt intensa; la gent creia que el casat que no hi anava temia que la muller l’enganyés i per tal de no tenir-ne el convenciment preferia més ignorar-ho.
Hom deia que els casats que durant set anys consecutius havien fet la visita al sant en tal diada, aquest els guardava de la infidelitat de les respectives mullers.
A més dels casats aquesta via es veia molt concorreguda per d’altres ciutadans, que miraven amb gran atenció si algun dels transeünts en ésser davant de la imatge es gratava el front, com a preludi del naixement de la banya acusadora.
Nota: Aquesta capelleta es trobava al carrer de Capellans
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
Hi ha una llegenda universal que a casa nostra es troba en forma de cançó i que la tradició barcelonina atribueix a un hostal de la ciutat; no diu pas quin, però la proximitat de la posada al·ludida a les forques, dóna peu a suposar que podia ésser l’escollit per la llegenda com a teatre de la facècia.
Deixem parlar la mateixa cançó:
Quan han fet a sos destinos
uns per ’qui, altres per ’lla,
fan cap a la Boqueria
que és on més concurs hi ha.
Allí veureu uns quants rotllos,
s’hi sent sonar un violí,
aquell que ven romanços
xerra més que un mallorquí.
També veureu un gran bulto
per ’lli tot voltat de gent;
és la gran llanterna màgica,
l’amo no és cap aprenent;
prou té més filosofia
que el mestre més consumat;
sols que a vendre espantamosques
la sort me l’ha destinat.
Si n’eren un pare i mare
un fillet que ells tenien,
el fillet molt s’estimaven
i ha caigut en malaltia;
ja van fer una prometença
a sant Jaume de Galícia.
Prometen anar-lo a veure
si li salvava la vida
d’aquell fillet que estimaven
que està en greu malaltia;
prometen d’anar a sant Jaume,
a sant Jaume de Galícia.
Va anar-hi gaiato en mà
i els rosaris a la cinta.
Sant Jaume els va escoltar
i el treu de la malaltia
i tots tres van a complir
la prometença oferida.
Quan passen per Barcelona
reposar bé en necessiten;
ja se’n van cap a l’hostal
dels millors que allí hi havia.
A aquell maleït hostal
si n’hi havia una fadrina;
s’enamora del romeu,
la molt gran desvergonyida.
- Fadrí si em vols fer un bes,
fes-me un bes per cortesia.
- No ho mana la llei de Déu
ni sant Jaume de Galícia,
no ho mana la llei de Déu.
fadrina desvergonyida.
La fadrina se n’enuig,
jura que se’n venjaria,
n’agafa una tassa d’or,
la millor que a l’hostal havia
la fica dintre el sarró
mentre que el romeu dormia,
quan és hora de dinar
la tassa d’or no hi havia,
quan és hora de sopar
la tassa d’or no sortia.
- Què s’ha fet la tassa d’or,
millor que a l’hostal hi havia?
La fadrina de l’hostal
diu que el fadrí la tenia.
- Si tinc jo la tassa d’or
que me’n pengin de seguida.
Ja li miren el sarró:
La tassa d’or en sortia.
La justícia és rigorosa,
el va penjar de seguida.
Els pobrets dels seus pares
segueixen la seva via,
van a demanar a sant Jaume,
a sant Jaume de Galícia,
un miracle pel seu fill
perquè ell culpa no tenia.
Quan varen ser de tornada,
el seu fill veure volien;
diu la romeua al romeu
que el seu fill veure volia.
- Dona meva, on vols anar,
on vols anar, dona mia?
de tant lluny com el veuràs
a plorar te’n posaries.
No passeu per allí muller,
que el dolor us revindria.
- Revenir o no revenir,
resaré un Avemaria.
- Ai mare, la meva mare,
una cosa us en diria:
que anéssiu a cal Veguer de la vila,
que allí el trobareu dinant,
menjant-se gall i gallina;
quan arribareu allí
li direu amb cortesia:
Déu el guard senyor Veguer,
a vostè i la companyia,
vage a despenjar el meu fill
que encara està ple de vida.
- Fugiu d’aquí, dona boja,
no em dieu tal bogeria,
que tant és viu vostre fill
com aquest gall i gallina;
el gall es posa a cantar.
la gallina al plat ponia.
Això és miracle del cel,
miracle que Déu envia.
Ja despengen el fadrí
i pengen la fadrina.
De tan lluny com el va veure
ja plora com si es moria,
així que ella s’hi acosta
veu que el seu fill es movia
tan bon punt com la va veure
ja li crida: -mare mia!!
- Com ets viu el meu fillet,
com ets viu en tants de dies?
- No tinc d’ésser viu mare,
amb tan bona companyia?
Sant Jaume em té pels peus
i la Verge per la cinta;
al cap tinc l’Esperit Sant
que m’alegra nit i dia.
*
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
ORIGEN DE LA CREU DE LES MONEDES
La vella moneda catalana, com la de tots els països cristians, portava en el seu revers una creu; d’ací ve que en parlar dels costats de la moneda hom els anomeni cara perquè hi havia la del rei, i creu perquè hi havia efectivament una creu i que hom anomeni els diners per creus.
Diu el refrany en referir-se al diner que «sense la creu ningú no hi veu». Com anàvem dient, doncs, en una cara de la vella moneda hi havia una creu. i en cada un dels braços de la creu un acabament gros que semblava igual a la cabota d’una clau; des d’aquesta cabota cap al centre, o vèrtex de la creu la punta s’afuava fins acabar en punta, de manera que cada braç dibuixava talment un clau. I com a tal el veia la gent, fins al punt de crear teòricament un tipus de moneda, el clau que era la quarta part d’un diner, equivalent al grau mínim de moneda imaginable; com que un diner tenia quatre claus un clau era gairebé no res. D’ací que la frase ponderativa del grau màxim de pobresa sigui el de no tenir ni un clau. Els trenta claus, doncs, pagats per cada soldat, segons la tradició equivalen a set diners i mig. El fet de la compra dels soldats transcendí entre l’opinió barcelonina fins a donar nom al portal per on van entrar els pobres soldats a la ciutat.
El nom de Trentaclaus, per extensió, el prengué també el carrer immediat al vell Teatre Principal, anomenat avui oficialment Arc del Teatre però conegut encara pel poble fins no fa massa per carrer d’en Trentaclaus. El nom per la seva pronúncia sembla ésser personal, puix que es diu d’en Trentaclaus i no dels trenta claus i, segons la tradició, aquest personatge era un pagès, però el nom relacionat amb el portal s’explica d’altra manera.
Hom diu que el portal d’en Trentaclaus estava tancat per una porta on, com a
motiu ornamental, hi havia trenta claus clavats que formaven un curiós dibuix;
conten també que els claus que li donaren nom no eren pas claus de clavar sinó
d’obrir, puix que aquest portal s’obria amb trenta claus diferents que posseïen
en temps de guerra altres tants veïns i per això calia el concurs de trenta
persones per obrir-lo.
Si ens situem a la plaça del Teatre encarats vers el carrer dels Escudellers a l’extrem de la nostra dreta hi ha un curt carreró paral·lel a la Rambla anomenat del Gínjol; nom que no sabem pas de què li ve. En altres temps se’l coneixia pel del Palamall, o sigui pel joc de pilota, puix que palamall era un dels diversos tipus de joc de pilota.
En aquella època aquest carrer queia molt als afores de la ciutat i és natural que fos utilitzat per jugar-hi a pilota. L’esmentat joc, avui gairebé perdut, tingué antigament gran importància; constituïa un veritable exercici i la pràctica inconscient d’un esport. Les autoritats, si bé moltes vegades l’havien hagut de privar per les discussions i baralles que portava, altres encara l’havien tolerat i àdhuc fomentat com a esbarjo del jovent i exercici corporal de la soldadesca.
Una prova de la gran importància que havia assolit el joc de pilota la tenim en el gran nombre de frases i refranys que ens ha deixat en la llengua viva. Per exemple, l’acte de fer botre la pilota se’n diu trincar-la, i el lloc on es juga el trinquet. Les pilotes eren fetes pels sabaters; eren de cuir gruixut lligat amb fil, també de pell.
Formaven, més o menys, una bola tota boteruda, però així que es tirava a terra unes quantes vegades ja prenia una forma aproximadament esfèrica i hom podia amb facilitat comprovar si havia estat o no trincada, encara que no fos més que una vegada, segons que fos boteruda o esfèrica. Això donà lloc a la frase ésser nou de trinca, o mai no trincat, per indicar que una cosa no ha estat ni tan sols estrenada.
Històries i Llegendes de Barcelona, escrit per Joan Amades
Ací mateix també va navegar el primer submarí inventat per en Narcís Monturiol,
qualificat eruditament d’Ictíneo i popularment de barco peix,
perquè tenia la forma i la constitució orgànica i mecànica pròpia dels peixos.
Aquest vaixell navegava por sota l’aigua, avançava, surava i se submergia
amb tota perfecció; l’única dificultat consistia en l’acumulament d’aire per
facilitar la respiració dels tripulants, la qual s’obtenia per una mena de
canonada de goma que anava des del vaixell a la superfície de l’aigua, on
prenia aire pur i expulsava el respirat. L’invent resolia perfectament el
problema tècnic de la navegació submarina tan somniat por la ciència de l’antigor.
Solament presentava el petit inconvenient indicat, que no era de navegació.
El savi Monturiol va construir el vaixell pel seu compte i amb pecuni propi, i un cop vist el gran resultat obtingut, va tractar de construir-ne un altre de més gros i més perfecte. Van obrir-se subscripcions i van celebrar-se festivals públics en profit de l’obra i tot el poble de Barcelona hi va contribuir amb el seu esforç. Van aplegar-se seixanta mil duros, amb els quals va construir-se un altre vaixell millor que el primer. La dificultat indicada no permetia a la nau navegar a tot drap i per intent de l’inventor en idear-lo es destinava a la pesca submarina del corall. La tripulació de la nau constava de vint homes i el producte de la pesca no donava prou per a sostenir la tripulació. L’Estat, en lloc d’afavorir l’invent, va considerar-ho com una empresa comercial i va aplicar-li una tributació, impost que, va arribar un moment, no fou possible de satisfer. El fisc va embargar l’aparell i fou venut en pública subhasta per ferro vell.
El savi Monturiol tenia establert el seu despatx a la casa d’en Gil Grau, o sigui, la casa coneguda com d’en Cervantes. Es va veure obligat a cercar feina i altres mitjans de vida i va inventar una màquina per fer cigarretes. Les produïa a milers per hora i amb una perfecció admirable. L’Estat tractà d’adoptar la millora, però en intentar d’implantar-la les cigarreres es van revoltar i temerós d’un gros conflicte va abandonar el projecte. Els invents d’en Monturiol no li donaven por viure i va haver de cercar feina d’escrivent en l’administració d’un diari.
Nota: (Pel febrer de 1868 l’Ictineo fou embargat i poc després convertit en desferra Monturiol visqué un temps a la Barceloneta, però no consta que visqués a la casa de Cervantes, al passeig de Colom).
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades
(Actualment Carrer de la Lluna)
Per obrir aquest carrer calgué expropiar l’hort del Pardalot. Segons veu popular, en Pardalot era un mosso de pagès molt llest, però pobre com una rata. Un dia va cansar-se de la vida que portava i com que tenia molt d’enginy per a l’art de la terra, decidí anar a cercar Fortuna, i marxà cap a França, amb intent de no tornar a casa sense ventura.
En aquell país va llogar-se a una hisenda molt gran i riquíssima especialitzada en el conreu de la patata, que tot just aleshores començava a introduir-se a Europa.
L’amo d’aquella pagesia tenia molt d’interès a mantenir secret el sistema del nou conreu, diferent de tots els altres; per això no volia cap mosso francès i tots els cercava forasters i que no entenguessin un borrall de l’idioma perquè així no poguessin revelar a ningú com es conreava aquella nova planta. Per tal que cap estrany no pogués apropar-se als grans camps de patateres ni veure res de la seva manipulació, tenia les hisendes on es conreava la patata totes voltades per guardes i soldats, que de bon tros lluny feien tornar enrere tothom.
El Pardalot, fent el xup, va procurar veure ben bé com anaven els treballs per tenir cura de la nova planta, i quan va estar prou capacitat i ho coneixia tot perfectament, va procurar-se uns quants talls a punt de grillar i se’ls va amagar dins un bastó de canya que portava perquè ningú no els sapigués trobar, puix que si l’haguessin descobert malament li hauria anat. I fent veure que se sentia malalt i que desitjava tornar a casa seva s’acomiadà i va retornar a Barcelona.
Amb els estalvis que havia fet el Pardalot va llogar l’hort al·ludit i va dedicar-se al conreu de la patata amb les mateixes reserves i recels que va observar que es feien a França.
A la primeria, a Barcelona les patates no van agradar; la gent hi trobava regust de pastetes i de farinetes i a penes en feia cas. El bo del Pardalot que creia haver trobat una mina de fer diners va sentir-se defraudat. Al cap de poc temps el rei va venir a Barcelona i la ciutat va oferir-li un gran àpat. El Pardalot es va entendre amb el cuiner que havia de guisar el dinar reial i li oferí una bona quantitat si podia aconseguir fer menjar patates al rei de manera que les trobés bones i que el guisat li agradés
El cuiner les va tastar, puix que fins aleshores no les havia provades, i va trobar-hi un gran nombre de qualitats, tantes que es va comprometre a cuinar-les de diverses maneres per tal d’omplir tot el menú reial només amb patates, sense que ell ni cap dels altres nombrosos comensals coneguessin que sempre menjaven la mateixa vianda.
Així ho va fer: va guisar patates de trenta i més maneres, el Rei i la gran taulada de convidats trobaren els trenta i tants plats boníssims, exquisits, suculents. I no paraven de preguntar-se un als altres quina mena de menja era sense que ningú no ho encertés. Per fi, cridaren el coc i els ho va explicar. D’aquesta feta el crèdit de les patates va restar completament afermat. Els hortolans barcelonins tenien gran interès a sembrar patates, per bé que desconeixien el sistema de tractament de la planta, sobretot no coneixien la llavor, puix que no endevinaven ni podien capir que es produís el desenrotllament per mitjà dels grills.
Durant molt de temps el Pardalot va poder mantenir el secret del conreu i va ésser l’únic a Barcelona que en collia, i com que la demanadissa era molt superior a la producció, no podia menjar patates tothom qui en volia, resultava plat de gran senyor. En Pardalot es va fer ric en quatre dies i va poder comprar llargament l’hort, que primerament havia llogat.
Quan l’art del conreu de la patata es va difondre la producció va augmentar profusament i les patates van perdre categoria: van passar de menja de senyor a ésser gairebé la de pobre, a causa de los seves excel·lents qualitats alimentàries.
Diuen que antigament cada dos por tres es perdien los collites de blat i els pobres es morien de gana com a mosques perquè no tenien a penes menjar. Amb la introducció de la patata pot dir-se que la fam entre els humils es va acabar puix que el pa va ésser substituït per les patates: diuen que la paraula patata ja vol dir pa dels pobres.
Els nostres avis donaven al mot «pardalot» un sentit no pas bonic
que encara conserva a Mallorca; si no hagués estat així possiblement que,
atesa la gran popularitat del l’hort esmentat, aquest carrer hauria estat
batejat amb el nom de Pardalot en lloc del de la Lluna.
En aquest carrer s’originà la revolta més grossa que va haver-hi a la nostra ciutat contra el famós Rosari de l’Aurora.
Durant molt de temps la gent de la flamarada d’aquest barri anava darrera dels fidels que concorrien al rosari, els escarnien i, àdhuc imitaven els seus cants de manera ridícula. Un matí els van tirar bacins o, millor, el seu contingut no pas gaire agradable. Amb aquest motiu es va armar un aldarull tan fort que motivà, a les autoritats, la prohibició d’aquella pràctica religiosa. No era pas en va que els nostres avantpassats qualifiquessin el carrer de Ponent amb el nom del de les Barricades, i que el refrany barceloní s’expressi així:
El carrer de Ponent,
bon carrer i mala gent.
Nota: Aquest carrer de Ponent, avui és el carrer de Joaquim Costa
Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades*
{ Imatges de Barcelona * Barcelona. proverbis * Barcelona: citacions }
[ Proverbis catalans | Endevinalles | J. Pla: Textos ]
Eixamplèdia | Citacions |
Eixamplíada |
Eixamplisió | Índexs d’Ew
recursos: Literatura | Lingüística | Art | Música Catalana
mail
