Dos textos de Dietrich Bonhoeffer: Déu no és un tapa-forats. Viure sense Déu

Dos textos de

Dietrich Bonhoeffer

Déu
no és un
"tapa-forats"

Dietrich Bonhoeffer va neixer a Breslau el 4 de febrer de 1906. El seu pare, Karl Bonhoeffer, era professor numerari de psiquiatria.. La seva mare, Paula, pertanyia a la familia von Hase. El 1912, els Bonhoeffer anaren a viure a Berlin, i dietrich va estufiar teologia a la universitat des de 1923 fins 1927, any en què es va llicenciar. En 1928-1929 és vicari a Barcelona. En 1929 obté l'agregació a la Universitat de Berlin.

Tegel,

29 de maig de 1944

Altra vegada ha esdevingut totalment clar per a mi el fet que no podm utilitzar Déu com a “tapa-forats” de la nostra coneixença imperfecta. Perquè, en aquest cas, si els límits del coneixement retrocedeixen sempre més –cosa que, objectivament, és inevitable- Déu queda desplaçat continuament amb ells i, conseqüentment, es troba sempre en una línia de retret contínua.
Hem de trobar Déu en les coses que coneixem, i no pas en aquelles que ignorem. Déu vol ésser comprès per nosaltres en les qüestions ja resoltes i no pas en aquelles que encara ens queden per a resoldre. Això val per a la relació entre Déu i el coneixement científic.
Però és també vàlid per a les qüestions humanes de caràcter general com la mort, el sofriment i la culpa. Avui les coses són d'una manera que, també per a aquestes qüestions, hi ha respostes humanes que poden prescindir completament de Déu. De fet –i així ha estat en totes les èpoques-, hi ha homes que arriben a resoldre totes aquestes qüestions fins i tot sense Déu, i és pura falsedat el fet de dir que tan sols el cristianisme ofereixi una solució per a elles. Si parlem de “solucions”, les respostes cristianes són tan poc -o tan magníficament- concloents com altres solucions possibles.
Tampoc en aquestes qüestions és Déu un “tapa-forats”. Déu ha d’ésser reconegut al bell mig de la vida, i no tan sols als límits de les nostres posibilitats. Déu vol ésser reconegut en la vida i no tan sols fins que arribi la mort; en la salut en a la vigoria i no tan sols fins que arribi el sofriment; en l’acció, i no tan sols fins que arribi el pecat.El fonament de tot això radica en la revelació de Déu en Jesucrist… Ell és el centre de la nostra vida, i no ha “vingut” de cap manera per a resoldre’ns qüestions sense solucionar. Vistes des del centre de la vida, determinades qüestions desapareixen, i igualment les respostes a aquestes qüestions. En Crist no existeixen “problemes cristians”. Però ja n’hi ha prou per a avui de tot això; precisament ara han tornat a destorbar-me

Progressivament centro el meu treball en la interpretació no religiosa dels conceptes bíblics.... De moment veig millor el problema que no pas que jo el pugui solucionar.
En l’aspecte històric, es tracta d’una gran evolució que encamina el món cap a la seva autonomia…

En teologia, és primerament Herbert de Cherburgo qui sosté la suficiència de la raó per al coneixement religiós.
En el domini de la moral, Montaigne i Bodin, que en lloc dels manaments donen regles de vida.
En política, Mquiavel, que deslliga la política de la moral general, i funda la "doctrina de la raó d'Estat". (Més tard, molt distint a Maquiavel, quant al contingut, però d'acord amb ell tanmateix en direcció a l'autonomia de la societat humana, H. Grotius, que ha erigit el seu dret natural en dret dels pobles, el qual té validesa etsi deus non daretur, "àdhuc si Déu no existís".
La ratlla final filosòfica, per últim: d'una banda el deisme de Descartes (el món és un mecanisme que funciona de per si sol, sense la intervenció de Déu); d'altra banda, el panteisme de Spinoza (Déu és la natural). Kant és, en el fons, deista, mentre que Fichte i Hegel són panteistes. En els uns i en els altres, la meta del pensament és l'autonomia dels homes i del món.
en el camp de les ciències naturals, això comença clarament amb Nicolau de Cusa i Giordano Bruno amb llur dosctrina "herètica" sobre la infinitat del món.

Déu, com hipòtesi de treball, ha estat eliminat i superat a la moral, a la política i a la ciència, però també a la filosofia i a la religió (¡Feuerbach!). És pura honradesa intel·lectual abandonar aquesta hipòtesi de treball, és a dir, descartar-la allí on sigui possible. Un metge o un científic piadós, edificant, és un híbrid, és un hermafrodita.
On hi ha lloc, doncs, per a Déu?, es pregunten certes ànimes angoixades, i al no trobar cap resposta condemnen tota l’evolució que ha dut a un destret així. Ja et vaig escriure sobre les diferents sortides d’emergència, que condueixen fora d’aquest espai que tan petit s’ha quedat. Caldria afegir encara el “salto mortale”, el de retornar a la edat mitjana. Però el principi de l’edat mitjana és la heteronomia sota la forma del clericalisme. El retorn a aquest sistema només pot ésser sinó un acte de desesperació, que tan sols es pot aconseguir al preu de sacrificar la honestedat intel·lectual.
I nosaltres només podem ser honestos si reconeixem que hem de viure en el món etsi deus non daretur. I això és precisament el que reconeixem… ¡davant Déu!; i és el mateix Déu el qui ens obliga a aquest reconeixement.
Així el nostre accès a la majoria d’edat ens condueix a un autèntic reconeixement de la nostra situació davant Déu. Déu ens fa saber que hem de viure com a homes que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona! (Mc 15,34)
El Déu que ens fa viure en el món sense la hipòtesi de treball “Déu”, és el Déu davant el qual ens trobem dia i nit, constantment. Davant Déu i amb Déu, vivim sense Déu.
Déu, clavat a la creu, permet que el foragitin del món. Déu és impotent i dèbil en el món, i precisament i únicament així Déu és amb nosaltres i ens ajuda. Mt 8,17 ens indica clarament que Crist no ens ajuda per la seva omnipotència, sinó per la seva feblesat i els seus sofriments.
Aquesta és la diferència decisiva amb totes les altres religions. La religiositat humana remet l’home, en la seva necessitat, al poder de Déu en el món: així Déu és el deus ex machina….. Però la Bíblia el remet a la debilitat i al sofriment de Déu: només el Déu sofrent pot ajudar-nos. En aquest sentit podem dir que l’evolució vers l’edat adulta del món, de la qual abans hem parlat, esborra totalment una imatge falsa de Déu, i així allibera l'esguard de l’home per tal d'adreçar-lo vers el Déu de la Bíblia, el qual adquireix poder i lloc en el món gràcies a la seva impotència. Aquí és on ha d’entrar en joc la “interpretació mundana”.

Viure

sense Déu

L'any 1930 marxa a Amèrica i estudia durant un any al Union Theological Seminary de Nova York.
L'any 1931 és nomenat professor de la Universitat de Berlín i exerceix com a consiliari a l'Escola Tècnica Superior. El 1933 passa a ser pastor de l'Església alemanya de Londres. Retorna el 935 a Alemanya i és nomenat director del seminari de l'Església Confessora a Finkewald. El 1936 és destituït de la seva docència a la Universitat de Berlín. el juny del 39 accepta la invitació de donar un curs als EStats Units, però a l'agost d'aquell mateix any, davant de les inquietants perspectives d'una nova guerra, retorna voluntàriament al seu país. A partir de 1940, l'Església Confessora li encarrega diverses missions especials. El 5 d'abril de 1943 és detingut i empresonat a Berlín. el 9 d'abril de 1945 és executat a Flossenbürg

Tegel,

16 de juliol de 1944

*Si vols participar:*
Per dir la teva Per saber la dels altres