CANTO I

CANT I
PROEMI GENERAL

Incomincia la Comedia di Dante Alleghieri di Fiorenza, ne la quale tratta de le pene e punimenti de’ vizi e de’ meriti e premi de le virtù. Comincia il canto primo de la prima parte nel qual l’auttore fa proemio a tutta l’opera

Canto I Vittorio Gassman

En la selva obscura. Sortida de la selva. La delitosa muntanya i les tres feres. Virgili, el guia segur. Principi del gran viatge.

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

3

Al bell mig del camí de nostra vida
vaig retrobar-me en una selva obscura,
del dreturer vial la passa eixida.

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!

6

Ai, dir com era, serà feina dura,
tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,
que al pensament renova la paüra!

Tant’è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch’i’ vi trovai,
dirò de l’altre cose ch’i’ v’ ho scorte.

9

De tan amarg, és gairebé la mort.
Mes, per tractar del bé que hi descobria,
d’altres coses abans cal fer report.

Io non so ben ridir com’i’ v’intrai,
tant’era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.

12

No sé bé com el peu se m’hi perdia,
tant era desesmat de son pesada
al punt d’abandonar la dreta via.

Ma poi ch’i’ fui al piè d’un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m’avea di paura il cor compunto,

15

Però, arribant al peu d’una collada,
allí on tenia fi la vall de dol,
que em va deixar la sang tan esverada,

guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de’ raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.

18

vaig aixecar la vista al meu redol,
i guaito la muntanya, ja amb l’esquena
mig abrigada per la llum del sol.

Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m’era durata
la notte ch’i’ passai con tanta pieta.

21

Aleshores la por, feixuga i plena,
que al llac del cor m’havia mantingut
aquella nit passada amb tanta pena,

E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l’acqua perigliosa e guata,

24

s’apaivagà, i com l’home esmaperdut
que amb desfici del mar se’n va a la riba
i es gira per guaitar el perill agut,

così l’animo mio, ch’ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva.

27

encar l’ànima meva fugitiva
es tomba, contemplant el pas dolent,
d’on mai no ha sortit persona viva.

Poi ch’èi posato un poco il corpo lasso,
ripresi via per la piaggia diserta,
sì che ‘l piè fermo sempre era ‘l più basso.

30

I, reposat un poc del cansament,
reprenc camí per la vessant deserta,
el peu ferm sempre el baix, tot via fent.

Ed ecco, quasi al cominciar de l’erta,
una lonza leggera e presta molto,
che di pel macolato era coverta;

33

I quan la gran pujada m’era oferta,
àgil una pantera veig saltar
que de pèl clapejat era coberta.

e non mi si partia dinanzi al volto,
anzi ‘mpediva tanto il mio cammino,
ch’i’ fui per ritornar più volte vòlto.

36

Del davant meu no se’n volia anar,
i tant les meves passes impedia,
que em girava molts cops per recular.

Temp’era dal principio del mattino,
e ‘l sol montava ‘n sù con quelle stelle
ch’eran con lui quando l’amor divino

39

S’esqueia el temps de desvetllar-se el dia,
i el sol amb els estels feia camí,
que eren amb ell, quan tota l’harmonia

mosse di prima quelle cose belle;
sì ch’a bene sperar m’era cagione
di quella fiera a la gaetta pelle

42

d’aquell encís mogué l’Amor diví;
i tot, així, a ben esperar m’inclina
d’aquella fera de pelatge fi:

l’ora del tempo e la dolce stagione;
ma non sì che paura non mi desse
la vista che m’apparve d’un leone.

45

l’estació i la gràcia matutina.
Mes, la sobtada vista d’un lleó
amb torb d’esverament m’arremolina.

Questi parea che contra me venisse
con la test’alta e con rabbiosa fame,
sì che parea che l’aere ne tremesse.

48

Semblava contra mi portar el braó,
amb el cap alt, i amb ràbia famolenca,
i lent fins l’aire tremolar de por.

Ed una lupa, che di tutte brame
sembiava carca ne la sua magrezza,
e molte genti fé già viver grame,

51

I amb ell veia una lloba escardalenca
que, ganuda de tall i d’escorrim,
a molts fa temps que en la misèria esllenca.

questa mi porse tanto di gravezza
con la paura ch’uscia di sua vista,
ch’io perdei la speranza de l’altezza.

54

La lloba va tornar-me el cor tan prim,
amb la por que escopia de la vista,
que ja desesperava pujar al cim.

E qual è quei che volontieri acquista,
e giugne ‘l tempo che perder lo face,
che ‘n tutti suoi pensier piange e s’attrista;

57

i com aquell que molt diner conquista,
si li arriba la pèrdua d’un plegat,
només és bo per ais i cara trista,

tal mi fece la bestia sanza pace,
che, venendomi ‘ncontro, a poco a poco
mi ripigneva là dove ‘l sol tace.

60

així em tenia tot acorralat
la lloba, i lentament a mi venia,
i em reculava al bosc del sol callat.

Mentre ch’i’ rovinava in basso loco,
dinanzi a li occhi mi si fu offerto
chi per lungo silenzio parea fioco.

63

I mentre en el fondal em marfonia,
als propis ulls algú se’m féu present,
a qui silenci llarg veuafeblia.

Quando vidi costui nel gran diserto,
“Miserere di me”, gridai a lui,
“qual che tu sii, od ombra od omo certo!”.

66

I en albirar-lo en el desert punyent,
« Pietat! » el meu crit li manifesta,
« tant si ets ombra com si ets home vivent! »

Rispuosemi: “Non omo, omo già fui,
e li parenti miei furon lombardi,
mantoani per patrïa ambedui.

69

« En un temps vaig ser un home » ell em contesta
« i eren mos pares del país lombard,
i d’haver nat a Màntua feien festa.

Nacqui sub Iulio, ancor che fosse tardi,
e vissi a Roma sotto ‘l buono Augusto
nel tempo de li dèi falsi e bugiardi.

72

De Cèsar, en vaig veure el cap al tard,
i, sota August, a Roma vaig fer estada
en temps dels ídols de l’engany covard.

Poeta fui, e cantai di quel giusto
figliuol d’Anchise che venne di Troia,
poi che ‘l superbo Ilïón fu combusto.

75

Poeta, d’aquell just vaig fer cantada,
fill d’Anquises, que va salvar la pell
fugint del foc de Troia saquejada.

Ma tu perché ritorni a tanta noia?
perché non sali il dilettoso monte
ch’è principio e cagion di tutta gioia?”.

78

Mes, tu ¿per què revéns al desgavell,
i no t’enfiles per la costa sana
causa de tot el que és alegre i bell? »

“Or se’ tu quel Virgilio e quella fonte
che spandi di parlar sì largo fiume?”,
rispuos’io lui con vergognosa fronte.

81

« Doncs, tu ets aquell Virgili? ¿La fontana
que del parlar tant expandeix el flum? »
jo vaig respondre tot pintat de grana.

“O de li altri poeti onore e lume,
vagliami ‘l lungo studio e ‘l grande amore
che m’ ha fatto cercar lo tuo volume.

84

« Oh dels altres poetes honra i llum!
Valga’m el temps d’estudi i gran amor
que m’he passat llegint el teu volum!

Tu se’ lo mio maestro e ‘l mio autore,
tu se’ solo colui da cu’ io tolsi
lo bello stilo che m’ ha fatto onore.

87

Tu ets el mestre meu i el meu autor,
i és de tu sol que he tret a almostes plenes
el bell estil que m’ha vestit d’honor.

Vedi la bestia per cu’ io mi volsi;
aiutami da lei, famoso saggio,
ch’ella mi fa tremar le vene e i polsi”.

90

Guaita la bèstia que em té viu a penes,
i ajuda’m si és que pots, savi famós,
que ella em fa tremolar polsos i venes! »

“A te convien tenere altro vïaggio”,
rispuose, poi che lagrimar mi vide,
“se vuo’ campar d’esto loco selvaggio;

93

« Et calen corriols més passadors »
em respongué veient que jo plorava,
« si vols sortir d’aquest indret asprós;

ché questa bestia, per la qual tu gride,
non lascia altrui passar per la sua via,
ma tanto lo ‘mpedisce che l’uccide;

96

perquè la bèstia famolenca i brava,
al tossut que travessa el seu camí
a cops d’ullal amb un no res l’acaba.

e ha natura sì malvagia e ria,
che mai non empie la bramosa voglia,
e dopo ‘l pasto ha più fame che pria.

99

És de tan mala pell i tant verí,
que en la golafreria no s’atura
i mai no es cansa de menjar i pair.

Molti son li animali a cui s’ammoglia,
e più saranno ancora, infin che ‘l veltro
verrà, che la farà morir con doglia.

102

Amb molts ha aparellat la carn impura,
i encara ho farà més, fins que el Llebrer
li portarà la mort entre tortura.

Questi non ciberà terra né peltro,
ma sapïenza, amore e virtute,
e sua nazion sarà tra feltro e feltro.

105

Ell, que no voldrà terres ni diner,
sinó el que amor, saber i virtut destil·la,
tindrà entre Feltro i Feltro el seu terrer.

Di quella umile Italia fia salute
per cui morì la vergine Cammilla,
Eurialo e Turno e Niso di ferute.

108

Aquella Itàlia humil farà tranquil·la,
la que portava a sangonent morir
Turn i Eurial, i Nisus i Camil·la.

Questi la caccerà per ogne villa,
fin che l’avrà rimessa ne lo ‘nferno,
là onde ‘nvidia prima dipartilla.

111

Ell la lloba d’arreu farà fugir,
fins que a l’Infern de nou l’haurà tornada,
d’on la primera enveja l’escopí.

Ond’io per lo tuo me’ penso e discerno
che tu mi segui, e io sarò tua guida,
e trarrotti di qui per loco etterno;

114

I ara, creu-me i escolta’m la pensada:
és millor que em segueixis caminant
i et guiaré per l’eternal contrada,

ove udirai le disperate strida,
vedrai li antichi spiriti dolenti,
ch’a la seconda morte ciascun grida;

117

on sentiràs un bramular d’espant;
veuràs el rostre dels antics com plora
i de la mort segona es va queixant.

e vederai color che son contenti
nel foco, perché speran di venire
quando che sia a le beate genti.

120

Altres veuràs contents, ben de la vora,
perquè, si cremen, és amb el consol
d’arribar a benaurats quan sigui l’hora.

A le quai poi se tu vorrai salire,
anima fia a ciò più di me degna:
con lei ti lascerò nel mio partire;

123

I si millor pujada el cor et vol,
et deixaré amb més digna companyia,
perquè contemplis el celest estol;

ché quello imperador che là sù regna,
perch’i’ fu’ ribellante a la sua legge,
non vuol che ‘n sua città per me si vegna.

126

aquell emperador que el llamp congria,
perquè a la seva llei vaig ser rebel,
a la seva ciutat no em vol per guia.

In tutte parti impera e quivi regge;
quivi è la sua città e l’alto seggio:
oh felice colui cu’ ivi elegge!”.

129

Ell mana a tot arreu, i allà té el cel,
i en tron altíssim sa puixança espleta.
Sortós el qui escolleix com a fidel! »

E io a lui: “Poeta, io ti richeggio
per quello Dio che tu non conoscesti,
acciò ch’io fugga questo male e peggio,

132

I jo li dic: « Et requeresc, poeta,
pel Déu que no has comprès i no has sentit,
i perquè deixi aquesta angúnia estreta

che tu mi meni là dov’or dicesti,
sì ch’io veggia la porta di san Pietro
e color cui tu fai cotanto mesti”.

135

i altres pitjors, que em menis on m’has dit,
i jo vegi la porta de sant Pere,
i aquells que m’has pintat plens de neguit. »

Allor si mosse, e io li tenni dietro.

I ell caminà, i jo vaig seguir darrera.

CANTO II

CANT II
PROEMI DE L’INFERN

Canto secondo de la prima parte ne la quale fa proemio a la prima cantica cioè a la prima parte di questo libro solamente, e in questo canto tratta l’auttore come trovò Virgilio, il quale il fece sicuro del cammino per le tre donne che di lui aveano cura ne la corte del cielo.

Canto II Vittorio Gassman

Defalliment humà i confortació divina. Les tres dones benaurades.

Lo giorno se n’andava, e l’aere bruno
toglieva li animai che sono in terra
da le fatiche loro; e io sol uno

3

Moria el jorn, i l’aire del ponent
despullava els qui viuen a la terra
de les fatigues llurs; jo solament

m’apparecchiava a sostener la guerra
sì del cammino e sì de la pietate,
che ritrarrà la mente che non erra.

6

m’aparellava a mantenir la guerra,
amb camí de mal fer i amb pietat,
com dirà la memòria que no s’erra.

O muse, o alto ingegno, or m’aiutate;
o mente che scrivesti ciò ch’io vidi,
qui si parrà la tua nobilitate.

9

Encomaneu-me, Muses, vostre esclat!
Ment, que vas recollir el que jo sentia,
revela la noblesa del teu fat!

Io cominciai: “Poeta che mi guidi,
guarda la mia virtù s’ell’è possente,
prima ch’a l’alto passo tu mi fidi.

12

I així vaig començar: « Tu que m’ets guia,
guaita si tinc prou força i prou virtut
per arriscar-me a tanta gosadia.

Tu dici che di Silvïo il parente,
corruttibile ancora, ad immortale
secolo andò, e fu sensibilmente.

15

Tu has explicat que Enees fou vingut,
amb els sentits mortals i la carn viva,
en el món immortal desconegut.

Però, se l’avversario d’ogne male
cortese i fu, pensando l’alto effetto
ch’uscir dovea di lui, e ‘l chi e ‘l quale

18

Però si Aquell a qui cap mal no arriba
li fou cortès, veient-lo principal
en tot ell i en allò que d’ell deriva,

non pare indegno ad omo d’intelletto;
ch’e’ fu de l’alma Roma e di suo impero
ne l’empireo ciel per padre eletto:

21

l’home de seny ho troba natural
perquè per fundar Roma i tot l’Imperi
fou triat en la glòria d’allà dalt.

la quale e ‘l quale, a voler dir lo vero,
fu stabilita per lo loco santo
u’ siede il successor del maggior Piero.

24

I la romana llum contra el temperi,
encara crema allí on el successor
del màxim Pere té son presbiteri.

Per quest’andata onde li dai tu vanto,
intese cose che furon cagione
di sua vittoria e del papale ammanto.

27

Del viatge del qual tu ets el cantor,
Enees n’aprengué allò que servia
pel seu triomf i pel papal honor.

Andovvi poi lo Vas d’elezïone,
per recarne conforto a quella fede
ch’è principio a la via di salvazione.

30

El Vas d’Elecció també hi féu via,
arreplegant més oli pel gresol
de la fe que és principi d’alegria.

Ma io, perché venirvi? o chi ‘l concede?
Io non Enëa, io non Paulo sono;
me degno a ciò né io né altri ‘l crede.

33

Però, a mi, qui m’hi crida?, qui m’hi vol?
No sóc ni Enees ni sant Pau. M’adono
que ningú no em creu digne d’aquest vol.

Per che, se del venire io m’abbandono,
temo che la venuta non sia folle.
Se’ savio; intendi me’ ch’i’ non ragiono”.

36

Per tant, si al que em proposes m’abandono,
temeré que es follia anar endavant.
Tu ets savi i veus millor el que jo raono. »

E qual è quei che disvuol ciò che volle
e per novi pensier cangia proposta,
sì che dal cominciar tutto si tolle,

39

I com aquell que dubta, i reculant
ara no vol allò que abans volia,
i de l’intent primer es va separant,

tal mi fec’ïo ‘n quella oscura costa,
perché, pensando, consumai la ‘mpresa
che fu nel cominciar cotanto tosta.

42

així en l’esquerpa costa jo em sentia,
fins al punt de pensar deixar l’empresa
a què, en principi, tot em decidia.

“S’i’ ho ben la parola tua intesa”,
rispuose del magnanimo quell’ombra,
“l’anima tua è da viltade offesa;

45

« Si la teva paraula he ben entesa »
l’ombra d’aquell magnànim respongué,
« a l’ànima t’apunta la vilesa;

la qual molte fïate l’omo ingombra
sì che d’onrata impresa lo rivolve,
come falso veder bestia quand’ombra.

48

la qual a enganyar l’home s’entreté
i a recular d’una alta empresa el porta,
com amb bèstia de trot ombra sol fer.

Da questa tema acciò che tu ti solve,
dirotti perch’io venni e quel ch’io ‘ntesi
nel primo punto che di te mi dolve.

51

Per tal de dissipar temor tan forta,
sabràs per què he vingut, i el que he sentit
quan fou la teva coratgia morta.

Io era tra color che son sospesi,
e donna mi chiamò beata e bella,
tal che di comandare io la richiesi.

54

Jo era entre aquells suspesos submergit
quan em crida una dona santa i bella,
tant, que vaig dir-li mana’m! de seguit.

Lucevan li occhi suoi più che la stella;
e cominciommi a dir soave e piana,
con angelica voce, in sua favella:

57

Més brillaven-li els ulls que llum d’estrella,
i dolçament es va posar a parlar,
amb angèlic ressò, en la llengua d’ella:

“O anima cortese mantoana,
di cui la fama ancor nel mondo dura,
e durerà quanto ‘l mondo lontana,

60

“ Oh esperit gentilíssim mantuà,
de qui la fama al món encara dura,
i mentre el món perduri, durarà:

l’amico mio, e non de la ventura,
ne la diserta piaggia è impedito
sì nel cammin, che vòlt’è per paura;

63

L’amic meu, que no és de la ventura
en la vessant deserta està impedit,
i reculant el seu impuls detura.

e temo che non sia già sì smarrito,
ch’io mi sia tardi al soccorso levata,
per quel ch’i’ ho di lui nel cielo udito.

66

I me’l temo tan pobre i afeblit,
que potser massa tard em só llevada
per tot allò que d’ell al Cel s’ha dit.

Or movi, e con la tua parola ornata
e con ciò c’ ha mestieri al suo campare,
l’aiuta sì ch’i’ ne sia consolata.

69

Vés-te-n’hi, doncs, i amb ta paraula ornada
i el que convingui més per revifar,
ajuda’l, i jo en resti aconhortada.

I’ son Beatrice che ti faccio andare;
vegno del loco ove tornar disio;
amor mi mosse, che mi fa parlare.

72

Sóc Beatriu, que et mano caminar:
vinc d’aquell lloc al qual tornar voldria:
l’Amor és el que em mou i em fa parlar.

Quando sarò dinanzi al segnor mio,
di te mi loderò sovente a lui”.
Tacette allora, e poi comincia’ io:

75

Quan sigui enfront de l’Alta Senyoria,
de tu sovint a Ella em lloaré.”
I va callar, i així jo responia:

“O donna di virtù sola per cui
l’umana spezie eccede ogne contento
di quel ciel c’ ha minor li cerchi sui,

78

“ O dona de virtut, en qui es manté
a un nivell molt més alt l’espècie humana
que tot allò que el cel menor conté,

tanto m’aggrada il tuo comandamento,
che l’ubidir, se già fosse, m’è tardi;
più non t’è uo’ ch’aprirmi il tuo talento.

81

tant em complau el que ta veu comana,
que se’m deleix el cor per obeir
i ni un sol mot de més de tu demana.

Ma dimmi la cagion che non ti guardi
de lo scender qua giuso in questo centro
de l’ampio loco ove tornar tu ardi”.

84

Sols em plauria que em volguessis dir
com no t’esvera davallar a aquest centre
des del lloc ample de l’etern festí. ”

“Da che tu vuo’ saver cotanto a dentro,
dirotti brievemente”, mi rispuose,
“perch’i’ non temo di venir qua entro.

87

“ Si a saber a fons el teu voler es concentra ”
ella em respon, “ t’explicaré breument
que, en això que jo faig, la por no hi entra.

Temer si dee di sole quelle cose
c’ hanno potenza di fare altrui male;
de l’altre no, ché non son paurose.

90

La por ha de mantenir-se solament
davant el que fa mal, però no fóra
a aquest meu davallar gens adient.

I’ son fatta da Dio, sua mercé, tale,
che la vostra miseria non mi tange,
né fiamma d’esto ‘ncendio non m’assale.

93

Perquè Déu m’ha tornat tan vividora,
que la vostra misèria no m’ateny
i el foc d’aquest incendi no em devora.

Donna è gentil nel ciel che si compiange
di questo ‘mpedimento ov’io ti mando,
sì che duro giudicio là sù frange.

96

A Senyora del Cel, el cor estreny
aquest treball al qual duràs metgia,
tant, que allà dalt dura sentència feny.

Questa chiese Lucia in suo dimando
e disse: —Or ha bisogno il tuo fedele
di te, e io a te lo raccomando—.

99

Aquesta Dona a Llúcia es dirigia,
dient-li: —Necessita el teu fidel
del teu ajut i a tu el confiaria—.

Lucia, nimica di ciascun crudele,
si mosse, e venne al loco dov’i’ era,
che mi sedea con l’antica Rachele.

102

Llúcia, enemiga de tot cas cruel
s’aixecà i va acostar-se allí on jo era
asseguda a la vora de Raquel.

Disse: —Beatrice, loda di Dio vera,
ché non soccorri quei che t’amò tanto,
ch’uscì per te de la volgare schiera?

105

i em digué: —Beatriu, lloança vera
de Déu, ¿no acorres qui t’amava tant,
sortint per tu de la vulgar renglera?

Non odi tu la pieta del suo pianto,
non vedi tu la morte che ‘l combatte
su la fiumana ove ‘l mar non ha vanto?—.

108

Que no sents la tristesa del seu plant?
¿No veus quina mort dura l’esbardella,
com cap n’ha dut la mar tempestejant?—

Al mondo non fur mai persone ratte
a far lor pro o a fuggir lor danno,
com’io, dopo cotai parole fatte,

111

Mai no fou rapidesa de centella
en deixar el mal i en recollir el profit,
com jo després de les paraules d’ella;

venni qua giù del mio beato scanno,
fidandomi del tuo parlare onesto,
ch’onora te e quei ch’udito l’ hanno”.

114

i abandonat el meu graó florit,
vinc ací i em confio al teu llenguatge,
honor teu i d’aquells que l’han oït. ”

Poscia che m’ebbe ragionato questo,
li occhi lucenti lagrimando volse,
per che mi fece del venir più presto.

117

Després que tal discurs al cor m’estatja,
llagrimejant decanta els ulls lluents
per més esperonar-me pel viatge.

E venni a te così com’ella volse:
d’inanzi a quella fiera ti levai
che del bel monte il corto andar ti tolse.

120

I jo vinc cap a tu cuita-corrents,
i obeint-la, t’aparto de la fera
que et barrava el camí amb les seves dents.

Dunque: che è perché, perché restai,
perché tanta viltà nel core allette,
perché ardire e franchezza non hai,

123

I ara contesta’m: Per què et fas enrera?
Per què amb vilesa i covardia crides?
¿per què la confiança en tu no impera,

poscia che tai tre donne benedette
curan di te ne la corte del cielo,
e ‘l mio parlar tanto ben ti promette?”.

126

després que tens tres dones beneïdes
que es captenen de tu en la cort del Cel,
i jo et prometo béns i no mentides? »

Quali fioretti dal notturno gelo
chinati e chiusi, poi che ‘l sol li ‘mbianca,
si drizzan tutti aperti in loro stelo,

129

Com les floretes que, a la nit, el gel
acala i clou, i el sol després emblanca
i es revifen del tany fins a l’arrel,

tal mi fec’io di mia virtude stanca,
e tanto buono ardire al cor mi corse,
ch’i’ cominciai come persona franca:

132

així retorna aquell braó que em manca,
i tan bell ardiment m’abrusa el pit,
que jo començo com persona franca:

“Oh pietosa colei che mi soccorse!
e te cortese ch’ubidisti tosto
a le vere parole che ti porse!

135

« Oh Santa, que de mi t’has compadit!
I tu, gentil, que has obeït de pressa
a les justes paraules que t’ha dit!

Tu m’ hai con disiderio il cor disposto
sì al venir con le parole tue,
ch’i’ son tornato nel primo proposto.

138

Ara el desig més fresc el cor em bressa,
i el teu parlar nova escomesa brosta,
que el primerenc propòsit em redreça.

Or va, ch’un sol volere è d’ambedue:
tu duca, tu segnore e tu maestro”.
Così li dissi; e poi che mosso fue,

141

Endavant! Un mateix voler ens acosta.
Tu ets el mestre, el senyor, el capità! »
Així vaig dir-li, i reprenent la costa

intrai per lo cammino alto e silvestro.

per l’alt camí silvestre vaig entrar.

CANTO III

CANT III
LA PORTA INFERNAL

Canto Terzo, nel quale tratta de la porta e de l’entrata de l’inferno e del fiume d’Acheronte, de la pena di coloro che vissero sanza opere di fama degne, e come il demonio Caron li trae in sua nave e come elli parlò a l’auttore; e tocca qui questo vizio ne la persona di papa Cilestino.

Canto III Vittorio Gassman

El vestibul dels indolents. El pas de l’Aqueront.

imatge de Doré

‘PER ME SI VA NE LA CITTÀ DOLENTE,
PER ME SI VA NE L’ETTERNO DOLORE,
PER ME SI VA TRA LA PERDUTA GENTE.

3

PER MI ANIRÀS A LA CIUTAT SOFRENT,
PER MI ANIRÀS CAP A L’ETERN DOLOR,
PER MI ANIRÀS AMB LA PERDUDA GENT.

GIUSTIZIA MOSSE IL MIO ALTO FATTORE;
FECEMI LA DIVINA PODESTATE,
LA SOMMA SAPÏENZA E ‘L PRIMO AMORE.

6

LA JUSTÍCIA MOGUÉ EL MEU ALT FACTOR:
VA FER-ME LA DIVINA POTESTAT,
LA SUMMA SAVIESA, EL PRIMER AMOR.

DINANZI A ME NON FUOR COSE CREATE
SE NON ETTERNE, E IO ETTERNO DURO.
LASCIATE OGNE SPERANZA, VOI CH’INTRATE’.

9

ABANS DE Ml RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HEU ENTRAT!

Queste parole di colore oscuro
vid’ïo scritte al sommo d’una porta;
per ch’io: “Maestro, il senso lor m’è duro”.

12

Aitals paraules, de negror punyent,
vaig veure escrites sobre d’una porta;
i dic: « Mestre, el sentit m’és desplaent. »

Ed elli a me, come persona accorta:
“Qui si convien lasciare ogne sospetto;
ogne viltà convien che qui sia morta.

15

I ell em respon, com ànima més forta:
« Aquí quedin els dubtes a racó
i tota poruguesa sigui morta.

Noi siam venuti al loco ov’i’ t’ ho detto
che tu vedrai le genti dolorose
c’ hanno perduto il ben de l’intelletto”.

18

Ja hem arribat al lloc de tenebror
on tu veuràs gernacions recloses
que varen perdre el bé de la raó. »

E poi che la sua mano a la mia puose
con lieto volto, ond’io mi confortai,
mi mise dentro a le segrete cose.

21

I ajuntant nostres mans fermes i closes,
amb un rostre content, que em confortà,
em mena dintre les secretes coses.

Quivi sospiri, pianti e alti guai
risonavan per l’aere sanza stelle,
per ch’io al cominciar ne lagrimai.

24

Allí sospirs, gemecs, i l’esgüellar,
ressonaven en l’aire sense estrelles,
i jo em sentia a punt de plortrencar.

Diverse lingue, orribili favelle,
parole di dolore, accenti d’ira,
voci alte e fioche, e suon di man con elle

27

Llengües diverses, agres cantarelles,
grinyols de ràbia, mots de sofriment,
batre de mans i roncs de gargamelles,

facevano un tumulto, il qual s’aggira
sempre in quell’aura sanza tempo tinta,
come la rena quando turbo spira.

30

feien un batibull d’eixordament,
dins l’aire on no es coneix la nit ni el dia,
com polsegós arremolinament.

E io ch’avea d’error la testa cinta,
dissi: “Maestro, che è quel ch’i’ odo?
e che gent’è che par nel duol sì vinta?”.

33

I jo que el front premut de dubte havia,
demano al mestre: « ¿Què és aquest sonor
descordar-se de pena i de follia? »

Ed elli a me: “Questo misero modo
tegnon l’anime triste di coloro
che visser sanza ‘nfamia e sanza lodo.

36

I ell em respon: « Aquest és el tenor
del càstig, i així l’ànima s’expressa
dels caiguts sense infàmia i sense honor.

Mischiate sono a quel cattivo coro
de li angeli che non furon ribelli
né fur fedeli a Dio, ma per sé fuoro.

39

Amb la caterva, van voltant de pressa,
dels àngels que, per ells triant el gra,
ni rebels ni fidels a Déu van ésser.

Caccianli i ciel per non esser men belli,
né lo profondo inferno li riceve,
ch’alcuna gloria i rei avrebber d’elli”.

42

El Cel per no enlletgir-se els rebutjà,
i fins l’Infern els nega la rebuda
perquè els seus no se’n Puguin gloriar. »

E io: “Maestro, che è tanto greve
a lor che lamentar li fa sì forte?”.
Rispuose: “Dicerolti molto breve.

45

I jo dic: « Mestre, ¿quina pena aguda
els miserables fa cridar tan fort? »
I ell diu: « La cosa és aviat sabuda:

Questi non hanno speranza di morte,
e la lor cieca vita è tanto bassa,
che ‘nvidïosi son d’ogne altra sorte.

48

no tenen ni esperança de la mort,
i llur vida és tan fosca i tan escassa,
que fa que envegin qualsevulia sort.

Fama di loro il mondo esser non lassa;
misericordia e giustizia li sdegna:
non ragioniam di lor, ma guarda e passa”.

51

Llur memòria en el món no ha deixat traça,
i els desdenyen justícia i pietat.
Mes deixem-los estar; mira’ls i passa. »

E io, che riguardai, vidi una ‘nsegna
che girando correva tanto ratta,
che d’ogne posa mi parea indegna;

54

I guaito, i veig corrent esvalotat
un gallardet, al qual tal fúria aquissa,
que jo no puc pensar-me’l aturat,

e dietro le venìa sì lunga tratta
di gente, ch’i’ non averei creduto
che morte tanta n’avesse disfatta.

57

seguit d’un riu de gent que s’aferrissa
i a mi em sorprèn, en veure’l tan profús,
que la mort faci aquesta escampadissa.

Poscia ch’io v’ebbi alcun riconosciuto,
vidi e conobbi l’ombra di colui
che fece per viltade il gran rifiuto.

60

I després de guaitar dintre l’embús
de les ombres, els meus ulls ensopeguen
el qui féu per vilesa el gran refús.

Incontanente intesi e certo fui
che questa era la setta d’i cattivi,
a Dio spiacenti e a’ nemici sui.

63

I jo comprenc que els folls que s’eslleneguen,
corrent i basquejant, són els roïns
ni agradables a Déu ni als que en reneguen.

Questi sciaurati, che mai non fur vivi,
erano ignudi e stimolati molto
da mosconi e da vespe ch’eran ivi.

66

Aquests, que sempre han dut la mort per dins
anaven nus, i vespes els seguien,
i tàvecs fibladors com escorpins.

Elle rigavan lor di sangue il volto,
che, mischiato di lagrime, a’ lor piedi
da fastidiosi vermi era ricolto.

69

Ells la sang en llurs cares encenien,
que, en arribant als peus, mesclada amb plors,
els cucs més fastigosos recollien.

E poi ch’a riguardar oltre mi diedi,
vidi genti a la riva d’un gran fiume;
per ch’io dissi: “Maestro, or mi concedi

72

Després, bo i esguardant un altre tros,
vaig veure una gentada a la ribera
d’un gran riu, i dic: « Mestre, ¿quin repòs

ch’i’ sappia quali sono, e qual costume
le fa di trapassar parer sì pronte,
com’i’ discerno per lo fioco lume”.

75

cerquen aquests, que els fa neguit l’espera
per passar el riu, si no m’enganya el front
aquesta pobra llum escadussera? »

Ed elli a me: “Le cose ti fier conte
quando noi fermerem li nostri passi
su la trista riviera d’Acheronte”.

78

I ell em contesta: « Ja sabràs qui són
al punt que afermarem nostra petjada
pel marge desolat de l’Aqueront. »

Allor con li occhi vergognosi e bassi,
temendo no ‘l mio dir li fosse grave,
infino al fiume del parlar mi trassi.

81

Llavors, capbaix, parpella entreclucada,
tement que la conversa li desplau,
fins ésser al riu la boca duc tancada.

Ed ecco verso noi venir per nave
un vecchio, bianco per antico pelo,
gridando: “Guai a voi, anime prave!

imatge de Doré

84

I vet aquí que veig venir una nau,
i un vellardàs tot emblanquit de pèl
que crida: « Ai de vosaltres, trista allau!

Non isperate mai veder lo cielo:
i’ vegno per menarvi a l’altra riva
ne le tenebre etterne, in caldo e ‘n gelo.

87

Acomiadeu-vos de pensar en el Cel,
que vinc per dur-vos cap a l’altra riba,
cap a la fosca eterna, al foc i al gel!

E tu che se’ costì, anima viva,
pàrtiti da cotesti che son morti”.
Ma poi che vide ch’io non mi partiva,

90

I tu que estàs amb ells, ànima viva,
aparta-te’n i deixa’ls, que són morts! »
I en veure que el seu crit de res no em priva

disse: “Per altra via, per altri porti
verrai a piaggia, non qui, per passare:
più lieve legno convien che ti porti”.

93

i no em bellugo, diu: « Per altres ports
i no per ‘qui has de fer la travessada;
et calen rems de més migrat esforç. »

E ‘l duca lui: “Caron, non ti crucciare:
vuolsi così colà dove si puote
ciò che si vuole, e più non dimandare”.

96

I el guia fa: « Caront, res de corada!
Així s’ha disposat allí on es pot
allò que es vol; i tu, llengua callada! »

Quinci fuor quete le lanose gote
al nocchier de la livida palude,
che ‘ntorno a li occhi avea di fiamme rote.

99

Galtapelut, apaivagà el seu trot,
el nauta de la lívida llacuna,
que té a l’entorn dels ulls un cremallot.

Ma quell’anime, ch’eran lasse e nude,
cangiar colore e dibattero i denti,
ratto che ‘nteser le parole crude.

102

Mes tota aquella gent, nua i dejuna,
va mudar de color i cruixí de dents,
en escoltar llur mísera fortuna.

Bestemmiavano Dio e lor parenti,
l’umana spezie e ‘l loco e ‘l tempo e ‘l seme
di lor semenza e di lor nascimenti.

105

I maleïen Déu, i llurs parents,
la raça humana, i el país, i l’hora
dels naixements i dels engendraments.

Poi si ritrasser tutte quante insieme,
forte piangendo, a la riva malvagia
ch’attende ciascun uom che Dio non teme.

108

I tots, amuntegats, van córrer alhora
somicant vers la riba del neguit,
que espera a tot aquell que a Déu no implora.

Caron dimonio, con occhi di bragia
loro accennando, tutte le raccoglie;
batte col remo qualunque s’adagia.

111

Caront, amb ulls d’un foguejar seguit,
els va cridar, i en feia gran barcada
i colpia amb el rem l’endarrerit.

Come d’autunno si levan le foglie
l’una appresso de l’altra, fin che ‘l ramo
vede a la terra tutte le sue spoglie,

114

I com la tardorenca arrabassada
de fulla en fulla, va pelant el ram
fins que tota la terra és catifada,

similemente il mal seme d’Adamo
gittansi di quel lito ad una ad una,
per cenni come augel per suo richiamo.

117

així els rebrots de la llavor d’Adam,
d’un a un, van tastant la barca dura,
com ocells atirats Per llur reclam.

Così sen vanno su per l’onda bruna,
e avanti che sien di là discese,
anche di qua nuova schiera s’auna.

120

I així se’n van damunt de l’aigua obscura,
i abans que toqui port la barca vil,
una nova remesa aquí s’atura.

“Figliuol mio”, disse ‘l maestro cortese,
“quelli che muoion ne l’ira di Dio
tutti convegnon qui d’ogne paese;

123

« Fillet meu », va fer el mestre amb to gentil,
« els que en ira de Déu la Mort atrapa
tant si és un poderós com un humil,

e pronti sono a trapassar lo rio,
ché la divina giustizia li sprona,
sì che la tema si volve in disio.

126

vénen aquí, i la febre se’ls arrapa
de passar el riu, per Déu esperonats,
tant, que la Por pren del desig la capa.

Quinci non passa mai anima buona;
e però, se Caron di te si lagna,
ben puoi sapere omai che ‘l suo dir suona”.

129

Aquí només arriben els malvats,
i per tant, si Caront de tu es lamenta,
ja comprens els seus crits i els seus posats ».

Finito questo, la buia campagna
tremò sì forte, che de lo spavento
la mente di sudore ancor mi bagna.

132

Dit això una tronada violenta
sotraguejà l’ermot, que encara em té
suat d’angúnia, si el record ho esmenta.

La terra lagrimosa diede vento,
che balenò una luce vermiglia
la qual mi vinse ciascun sentimento;

135

La terra llagrimosa es va desfer
en un vent que esclatà una claror saura,
la qual tots els sentits em suspengué;

e caddi come l’uom cui sonno piglia.

i com un home mort de son, vaig caure.

*

Note Canto I  Note Canto II  Note Canto III