|
|
|
LA
VERITAT
DELS
MITES
|
|
Salvem els
nostres mites
|
|
|
|
|
|
|
|
EUGEN
DREWERMANN
CLÉRIGOS
PSICOGRAMA DE UN IDEAL
Pag. 140 |
Hace poco un eclesiástico
de alto rango me decía muy orgulloso:
Los
cristianos somos los únicos que tenemos un Hombre-Dios, en el que
-cómo diría yo- Dios mismo se ha encarnado personalmente.
Con la única pretensión de quebrantar un poco aquel bastión
de autosuficiencia, yo le repliqué:
También
hay otras religiones, como el hinduismo, que tienen su Hombre-Dios; de
hecho, los hindúes creen que Visnú, segunda persona de una
divinidad trinitaria, la Trimurti, se encarnó en el Hombre-Dios
Krisna.
Sí
-me contestó-, pero eso no es más que un mito. Nosotros,
en cambio, creemos en un acontecimiento histórico que, a la vez,
es trascendente.
En ese momento, estuve a punto de objetar:
Claro,
eso es lo propio del mito: expresar un acontecimiento trascendente en el
espacio de la historia.
Mi interlocutor sonrió con una expresión de cansancio |
|
|
|
|
|
| Seguint la línia
del mite del naixement de l'home diví a partir de l'elecció
d'una verge, mite heretat de l'antic Egipte, intentarem recordar i integrar
les imatges immemorials del misteri de l'encarnació, imatges que
ja tenien existència i a les quals hom creia molts segles abans
del cristianisme.
L'Evangeli de Lluc, barrejant als mites egipcis les imatges
del naixement d'Asclepi, el déu de la Llum i el sanador de la mitologia
grega, amb la finalitat de descriure i fer viure el misteri de la redempció
humana, ha creat uns textos que es situen entre el somni i l'estat de vigília,
els quals nosaltres no podrem comprendre realment si no penetrem en el
llenguatge sempre fluctuant de la poesia i del símbol |
A
partir d'aquí resumeixo
alguns
textos del llibre
De
la naissance des dieux
à
la naissance de Jésus-Christ
d'en
Eugen Drewermann |
|
|
|
|
|
La
nostra pregunta
davant del mite
Per exemple,
la narració del naixement
d'un salvador diví |
No és: |
¿De
quina manera aquest relat ens donarà proves de la seva realitat
històrica? |
| És: |
¿De
quina manera comprendrem la veritat o la realitat autèntica d'un
relat com aquest? |
| O és que
la millor solució és la de l'Islam? L'eliminació total
de tota imatge en nom d'un Déu absolutament invisible? |
O
seguirem mantenint sempre l'oposició entre mite i història? |
O és que
de Déu només en podem parlar amb el llenguatge dels fets
històrics? |
|
|
|
|
|
| La
teologia cristiana, avui com ahir, es troba amb les més grans dificultats
a l'hora de reconèixer la significació del llenguatge mític
i per ella ha estat sempre com una cosa impossible d'admetre l'existència
de mites en els textos de la tradició bíblica, quan aquests
tenen a veure amb els seus dogmes cristians.
Prenem
l'exemple de les narracions de la infància: de cap manera és
possible de definir la diferència entre "cristianisme" i
"paganisme" com la que existeix entre el mite (somni) i història
(realitat).
Tot
al contrari, hem de reconèixer que únicament el mite ens
permet parlar de la història humana de tal manera que hi puguem
veure la revelació de Déu.
El
mite religiós no té res a veure amb "els fets", sinó
amb la significació i sentit d'aquests fets. I aquestes significacions
i sentits, posats a l'abast de la nostra mà a través d'«imatges
eternes», creen una realitat per l'home que recerca i espera, una
realitat -sense comparació- més vertadera i autèntica
que el món de la realitat exterior. |
Les
dificultats
de la teologia
cristiana |
|
|
|
|
|
Mite
i ciència |
Tenim aquestes dues frases:
Fa
aproximadament de setze a vint mil milions d'anys, sota unes temperatures
de més de 1032
graus… es va constituir la matèria del univers
Al
principi, Déu creà el cel i la terra...
Aquestes dues frases es refereixen a l'existència del món,
però cadascuna d'elles sota perspectives diferents:
A la primera qüestió responent les
ciències de la naturalesa o la ciència històrica.
A
la segona qüestió només la religió hi pot donar
resposta,
i ella ho fa principalment
en el llenguatge de les imatges simbòliques, utilitzant les formes
narratives dels mites
|
|
|
|
|
|
| Des de sempre els mites han intentat traduir
simbòlicament, en el món de l'experiència sensible,
la realitat soterrada i inaccessible als nostres sentits.
Aquesta traducció fa ús dels símbols mítics,
els quals consisteixen, essencialment, en escenes i grups de temes ja establerts
(arquetips, o models originals), que no poden ser manipulats al
nostre gust, a no ser que vulguem córrer el risc de trencar l'equilibri
del ritme vital.
Aquests models originals ja establerts estan constituïts, com
és tot natural, per les experiències humanes més intenses;
el naixement, la maduració humana, l'amor, la mort, el perill, la
salvació, la falta, la reconciliació… I, sobretot, és
en els esdeveniments biològics, com la generació, concepció,
maternitat, infància, relacions de parentiu i de descendència,
on el mite veurà les prefigurations simbòliques per donar
sentit al món i a l'explicació del món.
Així, doncs, les genealogies mítiques i els relats
mítics sobre la infància no han de ser entesos com biografies,
més o menys fantàstiques, sinó com evocacions simbòliques
de la persona. No són producte de records d'una joventut passada,
sinó que esbossen un quadre de la seva actitud interior espiritual
i del seu arrelament existencial. |
Els
símbols mítics |
|
|
|
|
|
Què
és
comprendre un mite? |
És superar els antagonismes creats
per un pensament racionalista entre subjecte i objecte, entre consciència
i món, entre immanència i transcendència.
El mite no és un judici fet a distància sobre un "objecte",
sinó que el mite neix i consisteix en la intensificació extrema
d'experiències vives.
El mite és produeix quan el sentiment i la seva representació
arriben a la seva més alta intensitat, expressant una esgarrifança
interior.
En aquest moment, l'ésser de l'home és per a ell mateix
revelació, una revelació que es remunta als seus orígens
més pregons. |
|
|
|
|
|
| Cal respondre que, evidentment,
les imatges dels mites son "subjectives", però que això
no vol dir que siguin arbitraries o irreals.
La psicologia de les profunditats ens mostra que les representacions
(els arquetips o models originals) dels mites no només eren
necessàries des del punt de vista de la història cultural,
sinó que també eren indispensables per a l'home; i també
explica, tot il·luminant la significació d'aquestes imatges,
la seva actualitat i el seu caràcter obligatori per la vida present.
Això vol dir que nosaltres podem i devem considerar teològicament
les imatges arquetípiques dels mites com "objectives", en
el sentit d'estructures ja establertes, obligatòries i no arbitràries.
La dinàmica de la història de les religions no consisteix
en "inventar" noves formes de expressió. Tota religió, des
del moment que pensa i plasma el "diví", ho fa des de la llum de
unes formes (arquetips o models originals) eternament les mateixes.
La vertadera riquesa, el que és autènticament nou
a la història de les religions no són els símbols,
sinó la interpretació d'aquests símbols.
I en aquest nivell de la interpretació dels símbols,
el cristianisme ha sabut fer aparèixer una novetat decisiva en el
context del símbol de la filiació divina. |
Aquestes
imatges mítiques,
són purament
subjectives? |
|
|
|
|
|
|
|
| Podem
creure en els mites? |
La resposta és sí.
Si a les tradicions dels pobles, es repeteixen les narracions de
naixements virginals i de fills de déu que vénen del cel
per néixer sobre la nostra terra, per donar als homes la salvació
i la pau, nosaltres haurem de dir que aquestes representacions expressen
una veritat sobre l'home i sobre Déu que no pot ser comunicada de
cap altra manera que sota la forma d'aquestes imatges, per més paradoxals
que ens semblin.
I aleshores tot el nostre problema és intentar comprendre
el més exactament possible el sentit concret d'aquestes imatges. |
|
|
|
|
|
