A continuació, enumerem els articles que, signats per Valeri Serra i Boldú, hem trobat a La Creu del Montseny, un setmanari «catòlic-regionalista», del qual l’escriptor ponentí fou redactor.

Dirigit per Jacint Verdaguer i publicat a Barcelona, La Creu del Montseny tingué tan sols una durada de dos anys: el primer número aparegué el 19 de març de 1899 i el darrer, el núm. 58, el 29 d’abril de 1900.

En propers lliuraments, publicarem una tria d’articles de Serra i Boldú per tal que els nostres lectors puguin llegir una mostra àmplia i significativa dels seus escrits. D’aquests, n’hem fet una edició diplomàtica, és a dir, segons el text original, sense cap esmena, ni actualització.

Hem partit del buidatge de les col·leccions del setmanari que es troben dipositades a l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca) i a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona.

Barret Picat

Articles originals

1. «Primaveral», La Creu del Montseny, any I, núm. 1 (19-III-1899), pàg. 7.
2. «L’Orfeó Català», La Creu del Montseny, any I, núm. 2 (26-III-1899), pàg. 16.
3. «Notes bibliogràfiques», La Creu del Montseny, any I, núm. 3 (2-IV-1899), pàg. 28. [Ressenyes dels llibres següents: Llegendari, cansons, odes, de Jacint Verdaguer i de Resume da historia de Galicia, de Florencio Vaamonde.]
4. «Notes bibliogràfiques», La Creu del Montseny, any I, núm. 4 (9-IV-1899), pàg. 43. [Ressenya del llibre Probatures. Col·lecció de composicions en vers, de J. Manubens i Vidal.]
5. «Notes bibliogràfiques», La Creu del Montseny, any I, núm. 5 (16-IV-1899), pàg. 57-58. [Ressenya del llibre Líricas, con licencia eclesiástica, de Miguel Costa.]
6. «Notes bibliogràfiques», La Creu del Montseny, any I, núm. 6 (23-IV-1899), pàg. 67. [Ressenya del llibre Historia de Catalunya, de Norbert Font i Sagué.]
7. «Notes bibliogràfiques», La Creu del Montseny, any I, núm. 8 (7-V-1899), pàg. 67. [Ressenyes dels llibres següents: Suspirs y fantasies, de Josep Alcoverro i Carós; News-Ascantis Royal Ordre Industrial Profesiff, comèdia en dos actes i en vers català, original de Josep Abril i Virgili; Treballs llegits en la sessió inaugural de l’Agrupació Escolar Catalanista Ramon Llull, que tingué lloc el dia 20 de novembre de 1898.]
8. «Los Jochs Florals», La Creu del Montseny, any I, núm. 9 (14-V-1899), pàg. 101-102.
9. «Costums que’s perden (Lo joch del totxo)», La Creu del Montseny, any I, núm. 13 (11-VI-1899), pàg. 152-153.
10. «Les cansons de ronda», La Creu del Montseny, any I, núm. 14 (18-VI-1899), pàg. 160.
11. «Notes bibliogràfiques», La Creu del Montseny, any I, núm. 15 (25-VI-1899), pàg. 177. [Ressenya del llibre L’Assumpta, de Jaume Boloix i Canela.]
12. «Les cansons de ronda», La Creu del Montseny, any I, núm. 16 (2-VII-1899), pàg. 186-187.
13. «Les cansons de ronda», La Creu del Montseny, any I, núm. 17 (9-VII-1899), pàg. 199-200.
14. «Íntima», La Creu del Montseny, any I, núm. 18 (16-VII-1899), pàg. 213.
15. «Apropósit del Cardenal Vives. Una conversa ab un seu professor», La Creu del Montseny, any I, núm. 19 (23-VII-1899), pàg. 222-223.
16. «Spes, última dea», La Creu del Montseny, any I, núm. 20 (30-VII-1899), pàg. 232.
17. «Estihuenca. San Salvador de Os», La Creu del Montseny, any I, núm. 21 (6-VIII-1899), pàg. 248.
18. «Carta oberta», La Creu del Montseny, any I, núm. 23 (20-VIII-1899), pàg. 270.
19. «L’ànima de la Creuhada», La Creu del Montseny, any I, núm. 25 (10-IX-1899), pàg. 296-297.
20. «De Folklore», La Creu del Montseny, any I, núm. 27 (24-IX-1899), pàg. 323.
21. «Lo Doctor Morgades (Recorts)», La Creu del Montseny, any I, núm. 28 (1-X-1899), pàg. 332.
22. «La Creu del Montseny en la premsa barcelonina», La Creu del Montseny, any I, núm. 31 (23-X-1899), pàg. 371-372.
23. «La Mare de Deu de les Sogues», La Creu del Montseny, any I, núm. 32 (29-X-1899), pàg. 378-380.
24. «La Mare de Deu de les Sogues», La Creu del Montseny, any I, núm. 33 (5-XI-1899), pàg. 398.
25. «La Mare de Deu de les Sogues», La Creu del Montseny, any I, núm. 34 (12-XI-1899), pàg. 404-405.
26. «La Mare de Deu de les Sogues», La Creu del Montseny, any I, núm. 35 (19-XI-1899), pàg. 419-420.
27. «¿Qui es el venerable Escoto? (Perfils biográfichs)», La Creu del Montseny, any I, núm. 38 (8-XII-1899), pàg. 452-454. [Monogràfic dedicat a Joan Duns Escot.]
28. «Canigó», La Creu del Montseny, any 2, núm. 42 (7-I-1900), pàg. 3.
29. «Impresió. En la mort de una amiga», La Creu del Montseny, any II, núm. 43 (14-I-1900), pàg. 12-13.
30. «Secció d’Estética. Quatre paraules sobre la bellesa», La Creu del Montseny, any II, núm. 45 (28-I-1900), pàg. 42-43.
31. «Rápida», La Creu del Montseny, any II, núm. 49 (25-II-1900), pàg. 82-83.
32. «Secció d’Estética. Lo plaher de la Bellesa segons l’Angelich Mestre», La Creu del Montseny, any II, núm. 50 (4-III-1900), pàg. 92-93.
33. «Les vetlles de Torquat Tasso», La Creu del Montseny, any II, núm. 51 (11-III-1900), pàg. 109-110.
34. «Pa de Sant Antoni», La Creu del Montseny, any II, núm. 53 (25-III-1900), pàg. 139.
35. «La Setmana Santa al Urgell», La Creu del Montseny, any II, núm. 56 (Dijous Sant de 1900), pàg. 171-172.
36. «Les fades del estany de Ibars. Símbol del ahir y avuy de Urgell», La Creu del Montseny, any II, núm. 58 (29-IV-1900), pàg. 191.

Traduccions

1. Enrico Panzacchi, «Sor Hroswita», La Creu del Montseny, any I, núm. 17 (9-VII-1899), pàg. 193-194; núm. 18 (16-VII-1899), pàg. 211, i núm. 30 (15-X-1899), pàg. 355-357.
2. María d’Aragona, «El dolor y sa bellesa», La Creu del Montseny, any I, núm. 37 (3-XII-1899), pàg. 437-438.
3. Charles Baudelaire, «Els progectes», La Creu del Montseny, any II, núm. 48 (18-II-1900), pàg. 74. [Traducció lliure.]

COSTUMS QUE'S PERDEN
 (Lo joch del totxo)

«Quan fullejo les planes del llibre de ma memoria que esplican els dolsos temps de l’infantesa, suspiro recordant mil escenes agradables ensemps que’m dona pena’l veurer com les costums patriarcals que viviam, mercés avuy al mal us dels avensos de la societat, s’enderrocan pera implantarnhi de noves que escursan la vida del cos y la del ánima.

Mes; diguém quelcom de aqueixa per molts conceptes bellísima costum que al hivern hi havía de jugar al totxo, que avuy com tot lo vell y bó se deix fugir.

Se procedía ab tota escrupulositat á la formació dels dos bandos necessaris, y després de assenyalats los limits del joch, se desllindava fentso á parells y escassés quin bando comensaría.

Disposats enfront l’un de l’altre á lo llarch de un camí ben espayós, l’encarregat de comensar lo joch –regularment lo mes destre– pegava á la bola ab el totxo. El que primer hi era, repetia; si era del matexi bando procurava atansarla cap al limit oposat d’ahont havia sortit, y si podia darli una bona bolesa fins á arrivarhi quedava guanyada la partida. Mes, aixó sucsehía poques vegades, ja que per brunzenta que arrivés, un ó altre l’aturava y precisament en los discreteigs que allavors s’armavan, hi havía la gracia del joch. Aquí guanyavan los uns quatre pasos, allí’n perdían vuyt pera tornarne á guanyar setze més avall.

En una paraula, los del bando que surtían havían de pegar á la bola fins á procurar que arrivés al extrém del joch y’ls altres feyan los possibles pera ferla tornar al punt de sortida, requisit indispensable pera guanyar la partida.

Com se compendrá era necessari que estessin ben triats per banda ja que com en tota cosa, la práctica donava una facilitat y una destresa admirables. Per aixó en la formació dels bandos ‘s tenía en compte, mes que l’edat y’l desarrollo físich dels jugadors, lo que’n podríam dir anys de servey ó de práctica en el joch.

Ara diré perque’m dol veurer com se ha deixat fugir aqueixa costúm. Quant sortiam de estudi á la tarde, ja se sabía, després de verenar agafavam el totxo y ¡á jugar!; no faltava may partit. Los pares no veya que ho privessin may a cap fill perque pochs enterteniments hi haurá que respirin tanta ignocencia.

Y aixó en l’Urgell y quinze anys enrera, en aquell Urgell dels meus amors que’l Canal enriquí deixondintlo gradualment del forsat ensopiment en que estava sumit per la falta d’aygues ab que regar sos inacabables erms.

Y no ha sigut sempre joch d’infants el totxo, he sentit á contar que encara del 60 al 70, á les festes se reunían la fadrinalla y fins homens majors en un lloch apropósit pera ferse passar el fret jugant al totxo. Y es qu’eram pobres, pobres, –dihuen los d’aquell temps– y á les cases no hi havia ni llenya pera cremar ni oli ab que fer llum.

De cafés no n’havía ni podía havernhi perque tampoch hi havía cuartos.

Les dones se estaven al estable caldejat pel baf del bestiar, y allí contavan rondalles.

Avuy la riquesa dona (¡!) p’el vici y ni grans ni xichs s’ocupan ja del totxo.

Referent á la quitxalla, participa proporcionalment de la riquesa del país, y aixís, en compte de jugar al totxo, la veure desgraciadament com se juga’ls cuartos al canet, resto, set y mitj, cara y creu, y á les xapes, jochs tots ells d’etzar que engrescan y regularment son prolech de terribles dramas que trovan son desenllás en la pau de la llar. Me so encantat ab tota la munió de costums senzilles del Plá del Urgell, y ara m’espantan las consequencias de la metamórfosis; no renego del avens material, pro’l voldría agermanat ab l’avens moral y aquest ¡ay! deixa molt que desitjar, á pesar de que’l diner es un gran adob pera’l bon cultiu de l’inteligencia.

Qui resolgués cristianament aquest problema sociológich ¡que’n faría de bé!»

Valeri Serra Boldú

Valeri Serra i Boldú, «Costums que’s perden
(Lo joch del totxo)», La Creu del Montseny,
any I, núm. 13 (11-VI-1899), pàg. 152-153.