A finals del mes de juny vaig fer les celebracions pertinents als meus 25 anys de prevere… I la tercera, a casa meva, amb el grupet (i criatures) que ens acostumem a reunir. Aquí vaig invitar també la mamà, que va venir acompanyada pel Joan. Com lectura per a l'Eucarístia, vaig prendre uns textos de Bonhoeffer, amb qui durant aquestes vacances m'he tornat a trobar. Me'l vaig trobar a un llibre ben seriós d'un alemany: Dios como misterio del mundo d’Eberhard Jüngel.

El vaig començar a llegir i a resumir, i el primer capítol porta aquest títol: El habla de la muerte de Dios en cuanto expresión de la aporía que afecta a la reflexión moderna sobre Dios. I escull dos autors, Hegel i Bonhoefffer per fer-ne l'estudi.

Bonhoeffer m'ha obligat a retrocedir uns 25 anys, als anys dels meus estudis de teologia. El Honest to God  d'aquell bisbe anglès, seguit després per les cartes des de la presó d'en Bonhoeffer i per Van Buren i per Sant Joan de la Creu, marcaven una miqueta els meus estudis de teologia, compassats durant uns anys per la lectura lenta del Karl Barth.

Els sermons de la Parròquia d’Egara (Terrassa), molt abans de què el "Jesucristo el Liberador" de Leonardo Boff sortís als aparadors de la Claret, no van suposar cap ruptura teològica: Jesús ens alliberava etsi Deus non daretur, ens alliberava quan nosaltres sabíem "viure sense Déu".

Em penso que aquí pot raure la diferència de tarannà teològic amb alguns companys meus: que ells han "chupado" la teologia de l'alliberament directament dels llibres llatino-americans, o a través dels seus cants, o a través d'expressions de la pietat popular..., a on sembla que Déu ja estigui arrufant el nas per intervenir d'un moment a l'altre...
 
 

Fa uns anys que ja deia, a una carta d'abril del 89: 

Aquesta època, a les meves "catequesis", intento fer veure com Jesús és un més, que no resultava un personatge tan estrany dintre del seu ambient: és un de tants jueus que es pensen que tenen la solució pels problemes del seu país (sembla que Jesús ja tenia prou amb les fronteres del seu propi país). M'ajuden el Gerd Theissen (Sociología del movimiento de Jesús) i Gerhard Lohfink (La Iglesia que Jesús quería). És molt possible que el “Pare nostre” no sigui una pregària tan universalista com nosaltres ens pensem. Què demanava Jesús? Aquests dies faig propaganda de La sombra del Galileo del mateix Theissen. Miraré de regalar-te'l.

De les meves lectures a Oruro em va agradar una idea del Juan Luis Segundo. Venia a dir, amb molt bon criteri, que tots tenim a les nostres vides uns models, "unos testigos", que són els qui donen el sentit a la nostra vida. Aquests "testigos" formen una cadena, una tradició. La qüestió seria preguntar-nos cadascú de nosaltres quins són els nostres particulars testimonis. Aquesta pregunta podria substituir molt bé, almenys alguns cops, la ja massa clàssica meditació del Principio y Fundamento dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi.

Certament que Jesús seria una anella d'aquesta cadena. La més important, tal volta (però potser no sempre per a tots). Però no és la primera: què hagués estat de Jesús sense un Isaïes o sense un Ezequiel? Precisament, perquè Jesús era una anella d’una determinada tradició va ser escoltat, i entès i seguit per una determinada gent; i, per la mateixa raó, ja de sortida, es va trobar amb els contraris.

Ni l’última i definitiva, la immediata a nosaltres: què hagués estat Jesús per mi sense un Dostoiewski o sense un Bonhoeffer o sense un Charles de Foulcauld? O sense una Thérèse de Lisieux?

Em sembla que m'he passat una mica amb la paraula "definitiva": potser és una mica massa forta.

Davant de Jesús també ens hem de preguntar: què he vist en ell? Quins són els valors seus que agafo? Quines són les seves actituds que no comparteixo. També ell, com tot testimoni humà, és un punt de referència limitat: limitat per tot un conglomerat de valors, de criteris, de costums, de visions, de tendències… que vénen de molt lluny, que vénen del seu “temps”. I limitat, també, per opcions personals que ell va fer que no necessàriament han de ser assumides per tothom.

Recordar no es copiar; hacer memoria de alguien no es imitarlo, no es repetir. Recordar no es querer revivir una situación ya pasada. Sería tan fácil, si nos fuera posible, seguir repitiendo las palabras de Jesús, ir copiando sus gestos y sus acciones, hablar de Dios como Jesús lo hizo, seguir manteniendo sus esperanzas y sus planteamientos políticos… Sería tan fácil, si ello fuera posible, vivir los mismos radicalismos de Jesús: ni pan, ni bolsa, ni dinero.

María, hoy ya no eres una niña. Ya no tienes que copiar, que imitar, que repetir. Hoy entras en el mundo de los adultos, de los mayores, un mundo en el cual -como hemos escuchado en la primera lectura- siempre “nos es preciso volver a empezar”.

Ya no eres una niña, María. Ya, para cruzar la calle, no tienes que ir de la mano de tu madre. Y, además, aunque quisieras, no podrías “ir de la mano de Jesús”, no puedes coger su mano. Jesús vivió hace veinte siglos y ninguno de nosotros puede volver a repetir aquellas palabras del principio de la carta llamada Primera de San Juan: “Lo oímos, lo vieron nuestros ojos, lo contemplamos, lo palparon nuestras manos”. Jesús nos queda muy lejos. Recordar a Jesús, hacer memoria de él es aceptar esta primera verdad: que Jesús nos queda muy lejos

Gràcies per la teva visita
Ets el visitant 
Miquel Sunyol
sscu@tinet.fut.es 
Si vols participar en el Llibre de visites