Ramon Miró i Baldrich, bellpugenc i professor de l’Institut de Bellpuig és l’estudiós més important, sobre la vida i obra de Valeri Serra i Boldú. Darrerament ha publicat a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/XLII. Miscel.lània Giuseppe Tavani 1 a les P ublicacions de l’Abadia de Montserrat un estudi sobre la poesia juvenil de Valeri Serra i Boldú.

Per nosaltres, la importància dels poemes que publiquem, estan dedicats a un festeig que tingué amb una noia de Linyola i que no van reeixir. Aquests i d’altres poemes es publicaren a la revista “Lo Teatro Regionalista”, entre els anys 1896 i 1900.

Aneu a llegir l’estudi del Ramon Miró i llegiu els poemes d’un jove i romàntic Valeri Serra. Us encantaran i us emocionaran.

Publiquem doncs el segon apartat del treball, publicat per Ramon Miró, dedicat a “Els poemes”.

Els poemes
El primer poema que li publiquen es titula “Llahor á Mossen Jacinto Verdaguer” i s’inclou en un número especial dedicat a Verdaguer.

Feia poc temps que Verdaguer havia publicat el llibre “Sant Francesc”, que el venedor de periòdics Josep Vinyals n’havia regalat un exemplar a Serra i Boldú, i que, finalment, havia fet possible la coneixença del jove amb el vell poeta.

Llegit i rellegit el llibre, veiem que el jove Serra imita mossèn Cinto: així com Verdaguer iniciava el llibre amb una invocació a Sant Bonaventura, ell també començà el poema amb aquesta invocació. El text és donat fragmentariament: només consta la introducció amb la invocació i una estrofa on diu que no sembla que hagin agradat gaire aquests cants a Verdaguer, “mos cantichs-cants de granota”. En una relació posterior feta per Serra i Boldú, comenta que Verdaguer li ho va regraciar, però el comentari que hi afegeix fa pensar que poc a poc el reorientà vers les recerques de folklore.

Durant la resta de l’any, i de manera força espaiada entre col.laboració i col.laboració –recordem que la publicació era un setmanari i, per tant, podia donar-se força major continuïtat – va publicant set poemes més que desenvolupen una història amorosa en primera persona.

Sense comptar, en aquests moments, amb més dades sobre els anys de jovenesa de l’autor, no podem comprovar si la història amorosa que anem trobant als poemes correspon a una història real i personal de Serra i Boldú. Els senyals que hi posa l’autor, però, hi apunten de manera clara (ús de la primera persona del singular, i en les confessions i confidències, de la segona persona; reviviscències de moments; valoracions; anàlisis de sentiments; concordances temporals i festives). I també trobem confirmació en la realitat del context; és a dir, la referència a un amor viscut al poble, amb una noia del poble mateix, de manera intermitent perquè el noi es troba vivint a la ciutat.

Seguim d’un en un l’evolució de la història. A “Enlairament” el poeta manifesta el desig d’enlairar-se al cel amb la noia estimada, puix que –com explica a la noia– al cel és on nia l’amor.

A “Ahir i avui” fa referència al joc amorós. Demana un bes a la noia, d’amagat de la mare; després, quan estan sols, és ella qui n’hi demana un.

A “Recort” el poeta pren un to de conversa-confidència envers la noia; li explica que el millor record és el d’aquell dia en què es juraren amor dins l’església, durant la missa, amb la presència discreta de la mare de la noia i –el que per a ell era encara més important– amb el testimoni de Déu.

El següent, “Maternals”, presenta la comparança entre dos grans amors, el maternal i el de parella; se sent estimat per dues dones, però només una d’elles l’idolatra –li diu un àngel a cau d’orella. Constata,en els propis sentiments, l’avenç de l’amor a la noia: ocupa el segon lloc després de Déu.

El poema “Angoixa” ja sembla presagiar el final sobtat de la relació. El poeta, tenint la noia abraçada, sent i tem la mirada d’enveja dels altres; li demana el manteniment de les mostres amoroses (No’t mostris cansada/ de dirm parauletes que’m fan tan  feliç), perquè així li sembla tastar el Paradís.

Els dos següents, publicats el desembre (els dies cinc i vint-i-quatre, respectivament), presenten ja el trencament de la relació, tot i consignar cada un una reacció diferent del noi, fruit d’una visió també diferent del paper de la noia. Al primer, que porta l’expressiu títol “Tens preu...”, explica que ha rebut carta en què li diuen que la noia amb qui sortia ha estat casada pels pares amb un home molt ric. Retreu als pares de la noia que l’hagin casada sense respectar els sentiments d’ells dos, com si els fills fossin una mercaderia que pogués ser venuda (referència al títol del poema).

Al segon, titulat “Mentides”, diu que lamenta trobar-se lluny de la noia i no poder-la veure; recorda com perdia la mirada en la rossa cabellera i pensa en l’innocent que era en creure-la.

L’any següent comença amb crítiques i alguna prosa literària; entre les proses trobem al maig i al juny, dos poemes com de cloenda de la història. El primer, “T’aymaré”, és la traducció d’una cançó popular italiana. Presenta el tema clàssic de la mort per amor, perquè es compleixi, així, la venjança amorosa. Té preparat un punyal per matar-se i acabar la cruel inconstància; li plau imaginar aleshores que l’amada haurà de suportar la visió del seu enterrament. La cançó popular italiana actua, doncs, com un veritable correlat objectiu per expressar un final tràgic i de retret.

El segon poema, “Romàntica”, fa referència a l’ànima somiadora d’un enamorat que, tot i haver estat deixat per la noia, assabentat que havia anat amb altres i que, al final, cansada d’aquella vida, s’havia casat amb un ric, de la qual cosa els altres s’alegraven puix que ho havien descobert a temps, ell en continua enamorat, i pensant que ell l’estima amb igual amor. Ara viu feliç amb els records.

ELS POEMES DE VALERI SERRA

Ramon Miro pensa que el jurament d’amor el feren a l’església de Linyola el 15 d’agost per la Festa Major d’agost.