Barret Picat 132 - El racó verd

ELS OCELLS DE LINYOLA

PETITS OCELLS D’AIGUAMOLL (II):
ROSSINYOLS
A algú li sorprendrà saber que existiesen dos tipus de rossinyols, el rossinyol i el rossinyol bord. Ambdós es diferencien a simple vista poc, però el cant és inconfusible. Aquest és l’element característic del rossinyol i pel qual tothom el coneix. És per això que quan sentim cantar el rossinyol bord, a ningú se li acut pensar que aquest cant pertany a un rossinyol, doncs no és ni la meitat de melodiós que el del seu semblant estival, el rossinyol comú.

Les dues espècies habiten les frondositats arbustives, boscoses o dels xiscars; el rossinyol bord molt més proper als medis aquàtics que el comú, però la manca de boscos i matollars a Linyola, porten el rossinyol comú vora els cursos d’aigua on encara s’hi conserven zones amb vegetació frondosa.

Rossinyol comú (Luscinia megarhynchos)
Conegut pel seu cant melodiós que contrasta amb els seus colors apagats que el protegeixen enmig de la vegetació, el dors és marronós rovell, la cua rogenca i el pit i la panxa de tons grisosos. Té un bec fi, d’insectívor, i medeix uns 17 cm.

El seu hàbitat són els boscos, tant de ribera com mediterranis, zones arbustives o amb vegetació abundant en límits de camps, vora sèquies o reguers, ocasionalment el podem trobar en jardins. Haches ocell s’alimenta d’invertebrats que troba enmig de la vegetació.

El rossinyol comú és un ocell estival a casa nostra, així apareix a finals d’abril i marxa a principis de setembre. Nidifica a Linyola, inicia la seva recerca d’aparellament amb el seu cant característic que ens indica que ja és aquí. Al nostre poble el podem, escoltar més que veure, vora els reguers, enmig de la vegetació de ribera, als Prèstims o en les basses de reg amb un xiscar prou abundant per poder-hi nidificar, vora les sèquies amb xiscars o esbarzerars suficients que el puguin amagar. Aquest és un ocell amagadís, però si parem l’orella al llarg del maig i primers de juny, especialment durant la nit quan el silenci ho permet més que durant el dia, podrem sentir-lo indicant-nos que s’acosta el calor de l’estiu.

Rossinyol bord (Cettia cetti)
Més petit que el rossinyol comú, uns 14 cm, amb una cella blanca sobre l’ull i el dors acastanyat com la cua. La panxa i el pit són igualment grisosos i el bec fi, com a bon invertebrat. El seu cant és repetitiu, a un volum considerable i sobtat, el podem sentir tot l’any.

És més aquàtic que el rossinyol comú, viu vora boscos de ribera, llacunes i algunes ribes de camps amb vegetació abundant. Tal com indica el seu bec, és un insectívor, alimentant-se de cucs, erugues i tot tipus d’invertebrats.

El rossinyol bord el trobem a Linyola tot l’any, aquest com l’anterior, tenim més possibilitats de sentir-lo que de veure’l, és també amagadís. En qualsevol xiscar amb prou xisca el podem sentir, des dels reguers, passant pels Prèstims, a l’antic Estany d’Ivars, sèquies, etc.., són els mateixos llocs on nidifica.

Jordi Soldevila i Roig

Dibuixos extrets del llibre, Els ocells de Ponent, J. Estrada
i dibuixos de D. Olivera, “La Mañana”.


		ELS OCELLS DE LINYOLA PETITS OCELLS D’AIGUAMOLL (II): ROSSINYOLS A algú li sorprendrà saber que existiesen dos tipus de rossinyols, el rossinyol i el rossinyol bord. Ambdós es diferencien a simple vista poc, però el cant és inconfusible. Aquest és l’element característic del rossinyol i pel qual tothom el coneix. És per això que quan sentim cantar el rossinyol bord, a ningú se li acut pensar que aquest cant pertany a un rossinyol, doncs no és ni la meitat de melodiós que el del seu semblant estival, el rossinyol comú. Les dues espècies habiten les frondositats arbustives, boscoses o dels xiscars; el rossinyol bord molt més proper als medis aquàtics que el comú, però la manca de boscos i matollars a Linyola, porten el rossinyol comú vora els cursos d’aigua on encara s’hi conserven zones amb vegetació frondosa. Rossinyol comú (Luscinia megarhynchos) Conegut pel seu cant melodiós que contrasta amb els seus colors apagats que el protegeixen enmig de la vegetació, el dors és marronós rovell, la cua rogenca i el pit i la panxa de tons grisosos. Té un bec fi, d’insectívor, i medeix uns 17 cm. El seu hàbitat són els boscos, tant de ribera com mediterranis, zones arbustives o amb vegetació abundant en límits de camps, vora sèquies o reguers, ocasionalment el podem trobar en jardins. Haches ocell s’alimenta d’invertebrats que troba enmig de la vegetació. El rossinyol comú és un ocell estival a casa nostra, així apareix a finals d’abril i marxa a principis de setembre. Nidifica a Linyola, inicia la seva recerca d’aparellament amb el seu cant característic que ens indica que ja és aquí. Al nostre poble el podem, escoltar més que veure, vora els reguers, enmig de la vegetació de ribera, als Prèstims o en les basses de reg amb un xiscar prou abundant per poder-hi nidificar, vora les sèquies amb xiscars o esbarzerars suficients que el puguin amagar. Aquest és un ocell amagadís, però si parem l’orella al llarg del maig i primers de juny, especialment durant la nit quan el silenci ho permet més que durant el dia, podrem sentir-lo indicant-nos que s’acosta el calor de l’estiu. Rossinyol bord (Cettia cetti) Més petit que el rossinyol comú, uns 14 cm, amb una cella blanca sobre l’ull i el dors acastanyat com la cua. La panxa i el pit són igualment grisosos i el bec fi, com a bon invertebrat. El seu cant és repetitiu, a un volum considerable i sobtat, el podem sentir tot l’any. És més aquàtic que el rossinyol comú, viu vora boscos de ribera, llacunes i algunes ribes de camps amb vegetació abundant. Tal com indica el seu bec, és un insectívor, alimentant-se de cucs, erugues i tot tipus d’invertebrats. El rossinyol bord el trobem a Linyola tot l’any, aquest com l’anterior, tenim més possibilitats de sentir-lo que de veure’l, és també amagadís. En qualsevol xiscar amb prou xisca el podem sentir, des dels reguers, passant pels Prèstims, a l’antic Estany d’Ivars, sèquies, etc.., són els mateixos llocs on nidifica. *Jordi Soldevila i Roig* Dibuixos extrets del llibre, Els ocells de Ponent, J. Estrada i dibuixos de D. Olivera, “La Mañana”.