Les concepcions virginals
La concepció virginal era un símbol religiós molt conegut per a  expressar un origen diví 
  
      • A altres religions:
        • la mare de Buda i l'elefant blanc
Siddharta Gautama 
Kapilavastu 560? aC - Kusinara 480? aC  		Mireu -em va dir el meu guia, ensenyant-me una representació que datava del segle II aC.trobada a Bharhut-. Aquí tenim moments de la vida de Buda: l'escena a on la seva mare Mahamaya, l'esposa del príncep Sakya Suddhodana, després de molts anys d'esterilitat, va concebre virginalment Buda en el palau de Kapilavastu. Un elefant blanc (un símbol dels núvols que reguen i fecunden la mare Terra assedegada) s'apropà d'ella. I més enllà -va seguir comentant mostrant-me una representació de l'època de Gandara (segle II dC.)- teniu la cèlebre representació de Mahamaya, dempeus en el bosc sagrat de Lumbini, donant a llum pel seu costat, verge doncs durant el naixement, al futur salvador del món, sota una pluja de flors de lotus i als sons d'una música celestial.  
I el meu guia afegí: I el que és tot paradoxal és que el mateix Buda refusava aquestes imatges honorífiques i també tota deificació. "Vosaltres sou la vostra pròpia llum, no deixeu d'esforçar-vos", va dir als seus deixebles a Kusinara poc abans de morir. 
Si aquest indi té raó -vaig pensar aleshores- el cristianisme és potser humà i vertader precisament perquè fa ressonar d'una manera nova una música immemorial. Quina és, doncs, la novetat del cristianisme i en què es distingeix del budisme, per exemple? 
Eugen Drewermann
Pàg 32
Boslooper, en el seu excelent anàlisi Virgin Birth, afirma que el budisme primitiu no sabia res de la virginitat de la seva mare i que va arribar més tard la tradició de l'elefante blanc que penetrà pel seu costat 
R. Brown
        • Krisna
        • El fill de Zoroastre
Després de la mort de Zoroastre, el seu semen conservat en un llac d'aigües gelades va fecundar una noia verge que s'hi banyava 
      • Mitologia greco-romana
        • Perseu
La seva mare, Dànae, filla d’Acrisi, rei d’Argos, i d’Eurídice, fou tancada pel seu pare en una torre. Zeus la visità en forma de pluja d’or i la féu mare de Perseu.
        • Ròmul
Segons Tit Livi, en la seva historia de Roma (Ab Urbe Condita I, 4), és fruit de la relació entre la vestal Rhea Silvia i el déu de la Guerra, Mart. D'aquesta llegenda també és interessant la proximitat dels infants divins amb els animals (tema que la tradició cristiana popular recuperarà)
      • Historia egípcia i clàssica
        • Els faraons
Una mica d'aquesta llegenda En el segle XVII aC. ja trobem llegendes que conten l'origen diví de la V Dinastia. Una de les versions d'aquesta història és la que està gravada, en text i en imatges, sobre els murs del temple de Deir-el-Bahari. Amon pren la decisió d'engendrar un nou rei pel país d'Egipte i escolleix Ahmosé, l'esposa encara verge del faraó regnant, com a mare de la futura reina Hatchepsut.
        • Alexandre
Plutarc (Vides paral·leles, IV) parla del somni d'Olimpia durant el qual Zeus es va apropar a la reina sota la forma d'una serp. A la versió egípcia del naixement d'Alexandre, venerat com fill d'Amon, és Nektabenos, darrer faraó egipci, qui s'ajunta a Olímpia sota la figura d'Amon
        • August
Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) explica que Atia, la seva mare, havent anat a mitja nit a una cerimònia religiosa en honor d'Apol·ló, es va quedar adormida i sola en el temple. Una serp se li va atansar, retirant-se tot seguit. Al despertar-se es va purificar com si sortís dels braços del seu espòs. Al cap de nou mesos neixia August.
      • Filòsofs o pensadors religiosos
        • Pitàgores
        • Plató
¿I què en diu el gran Orígenes? 

Contra Cels I, 37

 Plutarc descriu com Apol·ló engendrà Plató amb el seu poder. És el cas més instructiu, ja que està situat a plena llum de la història. Segons Speusippos, fill de la seva germana, a Atenes ja circulava la llegenda de que Ariston, el seu pare, havia intentat, sense èxit, violar la bella Periktioné. Havent-hi renunciat, va veure aparèixer Apol·ló, i ell va deixar "pura" la seva esposa fins el part
        • Apoloni de Tiana
    Aquesta és la paradoxa que no podem eliminar. 

    Per comprendre el contingut crucial de la fe cristiana hem de tornar la nostra mirada vers l'Egipte. 

    L'afirmació "Jesucrist és el fill de déu, vertader home i vertader Déu" no pot tenir el seu origen en cap text del judaisme. Els títols de rei messiànic, de fill de David, de servent de Déu..., evoquen certament una "filiació divina", però molt suvitzada si la comparem a les imatges que ens descriuen els reis divins de l'Antic Orient. 

    L'autèntic lloc de naixença d'aquesta manera de pensar és el poble dels antics egipcis, el qual, per primera vegada a la història de les grans cultures, va creure en la filiació divina d'un home.

    Si ha existit, a la història de les religions, una prefiguració de la doctrina cristiana, aquesta només ha pogut desenvolupar-se, paral·lelament al monoteisme sense imatges d'Israel, a la cultura mil·lenària de les aigües del Nil, tan rica en imatges. Entre els coptes d'Egipte, i no a la Palestina, fou a on el cristianisme va ser rebut sense cap resistència, com qui respon a una espera pregona; entre tots els països del món antic, només l'església d'Egipte -exceptuats alguns casos aïllats- ha sobreviscut a mil anys de dominació islàmica; i els grans dogmes decisius dels primers segles de l'Església sobre la naturalesa del fill de Déu i sobre el lloc de la seva mare els devem precisament a la influència d'Alexandria i dels grans Pares de l'Església egipcis, com Atanasi i Ciril·li, i al monaquisme egipci.
Eugen Drewermann
Pág 52 
 
 

 

Pàgina 
principal
Jesús, fill il·legítim?
 
 

 
 


  

Buda, el  
[Sànscrit: Buddha (‘l’Il·luminat’)] 
(Kapilavastu 560? aC - Kusinara 480? aC) 

Nom amb què normalment és conegut per antonomàsia  Siddharta Gautama, fundador del budisme. Originari d’una família principesca establerta al Nepal, nasqué el 560 aC, segons els càlculs occidentals (el 623 aC segons la tradició de Sri Lanka). Era fill de Shuddhodana, raja del seu clan, el qual procurà de mantenir-lo lluny de tota experiència del dolor i el casà, jove encara, amb Yashodhara, de qui tingué un fill, Rahula. A vint-i-nou anys es trobà un dia amb un vell, un malalt, un mort i un asceta i tingué així la primera experiència del dolor. Abandonà el palau, on deixà la muller i el fill, i començà una vida de pelegrí errant. A l’Índia, experimentà que ni el ritualisme vèdic ni cap dels dos nous camins que se li oferien, la doctrina dels Upani›ad i l’ascetisme, no el podien portar a l’alliberament. Una nit, després d’haver superat les temptacions del dimoni Mara, sota l’arbre pippala (Ficus religiosa), encara venerat avui a Buddhagaya, tingué la revelació o il·luminació (bodhi) i esdevingué Buda (‘l’Il·luminat’). Decidí de predicar el dharma (doctrina) a tota la humanitat, i a Sarnath, prop de Benarés, predicà per primera vegada la doctrina de les quatre nobles veritats a cinc ascetes, antics companys seus. Els cinc ascetes esdevingueren els primers deixebles i monjos de la comunitat o sangha. La doctrina del Buda suposava una profunda revolució espiritual de l’hinduisme i oferia un camí d’alliberament als homes de tota condició social, sense distinció de castes. La seva doctrina quatre segles després fou recollida en el cànon búdic. Morí a 80 anys, i el seu cos fou incinerat. Les cendres foren repartides entre els deixebles més importants, i al damunt erigiren reliquiaris (stupa). Aviat s’estengué el culte a les relíquies i als objectes usats per ell. A més del de Buda, hom li donà els noms de Tathagata (‘el qui ha vingut’), Bhagavat (‘Senyor’) i Shakyamuni (‘savi del clan dels Shakya’) 

      .
 
 


 
 

    Aleshores Amon, el Déu magnífic 
    Senyor del tron dels Dos Països 
    es va transformar i va prendre les aparences del Rei, 
    l'espòs de la reina. 
    I va anar al seu encontre mentre ella dormia en el seu bell palau. 

    El perfum del rei la despertà 
    i li va fer tornar un somriure. 
    tot seguit se li atansà i el seu amor es va encendre per  ella 
    Per ella el seu cor es va encendre. 

    De tal manera ho va fer que ella va veure la seva forma divina 
    després que ell se li hagués atansat ben fort 
    Ella va quedar extasiada en contemplar la seva virilitat. 

    L'amor de Amon va penetrar tot el seu cos. 
    El palau va quedar inundat del perfum del Déu. 
    Aquest Déu de majestat va fet tot el que desitjava. 
    Ella, la reina Ahmosé, li va donar tots els gustos. 

    Llavors, l'esposa real, la mare real Ahmosé, 
    parlà i digué al Déu magnífic Amon, 
    Senyor del tron dels Dos Països: 

    "Què n'és de gran el teu poder, Senyor meu; 
    que n'és d'agradable contemplar el teu rostre! 
    Tu has envoltat tota la meva majestat 
    amb la glòria de la teva llum. 
    La teva fragància penetra tot el meu cos". 

    I de nou, la majestat d'aquest Déu 
    va fer amb ella tot el que desitjava. 

    llavors Amon, Senyor del tron dels Dos Països, 
    li digué: 

    "Hatchepsut serà el nom d'aquesta filla 
    que jo he col·locat en el teu ventre, 
    segons les paraules sortides ara de la teva boca. 
    Ella exercirà aquesta benefactora funció real 
    sobre tot aquest país. 
    La meva glòria i el meu poder seran en ella; 
    la meva força serà també per a ella. 
    Regnarà a la terra dels Dos Països 
    i guiarà a tots els vivents. 
    Tots els dies estarà sota la meva protecció 
    i sota la del déu de cada dia. 

 
 


 
 

Y, pues hablamos a griegos, no estaría fuera de lugar nos aprovechemos de historias griegas, porque no parezca ser nosotros los únicos que admitimos esta prodigiosa historia. 

Ha habido, en efecto, algunos -y aquí no se trata de cosas antiguas y del tiempo de los héroes, sino de acontecimientos, como quien dice, de ayer o anteayer- que creyeron poder consignar como posible que Platón nació, desde luego, de Anfictione, pero a Aristón se le prohibió acercarse a ella hasta que diera a luz al que fuera engendrado por Apolo. 

Mas éstos son verdaderamente cuentos que se forjaron sobre un hombre a quien, por su sabiduría y poder, se tenía por superior al común de los hombres y se supuso, consiguientemente, había de recibir al principio de la constitución de su cuerpo gérmenes superiores y más divinos, como decía con sus dotes más que humanas. 

 
 
  1