Si la sort em vol fer rei,
que sigui ella que em coroni,
sense que jo m'hagi de moure.
(29, Macbeth, 3, I)

Vols ser gran i no et falta ambició,
però no tens la malvestat que l'ha d'acompanyar.
El que desitges en alçada, voldries obtenir-ho
sense fer cap baixesa. Voldries jugar net,
però guanyant allò que no et pertany.
(33, Lady Macbeth, 5, I)

... des del cap fins als peus,
ompliu-me de la crueltat més espantosa;
espesseïu la meva sang; barreu l'accés i el pas
a tot remordiment; que cap accés de pietat
no em faci trontollar els propòsits,
ni cap treva de pau no es pugui interposar
entre ells i els seus efectes!
Veniu fins als meus pits de dona,
i canvieu la meva llet en fel,
ministres de l'assassinat!
Veniu del foc, sigui quin sigui,
des d'on les vostres invisibles substàncies
dirigeixen les males influències
a l'esfera de la naturalesa.
Vine, nit densa, i embolcalla't amb el fum
més negre de l'infern, perquè el meu esmolat
punyal no pugui veure les ferides que farà,
ni el cel pugui veure les ferides que farà,
ni el cel pugui espiar-les entre els mantells nocturns,
ni cridar: "Atura't! Atura't!"
(34 i 35, Lady Macbeth, 5, I)

Senyor, la teva cara és com un llibre
on es poden llegir coses estranyes.
Si vols enganyar els homes, mostra'ls aquell aspecte
que ells esperen de tu; mostra la benvinguda
als ulls, als llavis, a les mans;
pren l'aire d'una flor innocent,
però sigues la serp que hi ha al darrere.
Hem de cuidar-nos del que ha de venir
deixa a les meves mans el gran afer d'aquesta nit,
que donarà a les nostres nits i dies a venir
el poder i el domini sobirans.
(35, Lady Macbeth, 5, I)

Jo que he donat al pit,
sé que és tendre estimar la criatura
que es nodria de mi; però mentre em somreia,
li hauria tret el pit de les genives sense dents,
i li hauria esclafat tot el cervell,
si així ho hagués jurat, tal com tu vas jurar
que faries això.
(40, Lady Macbeth, 7, I)

Terra segura i ferma,
no sentis els meus passos, vagin al lloc que vagin,
perquè em fa por que les mateixes pedres
revelin per on vaig, deixant aquest moment
sense el silenci que li escau tan bé.
Jo amenaço i ell viu, i mentrestant
l'alè de les paraules refreda el foc dels actes.
(45 i 46, Macbeth, 1, II)

Allò que els ha deixat embriagats
a mi, m'ha donat força; i això que els ha apagat,
a mi, m'ha donat foc.
(46, Lady Macbeth, 2, II)

Gentil senyora,
no us convé d'escoltar tot el dia el que us pugui dir!
Repetir-ho a l'orella d'una dona
seria com assassinar-la.
(54, Macduff, 3, II)
 

I tant de bo
no hàgim de dir que els vestits vells
eren millors que els nous.
(60, Macduff, 4, II)

Que Déu sigui amb vosaltres i amb aquells
que del mal en fan bé, i dels enemics, amics.
(60, Vell, 4, II)
 

 La seva reialesa natural
té alguna cosa que és de témer. És molt agosarat,
i el tremp indòmit del seu esperit
li dóna una prudència que li guia el valor
i el fa actuar amb seguretat. No hi ha ningú com ell
que em faci por. Davant d'ell, el meu geni
se sent intimidat, igual que s'hi sentia -diuen-
Marc Antoni davant d'Octavi Cèsar.
(...)

Hem escapçat la serp, però no l'hem matat.
S'amagarà i tornarà a viure com abans,
i la nostra maldat, pobreta, torna a estar
sota el perill del seu fibló.
(...)

Estem en un moment tan insegur
que hem de rentar l'honor als rierols
de la llagoteria i fer del rostre
la màscara del cor perquè no es vegi tal com és.
(68, Macbeth, 2, III)

Acosta't, nit enfosquidora,
amaga els tendres ulls d'aquest dia penós
i, amb el braç invisible i sangonós,
esquinça i suprimeix aquest gran vincle
que em fa tornar tan pàl lid. La llum s'espesseeix
i el corb vola cap al bosc ombrívol;
ja s'abalteix i s'apaivaga la bondat del dia,
mentre els negres ministres de la nit
es deixondeixen per salar damunt la presa.

Si no fos per això,
em trobaria bé, dur com el marbre,
inalterable com un roc, ample i en llibertat
com l'aire que ens envolta. Però ara estic tens,
enclaustrat, limitat i encadenat
als dubtes insolents i a tants temors!
(71, Macbeth, 3, III)

Menysprearà el destí
es riurà de la mort, i posarà
les seves esperances més enllà
del seny i la prudència,
del temor i la gràcia de Déu.
Vosaltres ja ho sabeu: la confiança
és la pitjor enemiga dels mortals.
(78, Hècate, 3, III)
 
 

 
El dolor que no parla
infla molt més el cor, i fa que es trenqui.
(101, Malcolm, 3, IV)
 
 

 Apaga't, doncs, apaga't, flama breu!
La vida no és res més que una ombra que camina;
un pobre actor, que gasta fums i consumeix
el poc de temps que està en escena, i que després
ja no se'l sent mai més;
és un conte explicat per un dement
ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.
(115, Macbeth, 4, V)
 
  Fi