La Festa

        Vicent Ferrer és un sant molt venerat en totes les terres valencianes, entre altres coses perquè es va patejar tot el país predicant la paraula de Déu. En una d’aquestes predicacions, diu la tradició que ho feu a Oliva, on avui està el Portal del seu nom i construït en commemoració d’aquest fet.

        La Festa de Sant Vicent sempre ha estat present al seu carrer d’Oliva, d’una manera o d’altra. A l’igual que els bous de carrer, podríem dir que sempre, han estat present a Oliva.

        Avui és anomenar el Carrer Sant Vicent i automàticament dius... BOUS! I és que els bous és la manifestació més clara d’aquestes festes. Per tots els avatars que ha tingut, només passa Nadal els aficcionat i veïns ja comencen a preguntar: "enguany fan bous?" No tots els anys se n’han fet, encara que ja en portem 28 anys seguits.

        Fent un repàs d’aquesta festa, en l’actualitat cal ressaltar:

    Per Sant Antoni ens unim a cavallers i carreters compartint l’esmorzar d’abans de la benedicció dels animals al carrer l’Ermita, que és el preàmbul del Tir i Arrossegament que, des de fa quatre, anys celebrem al parc de darrere del portal. Aquest Tir i Arrossegament es fa amb la modalitat de Tiraset, es a dir, les aques i els rocins arrosseguen una barqueta amb un pes que sol oscil·lar sobre els dos quilos del pes de l’aca. Amb les aques i les disputes, no puc més que recordar les "joies" que es feien ja fa molts anys, també darrere el portal, on improvisats genets cavalcaven les aques a pèl pel camí vell de Xàtiva per guanyar una disputa.

        Música, ball, coets, foc i en el nostre cas bous, són elements insubstituïbles en les festes dels valencians i en Sant Vicent no podia faltar una revetla, que amb l’Orquesta Montecarlo és el preàmbul de les revetles de les falles.

        El Diumenge de Rams comencem els festers amb tots els preparatius per a la gran festa dels bous. El dilluns sant comença la descàrrega i el muntatge de la plaça de bous portàtil, el carrer va prenent un altre caire, la festa comença a respirar-se, tots els forats han d’estar tapats, els bous, les vaques i els jònecs no han de tenir escapatòria, les rateres han d’estar en perfectes condicions per a que el personal tinga l’amagatall ben segur.

        Comencen els BOUS. Dilluns de Pasqua, entrada de bous, solten un ramat de vaques i mansos a la plaça de l’Ajuntament que pel carrer les Moreres i les Tendes arriben fins al carrer Sant Vicent. Dos escassos minuts que comporten dos dies de faena, posant i llevant barreres, però faena a gust... no pesa.

        Aqueixa mateixa vesprada comença la solta de vaques, es a dir, els bous de carrer, que durant vuit vesprades, des del dilluns de Pasqua fins el dilluns de Sant Vicent, bous, vaques i jònecs s’exhibiran al recinte del carrer, amb tanta intensitat, que podem dir, que tenim bous pel matí, a la vesprada i la nit. Vaques ja carregudes i ressaviades que fan la delícia dels més valents, els que les criden, les roden i fan que pugen a l’entarimat, els que de vegades trauen -l’uiii!- del públic, que és el més bonic de la festa, sense maltractar al bestiar i sense que aquest arribe a fotre al personal.

        Pel matí joneguets per a divertiment de grans i menuts, el carrer de gom a gom es delecta amb els rebolcons que sense malícia protagonitzen els més jòvens, i és que són tan menuts aquests animalets que es perd la por, això diuem, ja que he de confessar que jo encara no he trobat cap remei contra aquesta malaltia.

        El BOU, amb majúscules, apareix per les nits amb els bous embolats, la força, l’envergadura, la grandiositat amb presència es manifesta en aquests animals. Els bous embolats són un bon remat per a la nostra festa.

        La festa també té una part religiosa, menys aparatosa però molt significativa. El diumenge abans de la festivitat de Sant Vicent, que, com tots sabem, sempre es celebra el dilluns després de Pasqua, és preceptiva la volta del sant per molts carrers del poble, l’absència de recorregut fixe i d’autoritat religiosa fa que la processó siga informal i no subjecta a ningun cànon, però amb un total respecte. El dia del sant la missa i el sermó, en valencià els dos, per suposat, abans la missa es feia en llatí i després en castellà, però el sermó sempre en valencià, com Vicent Ferrer ho feia. A continuació la "mascletà". Després de la tempesta ve la calma, la novena al sant, epíleg d’una gran festa, després del bullici i el rebombori, la reflexió. L’últim dia de novena un castell de focs d’artifici amb coets d’eixida, recordant les "cordaes" de fa una vintena llarga d’anys.