La transformació de les terres de secà en regadiu
Grup Sindical de Colonització núm. 1.140
Termes municipals de Linyola, Vallfogona de Balaguer, Els Arcs, Bellvís
i Térmens
1955-1961
“La paraula impossible no hi és al meu vocabulari”
Napoleó
(prem damunt per ampliar-la)
Sèquia de reg
Jornal: mesura de superfície equivalent a 4.358
m2.
Es subdivideix en 12 porques.
(1 porca = 363,17 m2)
(prem damunt per ampliar-la)
Caseta de reg
Documentació recollida, condensada i hostatjada a la Xarxa
per Josep Mª. Folguera Bonjorn.
|
|
HISTÒRICA GESTA
La transformació de les terres de secà en
regadiu
Grup Sindical de Colonització núm. 1.140
Termes municipals de Linyola, Vallfogona de Balaguer,
Els Arcs, Bellvís i Térmens
1955-1961
LA GRAN AVENTURA CAMPEROLA DEL SEGLE XX
PREÀMBUL
LA TRANSFORMACIÓ DE LES TERRES DE SECÀ
EN REGADIU
“La paraula impossible no hi és al meu vocabulari”
Napoleó
Abans de començar a descriure el llarg procés
que va requerir la transformació de les terres denominades de secà
en regadiu, pertanyents als termes municipals de Linyola, Vallfogona de
Balaguer, Bellvís, Els Arcs i Térmens, volem agrair públicament
la invitació que se’ns va formular al respecte per tant suggestiu
treball literari que la veritable història seria digna de portar-se
a les pantalles cinematogràfiques, ja que en el decurs de la mateixa
hi va haver episodis de tota índole; a semblança d’una pel·lícula
de l’oest americà en la seva lluita titànica per la instal·lació
del ferrocarril, o bé, com aquelles de refinat suspens del famós
realitzador Alfred Hitchcock.
El nostre treball, sens dubte no estarà exempt d’alguns errors,
aliens a la nostra voluntat i pels quals demano per endavant les més
sinceres disculpes. Gràcies.
INTRODUCCIÓ
Cal recordar que no podem fer-nos el desentès del passat, doncs
forma part inseparable del present, com un arbre, que el tronc i les arrels
simbolitzen la “història”, mentre que el brancatge i els seus fruits
són la conseqüència recíproca del quefer d’aquesta,
per tant, el baluard del que ara disposem és la renda del sacrifici
que es va dur antany.
Partint d’aquesta senzilla filosofia ens disposem a relatar la “gran
aventura camperola del segle XX”, diem aventura perquè realment
ho va ser, puix que el seu desenvolupament va transcórrer per llocs
no molt plaents: tenses assemblees, negatives de pagaments, protestes airades
dels afiliats al grup de colonització, ultimàtum de l’empresa
constructora, etc., etc., però l’obra va seguir endavant sense que
res ni ningú pogués detenir-la, com si estigués escrit
damunt la mateixa cèlebre frase del llegendari emperador francès:
“La paraula impossible no hi és en el meu vocabulari”.
ASPECTES I DETALLS DEL CAMP EN AQUELLS MOMENTS
Serà bo que donem un repàs a la situació del camp
d’aquella llunyana època, és a dir, la dècada 1945-1955.
Eren els anys durs de la postguerra, de la quota forçada del blat,
ordi, declaració de l’alfals, mill, etc... Del forçat passaport
o visat per viatjar fora de la província; tot just circulaven automòbils,
pocs tractors (amb calls de ferro i de poc cavallatge), o sigui, que tot
treball de l’agricultura era realitzat per mules, cavalls, egües i
inclòs bous. Per un parell de mules de les millors es pagava 80.000
ptes., mentre que un jornal de primera qualitat –regadiu-
a 20.000 ptes. Els terrenys de secà es venien a 1.000 i 2.000 ptes.
el jornal, segons les seves característiques. Després, a
l’entorn del 1955, ja van experimentar un considerable augment de 5.000
ptes.
Les feines agrícoles es feien manualment, així per exemple,
lligar les garbelles de blat, ordi, sègol i els feixos d’alfals
amb cordes d’espart (vencills). La batuda de cereals tenia per escenari
les eres de batuda. Petits “cossos taurins”, on es batallava la millor
corrida de la temporada, volem dir, la collita cerealista. De la qual depenia
el benestar o el malestar de l’any, segons, clar està, dels seu
òptim o escàs rendiment.
Els camps que anys més tard serien convertits en regadiu estaven
ocupats, la immensa majoria, per ametllers, oliveres, vinyes i alguns altres
de terra campa. En ells corrien en abundància les temibles serps.
En 1954 es va confeccionar el nou cadastre de la riquesa rústica
augmentant-se per consegüent el líquid impossable de la mateixa.
Tal mesura, produí una gran onada de protestes, però poc
va aconseguir el pagès, al qual no li va quedar cap remei més
que pagar, acatar i treballar.
Així les coses, el tren de la vida s’aturà en l’any 1955.
És l’any que comença a bullir el tupí per realitzar
la colossal transformació de les terres abans al·ludides
de secà en regadiu.
Com senzilla curiositat transcriurem els preus d’alguns productes del
camp que regien en aquell temps: alfals 1 pta. Quilogram, oli 25 ptes.
quilogram, ordi 3 ptes. quilogram, blat de moro 2,70 ptes. quilogram, i
blat 4 ptes. quilogram.
DUES VERSIONS DISTINTES
Segons els nostres esbrinaments hi ha dues versions distintes de com
es posà en marxa la transformació abans esmentada. Una de
les quals és així: En 1946 començà a funcionar
l’ Institut Nacional de Colonització i sembla
que aquest organisme manà circulars a les abans Germandats
Sindicals oferint els seus treballs tècnics i econòmics
per reconversions de terres. (Aquest punt es va fer públic en el
Butlletí Oficial de l’Estat del mes d’octubre de 1943). Aquí
a Linyola, va ser rebuda una d’aquestes, però per causes que s’ignoren
no es va fer cas de la mateixa fins que anys més tard, un empleat
de la “germandat” de forma casuals, arreglant papers, llegí la circular
en qüestió, el text de la qual va arribar als seus companys
de Junta, els quals no van desaprofitar l’ocasió de promoure la
iniciativa que els brindava l’organisme estatal.
Una altra versió assenyala que la idea va sorgir d’una simple
conversa entre dos amics que van creure oportú fer consultes als
tècnics de la Casa Canal, per conèixer
aspectes encaminats a la possibilitat de regar amb aigua rodada aquelles
terres de secà.
Bé, fos com fos, l’important de l’assumpte és que hi va
haver unes persones que els hi va calar molt dins la preocupació
de tirar endavant l’anomenada obra i no la van deixar abandonada. Van posar
fe
i entusiasme en ella per aconseguir la victòria final.
PRIMERES PASSES
Tot el gran comença pel petit. Així veiem com les primeres
passes van ser de tempteig i consultes portades a fi a la direcció
Canal
d’Urgell S.A., que amb data de 18 de gener de 1955 va informar
en aquests termes a la Germandat Sindical de Llauradors i Ramaders:
“Muy señores mios:
De conformidad con lo hablado en su visita de ayer a mi despacho,
he de manifestarles que en nuestros archivos obra un expediente que comprende
el riego de la calva o secano, el abastecimiento de aguas potables y el
alumbrado del pueblo de Liñola.
Los trámites que se hicieron en los años 1933 y 1934
no llegaron a sustanciar en ninguna de las partes que comprende. Toda la
documentación que existe sobre el particular es de carácter
preliminar. Se habla de captar aguas de la toma núm. 9 del Canal
Auxiliar y conducirla a un sitio a propósito para su elevación,
al riego de la calva y a la vez abastecimiento de la población.
Para el funcionamiento de las máquinas de elevación
de aguas habia en proyecto el aprovechamiento de unos saltos existentes
en la acequia principal y llevar la fuerza eléctrica a Liñola.
Esta fuerza eléctrica se consideraba suficiente para el alumbrado
de la población y funcionamiento de las máquinas elevadoras,
puesto que los saltos darían unos rendimientos de unos cien caballos.
Esto es todo lo que existe sobre el proyecto, celebraría que
fuera de utilidad, pero me parece que no hay nada aprovechable, y no tengo
ningún inconveniente en que Vds. Pasen por estas oficinas para que
puedan ver y estudiar el expediente en cuestión”
Firmado: Vilaró (Jefe de Explotación)
A partir d’aquesta data els tràmits no es van deixar dormir, puix
que en dies posteriors el topògrafs van agafar les altituds del
terreny, essent el punt de referència el segon graó del temple
parroquial de Linyola. Des d’allí es va partir als punts claus que
interessava conèixer, els quals donaren un resultat positiu.
Mes tard es van fer consultes i temptejos amb els terratinents afectats,
recabant la conformitat de l’obra amb la signatura del respectiu propietari.
Al principi no van ser molts els pagesos que secundaren dita iniciativa,
però aviat poc a poc el número va anar creixent fins arribar
a una xifra respectable i esperançadora.
PRIMERA ASSEMBLEA I PRIMERA JUNTA RECTORA
El dia 30 d’octubre de 1955 va tenir lloc la primera assemblea per procedir
a la constitució del Grup de Colonització, la qual va ser
presidida per Florencio Rodríguez Clué (Delegat Provincial
Sindical) i altres personalitats. Aquesta reunió va tenir lloc al
saló d’actes de la Societat Recreativa Ateneu.
Després d’una llarga sèrie de consideracions exposant
la finalitat i els motius concurrents de l’assemblea en qüestió
i de la gran trascendència que suposava la mateixa de cara al futur
per portar a la fi la transformació de 950 hectàrees de secà
en regadiu en les partides denominades: Camí de la Font, Barranc
i Barret Picat, mitjançant la captació d’aigües de la
sèquia Primera Principal del Canal d’Urgell i després d’una
prèvia elecció entre els reunits, es proposà a la
direcció de l’Obra Sindical de Colonització com a primera
Junta Rectora del Grup, als senyors següents:
President:
Josep Gené Formiguera
Interventor: Josep Querol Pedrós
Tresorer: Jaume
Pedrós Torres
Secretari: Miquel
Lafita Oriach
Vocal 1er.: Antoni Joval Galceran
Vocal 2ón.: Josep Trepat Gispert
Vocal 3er.: Esteve Capell Gené
Vocal 4rt.: Ramon Sandiumenge
Mesegué
Vocal 5é.: Antoni
Caba Solsona
L’acta va ser signada en prova de conformitat pel delegat provincial de
sindicats, les jerarquies polítiques i sindicals assistents a l’acte
i els productors que concorrien a la reunió, estampant
els que no sabien signar, la ditada digital del dit gros dret.
CRONOLOGIA D’ESDEVENIMENTS
A partir de l’anomenada assemblea, les activitats encaminades al fi
exposat en la mateixa, ja no paren. Així veiem con amb data 25 de
març de 1956, en el local Cinema Espanyol, té lloc la primera
convocatòria de la primera junta del Grup Sindical de Colonització
núm. 1.140, presidida pel cap de la Germandat Sindical Local de
Llauradors i Ramaders, Manuel Coca Martí, amb assistència
de cent quaranta-dos beneficiaris dels cent noranta que componen el Grup.
A la mateixa s’exposen, entre altres, els següents punts: encarregar
al perit agrícola Pelai Calaf, els treballs de camp inicials que
serviran per la confecció del perfil longitudinal de la xarxa de
tuberia de conducció d’aigua pel reg de secà, objecte de
la construcció d’aquest grup.
Es comunica als assistents la conformitat de Canal d’Urgell S.A.
per portar a efecte la direcció tècnica en la confecció
de documents del primer projecte, es a dir: xarxa de conducció d’aigua
i xarxa de sequiatge, a més de la direcció tècnica
de les obres i deixant per altres el de l’anivellament de camins.
DIA 3 DE FEBRER DE 1957
En dita data, la Junta General del Grup, després d’una curta
deliberació, acorda per unanimitat i amb el vot favorable de tots
els assistents adjudicar el concurs de les obres a la raó social
Muntatges
i Electrificacions S. A. PALOSCA, per un cost de 14.427.000,05
ptes. amb les condicions enumerades en les bases del concurs aprovades
i que l’adjudicatari no podrà esmenar per cap concepte el pressupost
presentat, encara que es dicti disposició ministerial sobre l’elevació
de matèries primeres o salaris (posteriorment aquest contracte va
ser modificat, quedant la xifra en 15.384.104,17 ptes.).
A la mateixa també es va presentar Uralita S.A.
amb un pressupost de 20.147.361,53 ptes.
El projecte estava redactat per l’enginyer de camins, ports i canals,
Sr. Carles Valmaña, a base de tuberia de set-cents mil·límetres
de diàmetre.
DIA 12 D’OCTUBRE DE 1958
La Junta Rectora comunica als convocats l’estat de l’expedient de crèdit
sol·licitat al I.N.C., que en els moments actuals és pessimista
per la falta d’efectiu de l’anomenat organisme.
Degut a la situació, la Junta va donar coneixement de les gestions
portades a la fi prop de la Banca privada i Caixa de Pensions per
la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona, a fi de considerar si era
beneficiós l’obtenció d’un crédit particular a l’objecte
de dur a terme l’obra com més aviat millor.
Després d’aquestes consideracions es decideix per unanimitat
sol·licitar a la Caixa de Pensions, préstecs personals a
raó de 30.000 ptes. cada un i així començar seguidament
les obres.
Això suposa establir una quota de 3.000 ptes. per jornal pagaderes
en tres terminis de 1.000 ptes., durant els mesos de juny, juliol i setembre.
INICIACIÓ I CALVARI DE LES OBRES
Fins el 30 d’abril de 1959 no van començar les obres per la col·locació
de la tuberia en forma de sifó que devia conduir l’aigua al lloc
més alt de la zona que es pretenia regar, això es, el Barranc.
Però abans d’aquesta data, en els mesos de febrer i març,
l’empresa constructora ja havia lliurat tramesa de tubs, i començat
l’obra civil, concretament a la cruïlla de la carretera Balaguer-Tàrrega
i al pou de captació d’aigua en la sèquia principal.
La longitud exacta d’aquella es de 10.703 metres.
L’enginyer del Canal d’Urgell, Carles Valmaña Fabra, comunica
al Grup que amb data 14 de febrer es van començar els assajos de
tubs per la conducció d’aigua, les proves dels quals van ser satisfactòries.
Enumerar les vicissituds, esculls, dificultats i contratemps de tota
mena i ordre que va haver d’afrontar la Junta Rectora del Grup per aconseguir
la culminació de les obres anomenades, seria llarg i enfarfegador,
ja que la gravetat dels assumptes a resoldre era molt difícil. Com
a exemple podem anomenar alguns d’ells: Recordem aquell famós tram
de la partida del Salat, on el terreny no aguantava una vegada oberta la
bretxa corresponent per la col·locació dels tubs. Allò
va ser un calvari, doncs no hi havia manera d’encarrillar-lo, a més
constituïa un notable retrocés i una seriosa amenaça
pels homes que estaven al tall. D’allí sorgiren desavinences amb
l’empresa constructora i amb els propietaris de les finques perjudicades,
els quals van entaular un judici. Després aquelles tibants assemblees,
envoltades d’un estrany nerviosisme, els socis morosos que es negaven a
pagar les quotes establertes, ... Bé, i perquè seguir, tot
això va ser solucionat favorablement i es va poder entonar l’al·leluia.
Cal dir també que els treballs van resultar extremadament durs,
ja que en aquells temps mancaven les màquines adequades, recordem
a l’efecte les brigades o colles d’homes obrint rasa a pic i pala, arrastrant
i col·locant tubs amb els mitjans mes precaris al seu abast (per
això s’utilitzava un carro especial arrossegat per una egua), el
llaurat del terreny per on devia col·locar-se la tuberia es feia
amb el concurs d’una pollegana i tan sols quan les circumstàncies
ho requerien era utilitzada una excavadora amb sirga. D’aquesta manera,
a tronques i barranques, es va aconseguir la meta proposada.
Prem sobre el botó per
continuar:
|