Ben aviat s’ estrenarà aquí la nova pel.lícula de Tom Cruise, “Vanilla sky”, (no sé quin títol li posaran aquí) del director Cameron Crowe, i és una pel.lícula molt important, ja que els americans ara ens copien! Aquesta és la primera vegada que a Hollywood fan un “remake” d’una pel·lícula espanyola, de “Abre los ajos” del jove i afamat director Alejandro Amenábar. Per cert, ara mateix també podeu veure un altre “remake” amb accent espanyol, “Pecado original” amb l’Antonio Banderas i l’Angelina Jolie, és una pel·lícula basada en “La Reina del Mississipi” de François Truffaut, però infinitament dolenta, fins i tot és vergonyosa.

“Remake” com podeu deduir fàcilment, és una paraula anglesa que vol dir “Tornar a fer” o “refer” i que és quasi una paraula nostra de tant que l’escoltem o la veiem a les crítiques cinematogràfiques als diaris. Són pel·lícules que es tornen a fer, degut a la creixent manca d’ idees d’Hollywood –i això comença a ser preocupant – ja que són els que fan tots els “remake”, cada cop més i més, això és imparable, tan s’hi val que la pel·lícula sigui europea com americana, ells la “copien”. Si és americana l’ únic que fan és canviar l’època i l’acció, o l’actualitzen, i si és europea, canvien els noms i el país, és a dir l’americanitzen.

Són necessaris? No, absolutament NO. Són totalment prescindibles, cap o quasi cap “remake”, supera a l’original.. Pot ser hi ha algun director de “remake” que pensa passar a la història del cinema per la seva originalitat.

En qüestions de “remake”, hi ha hagut casos ben curiosos, com per exemple:

—Que el mateix director faci les dues versions, l’europea i l’americana, “El vigilante nocturno”.

—Fer un “remake”, d’un “remake” com és el cas de “El cartero siempre llama dos veces”, de la que hi ha tres versions, la primera, cal recordar-ho, era italiana.

—El director americà Gus Van Saint va fer el “remake” de “Psicosis” de l’Alfred Hitchcock, doncs bé, era totalment idèntica a la primera, pla per pla, fins i tot la famosa escena de la dutxa té el mateix nombre de plans i de la mateixa durada que l’ original. Pot ser en Gus es pensava que superaria al mestre Hitchcock? O pot ser pensava que també passaria a la història del cinema amb aquesta nova versió?

—També ens podem trobar que un mateix actor interpreti el mateix paper en les dues versions, l’europea i l’americana, com és el cas de la cada cop més internacional Pe a “Vanilla sky”.

Ja que la incontinència “remakejadora” dels americans no té límits també es dediquen a fer pel.lícules basades en series de t.v. com ara “El Fugitivo”, “Los Picapiedra”... Quan trigarem a veure “Los Simpsons, la pel.lícula” amb personatges reals? O “Friends, the movie”?

Hi ha directors que en les seves pel.lícules hi posen seqüències que recorden a seqüències d’altres pel·lícules, la majoria de vegades de clàssics del cinema, és a dir, “copien” algun tros d’alguna obra clàssica, encara que ells no en diuen còpia, sinó que en diuen homenatge. Hi ha un director que s’emporta la Palma, i que constantment fa “homenatges” al mestre HITCH. Sabeu qui és?

Les pel.lícules acolorides també es poden considerar “remakes”, però també són crims contra la humanitat i als responsables se’ls hauria de jutjar al tribunal internacional de la Haia, Estrasburg, o d’on sigui. Molts demanarien estar al jurat per ser implacables en el veredicte final.

Amb els “remakes” a més hi ha un perill, com que la majoria de les vegades –per no dir sempre– als títols de crèdit no ho diuen allò de “basada en...” molta gent es pot pensar que està veient una pel.lícula original, quan no és així, pot ser fins i tot algú dirà: —quina imaginació que té aquest director...

El que haurien de fer és, al mateix pòster de pel.lícula, posar “remake de” i fora bajanades, en fi què hi farem.

Una petita mostra de “remakes”.
“Tres solteros y un biberón”
“Mentiras arriesgadas”
“Motín a bordo”
“ El cabo del miedo”
“37 horas desesperadas”
“El planeta de los simios”
“Al final de la escapada”
“Wild wild west”
 

ANHEDONIA