Tot el concepte de fill de Déu, nascut d'una verge, coberta per l'Esperit i la llum, estava ja perfectament elaborat uns quants milers d'anys abans el cristianisme en l'antic Egipte, i era una realitat viva en els actes cultuals

Què és allò que distingeix la fe cristiana de la religió dels antics egipcis?

A les discussions de teologia fonamental i dogmàtica sempre surt, encara avui, aquest argument de que és precisament la confessió de Crist, fill de Déu, allò que fa la distinció entre el cristianisme i totes les altres religions.

Tot just és el contrari: amb la doctrina de la filiació divina del Salvador, el cristianisme es relliga, de fet, amb representacions "paganes" força esteses, i la qüestió es posa, doncs, d'una manera tot nova, fins i tot per a la teologia cristiana:

què significa, en l'univers de la simbòlica mítica, aquesta fe a una filiació divina?

Tot segueix essent d'en Eugen Drewermann

Jesús no és el primer que els homes hem tingut	Tot el concepte de fill de Déu, nascut d'una verge, coberta per l'Esperit i la llum, estava ja perfectament elaborat uns quants milers d'anys abans el cristianisme en l'antic Egipte, i era una realitat viva en els actes cultuals. Hem d'admetre, doncs, agraïts, que la teologia de la filiació divina no és un concepte específicament cristià: el concepte central de la fe cristiana pertany a la gran religió, per tres cops mil·lenària, de les terres del Nil, i representa -juntament amb la doctrina de la immortalitat de la religió d'Osiris- el més preuat regal que l'esperit de l'antic Egipte hagi legat al cristianisme.
I això ja ho deia aquell vell escèptic de l'Eclesiastès Coh 1, 9-10	És important de constatar que en el món de la simbòlica també està en vigor aquest text del Cohèlet: Allò que ha passat tornarà a passar; allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans en el temps que ens ha precedit.
Inventar, tot repetint els mateixos símbols	La dinàmica constitutiva de la història de les religions no consisteix en "inventar" noves formes d'expressió. *Tota religió, des del moment que pensa i plasma el "diví", ho fa des de la llum d'unes formes (arquetips* o models originals) sempre les mateixes. La vertadera riquesa, el que és nou a la història de les religions no són els símbols, sinó la interpretació d'aquests símbols.** I en aquest nivell de la interpretació dels símbols, el cristianisme ha sabut fer aparèixer una novetat decisiva en el context del símbol de la filiació divina.
Què volem dir quan designem Jesucrist com el "fill de Déu"? Al dir: Crec en Jesucrist, el fill únic de Déu, confesso que de veritat a la meva vida he fet, amb el Crist, totes les experiències que l'antic egipci associava a la persona del faraó.	*Només en la mida en què en el seu encontre amb la figura de Jesús s'experimenti com "nascut de nou",* *podrà creure en aquest home de Natzaret com "nascut (de nou) de la Verge".* I només a partir del moment en què descobreixi la figura de Jesús com una nova oportunitat de recomençar tot des del principi i de posar fi a una vida que té totes les aparences d'una mort prolongada, podrà designar la persona de Crist com divina. Què seria, doncs, de Déu si ell no fos l'origen de la vida, la font de la llum, la condició de la veritat?
Però, aleshores, què és allò que distingeix la fe cristiana de la religió dels antics egipcis? Una cosa és clara: la fe en la filiació divina d'un home no pot, per si mateixa, fonamentar la diferencia entre el cristianisme i la fe faraònica egípcia.	A nivell del simbolisme de la fe, hi ha una identitat perfecta entre la religió dels cristians i la dels antics egipcis. Des del punt de vista de la historia de les religions, hauríem fins i tot de parlar d'una dependència perfecta del cristianisme envers la religió de l'Orient antic, en allò que constitueix precisament la afirmació central de la tradició de la fe cristiana, ...si no fos que la psicologia de les religions no ens fes pensar, amb més força encara, a una vertadera redescoberta dels models originals i arquetips d'interpretació d'experiències històriques que mai han deixat de sorgir -¡independentment els uns dels altres!- a les religions dels pobles.

Seguir les petjades deixades pel poble dels antics egipcis, el primer que, a la història de les grans cultures, ha cregut en la filiació divina d'un home	Per poder comprendre tota la força i tota la riquesa de la simbòlica de la filiació divina, del naixement virginal, de l'anunci per un àngel…, és inevitable per a la fe cristiana, si es vol comprendre a si mateixa, meditar i repensar les imatges religioses corresponents en l'antic Egipte, ja que és només a partir d'aquí que podem determinar els camps d'experiència als quals el nostre vocabulari cristià vol referir-se.
El faraó una persona corporativa	Per a un egipci, *el rei feia més aviat la funció de persona corporativa,* això és: en ell estava encarnada de manera ideal la imatge de l'home, de l'home tal i com era cridat, per la naturalesa, a esdevenir als ulls dels antics egipcis. En la figura del rei esdevenia visible i corporalment present allò a què cadascú, en virtut del seu destí humà, tenia part, amb l'únic títol de membre de la mateixa religió i d'un mateix poble. Per molt gran que fos la concepció egípcia de la filiació divina del faraó, la forma arcaica de la persona corporativa, sota la qual apareix per primera vegada aquest simbolisme, no deixa de ser necessàriament ambivalent, i aquí se situa el vertader punt d'ancoratge del desenvolupament cristià, en allò que té de novetat i d'aprofundiment.
*En un sol i únic...* La llibertat de l'home, quan és projectada sobre un de sol, no deixa de ser una contraveritat en la mesura en què deu ser afirmada com la no-llibertat de tots	En la mesura en què l'ésser veritable de l'home, la seva dignitat i la seva grandesa s'afirmen i són representades en un sol i únic, el contingut d'allò que vol significar el símbol no pot, formalment, arribar a ser la veritat de tots. En altres paraules, en la mesura en què la forma d'expressió simbòlica en la seva exterioritat arcaica es manté com l'essencial, obstaculitza l'apropiació de la seva pròpia veritat espiritual…
¿De quina manera podem fer nostra la inesgotable riquesa de les imatges i idees de l'antic Egipte?	Si ens quedem a l'exterioritat de la seva expressió, des d'aquests faraons egipcis del Nou Imperi, anirem a parar -en línia recta i des d'un punt de vista històric- als Assiris i Babilonis, amb tota la seva adoració sense límits del poder guerrer, i a la cort persa de Persèpolis i a les temeràries expedicions conqueridores d'Alexandre "el Gran", per acabar a la reialesa divina dels Cèsars romans Però si volem partir de la significació interior del símbol religiós de la figura del fill de Déu, aquestes imatges de l'antic Egipte ens porten en línia recta als dogmes de l'Església primitiva. I és ara, a partir d'aquí, quan el cristianisme pot gloriar-se d'haver agafat amb tota la seva força espiritual el simbolisme central de l'Egipte antic i d'haver-lo enaltit, en la seva pura interioritat, a la categoria d'expressió central de la seva pròpia fe.
Qui és el "Rei de reis", el "Rei de la glòria", el "Rei eternal"? Ap 17, 14, Ps 24, 10, Ps 29, 10	El vertader "Rei" per Jesús és aquell qui viu la idea de la filiació divina com si fos una veritat vàlida per a tots i qui s'esforça per copsar la dignitat reial de tot home, fins i tot la que jau amagada en el rostre més desfigurat. El que ha començat en l'antic Egipte sota la figura d'una pretensió a la llibertat d'un de sol, s'acompleix en el cristianisme sota la forma d'una llibertat que trenca tot jou d'esclavitud (Gal 5, 1) El que ha estat establert en l'antic Egipte com filiació divina del "fill del sol" , troba el seu acompliment allà on és donat als "fills de la llum" d'esdevenir "fills adoptius de Déu" (Gal 4, 5; Ef 5, 8)

Pàgina principal