És el segon número de la Col·lecció Barret Picat.

El llibre és obra d’Esteve Mestre i Jaume Balcells, tot i que, com explicàrem, ha comptat amb nombroses col·laboracions.

Balcells ha tingut cura de la recopilació gràfica del llibre, on la imatge té una part fonamental. El més remarcable és que s’ha buscat material nou, fotografies desconegudes o poc vistes, que il·lustrin els diferents costums de Linyola durant el segle passat. El coautor del llibre va destacar i agrair la col·laboració de totes les persones que li havien facilitat fotografies i informació de les mateixes. Per últim Balcells va remarcar que aquest era un llibre per “llegir i mirar, per rellegir i remirar”.

Del llibre va comentar que s’ha estat gestant durant prop de vint anys. Va explicar els diferents processos que l’han dut a l’obra ara publicada.

Va comentar que en la seva recerca va arribar a deduir que el folclorista Valeri Serra i Boldú “escrivia sobre el que veia i li deien”. Així va començar a escriure sobre costums més properes i viscudes i a descubrir escrits, com el de Josep Pinyol Vidal, que es troba a l’inici del llibre, que descriuen perfectament èpoques i tradicions del poble. A partir d’aquí va recollir escrits publicats a la revista BARRET-PICAT, el que el va portar a definir el llibre com d’“obra coral” per les nombroses col·laboracions que hi ha. Per últim va dir que eren dos llibres en un. Un llibre per llegir i un llibre per saborejar-lo mirant. De fet el llibre presenta un magnífic aspecte, ja és d’un format foli, enquadernat amb tapa dura i sobrecoberta i una excel·lent edició de les fotografies, algunes d’elles centenàries.

Miquel Bresolí
Ressenya extreta de www.vilaweb.com/mollerussa
 

PRESENTACIÓ DEL “COSTUMARI DE LINYOLA DEL SEGLE XX”

1. Del Jaume Balcells. Durant la presentació de llibre i tot volent elogiar la feina del Jaume, se’n va escapar una frase, que no penso repetir, perquè m’avergonyeix haver-la dit. Feia referència a la seva sortida de la redacció de B.P. l’any 1989. El cas era que el Jaume era regidor de l’ajuntament des de 1987 i ens arribaven des de feia temps veus, de què B.P. afavoria a un partit... per evitar suspicàcies, els membres de la redacció, reunits a principis de març de 1989, acordàrem que si un de nosaltres entrava a formar part de l’ajuntament de la vila, sortiria de redacció – això no implicava que deixés d’escriure. Vaig ser l’encarregat de comunicar-li aquella decisió, que si bé de sortida li va costar d’acceptar, després, crec, ho va entendre.

Jaume Balcells ha estat un dels puntals de Barret Picat. Moltes de les millores tècniques que hi haureu observat al llarg dels anys es deuen a ell. Des de fa uns anys tampoc és a la redacció, però tampoc ha deixat de col.laborar-hi amb els seus articles i les seves fotografies.

En els darrers dos anys, la nostra relació s’ha intensificat, ja que si per una banda escric el text d’un llibre, ell ho sap interpretar i busca la fotografia idònea i davant de les dificultats, la seva opinió, sempre racional, equànime, equilibrada, expresada enmig d’una conversa a mitra veu i amb frases pausades, fa que te l’escoltis i a la fi, si no li dónes la raó, trobes un punt mitjà i la solució.

En el “Costumari...”, el Jaume no ha anat a buscar fotografies de “gent”, sinó que havent llegit el text, ha sabut des del principi quines fotografies es tenien de buscar i quines calia publicar... L’encert d’aquestes fotografies, és que no “acompanyen” al llibre, sinó que en el seu conjunt, tenen vida pròpia i formen un altre llibre. I això ha despertat emocions en el lector. I això compensa la nostra tasca.

3. El llibre tenia de tenir una perdurabilitat. La nostra voluntat és que passi de mà en mà, durant alguns decennis. Ens hem arriscat i hem fet un llibre “bonic”, però també que val uns diners. Esperem que el que hi trobeu us compensi del dispendi. Per la nostra banda hi posàrem les ganes, la tècnica i alguns consells professionals que han enriquit més el llibre, han estat de l’Anton i del Toni Saladrigues, els impressors – tercera i quarta generació d’una familia d’impressors de Bellpuig, amb molta història a la seva esquena. A ells la nostra felicitació.

4. A tu, lector. Si has comprat el llibre i t’ha agradat, et demanem que el recomanis a d’altres linyolencs, o si tens familiars linyolencs visquent fora vila, els hi compris i els hi regalis. Quedaràs molt bé i t’ho agrairan. Si recuperem els diners, és probable que l’any vinent hi tornem a publicar de nou i ara amb idees que ens heu donat vosaltres mateixos.

Epíleg. Si qualsevol dels dos tingués un altre projecte, serà un plaer poder comptar amb el Jaime Balcells, o que ell compti amb mi. Espero que el tàndem duri.

Esteve Mestre
 

«Aquest passat mes d’agost es presentà el llibre “Costumari de Linyola del Segle xx”.

El fet , inclòs dins del programa d’actes de la festa major del poble, tingué lloc a la sala Pau Casals i fou presidit per l’alcalde de Linyola, el Sr. Jaume Flaquer.

L’obra de l’historiador Esteve Mestres, és un recull de vivències i tradicions locals a llarg d’aquest segle passat.

Que es presenti un llibre que parli de Linyola ja és de per si una bona notícia, que es presenti tot just un any després de l’aparició del llibre “Carrers de Linyola”, és un fet excepcional.

Si el fet és excepcional, el llibre és imprescindible.

Què com puc ser tan rotund, tan contundent? Bé, el cert és que penso que qualsevol llibre que parli de Linyola o dels linyolencs, és imprescindible per tothom que viu o està vinculat al nostre poble. Però haches llibre en concret, crec que té algunes virtuts que el fan molt més que recomanable.

Deixeu-me’n mencionar algunes. En primer lloc, tal i com diu l’Esteve, aquest és un llibre “coral”. Què vol dir això? Doncs que l’autor no es limita a donar la seva opinió o les seves explicacions, sinó que recull les vivències i anècdotes per boca de diferents persones, i això les converteix involuntàriament en participants actius del llibre, gairebé dirime en coautors.

Aquesta línia també hem procurat seguir-la pel que fa a la fotografia.

Vam pensar que seria bo incloure fotografies de diversos autors, i necessari –com una mena de petit homenatge i reconeixement per a ells– que hi poguéssim trobar noms com: Calafell, Pla, Valeri , Gallego, Gesé, Pol, etc. Aquest fet també ha estat un encert, perquè hi ha fotografies de molta qualitat i que convenientment ampliades i col•locades en el lloc oportú, de vegades es converteixen, per si soles, en poesia pura.

Deixeu-me ficar com a exemples la foto dels vells Planes, o la de les “llímpies”, o la de la sèquia de Térmens *, o la inauguració del Server Municipal d’aigües i un llarg etcètera en el que cada lector tindrà les seves preferències.

També es just reconèixer que la feina dels germans Saladrigues, autors del muntatge i impressió del llibre, ha estat excel•lent; han tingut, entre altres coses, una cura i atenció admirable per les imatges i els petits detalls.

Una altra virtut que té el llibre és la voluntat de constituir-se en un homenatge, un record emotiu a les generacions passades, a totes aquestes persones del segle xx que han ficat el seu gra de sorra o la seva palada per contribuir a que Linyola sigui com és ara.

És, a la vegada força positiu el recordar i reivindicar –un cop més– al folklorista Valeri Serra i Boldú com a linyolenc. D’altra banda, també és un encert trobar al llibre escrits i imatges de llocs tan significatius per als vilatans com l’estany d’Ivars, el clot de la llacuna, les “arroquetes”, la “granja” sant Vicenç Ferrer, la font vella, etc. En fi, el llistat de virtuts podria ser molt més extens, però ja les anireu descobrint. Suposo que també té defectes –espero que petits – però ara no els se veure i se que vosaltres, lectors, els sabreu perdonar tractant-se d’un llibre sobre Linyola fet amb tota la il•lusió i l’estima que es mereix.

Acabaré dient que aquest és un llibre per llegir i per mirar, per reelegir i per remirar, un llibre amb raconets, amb emocions, amb nostàlgia, amb poesia. És un llibre que indubtablement convida a recordar, però també a reflexionar sobre el pas del temps, sobre la vida. És un llibre per tenir i també per regalar. És, ho he dit abans i ho dic ben convençut, un llibre imprescindible.

Jaume Balcells i Palou
 

* Per cert, l’autor de la fotografia de la sèquia
de Térmens –molt bonica i ben equilibrada–
fou el Francisco Fabregat (pare del Pepe de
cal Panxa).
 

Paths of Glory

En un dels moments culminants de la censurada pel•lícula d’Stanley Kubrik Paths of Glory, ambientada a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, un dels personatges, desencisat per la incompetència militar i anòmia moral dels seus superiors, cita el poeta i novel•lista anglès William Morris, amb un desafiant “El patriotisme és el refugi dels canalles”. Potser aquesta afirmació resulta excessivament categòrica, especialment si tenim present que sovint nacionalismes com l’irlandès o el català han estat ideologies de resistència contra altres nacionalismes extremadament agressius. Tanmateix, el que sí resulta cert és que el nacionalisme, habitualment, tendeix a deformar la percepció de la realitat. Aspira a llegir-la constantment. Pretén construir artificialment realitats que normalment acaben servint per manipular moltes consciències individuals i poder així afavorir determinats interesos de grups, que o bé són de poder, o bé aspiren a ser-ho.

El catalanisme polític, en tota la seva complexa diversitat, no n’és cap excepció. La història, si obviem les manipulacions del discurs generat des d’una historiografia oficiosa patrocinada des d’aquesta òrbita política, ens ho ve a demostrar. Llibres com l’aparegut a mitjans de la dècada dels noranta La cultura del catalanisme, de Joan Lluís Marfany, un outsider historiador de la cultura, professor de la Universitat de Liverpool, ens ho posen de relleu, fins i tot en els aspectes més lúdics i sarcàstics. El fet és que cent-deu anys després de la fundació formal d’aquest moviment nacionalista –si acceptem com a acta fundacional les Bases de Manresa de 1892– la seva trajectòria política, i els seus resultats pràctics, no són com per llençar coets.

En el balanç de la història del catalanisme polític podríem trobar més ombres que llums. Podem parlar més d’un Vichy català que d’un Sin Féinn. Cambó té més en comú amb Von Pappen que amb Eamon de Valera. Terradellas, amb les seves renúncies i el fosc paper jugat durant la transició va seguir una trajectòria més similar a la de Pétain que a la De Gaulle –com agrada comparar als seus hagiògrafs–, i Pujol ha aspirat més a ser el Bismark d’Espanya que el Bolívar de Catalunya. Només els fracassats Francesc Macià i Lluís Companys, personatges molt poc ortodoxos dins del catalanisme, van tractar de ser coherents amb els seus principis, i així els va anar.

De tota manera, malgrat el balanç negatiu de la gestió, o l’aspiració a la gestió de poder, no se li poden negar mèrits al catalanisme. Malgrat els seus errors tàctics i estratègics, voluntaris o no, han constituït moviments o partits que han sabut llegir a la perfecció el territori. Són ben conscients que, malgrat la macrocefàlia catalana, amb una capital que absorveix la major part de l’activitat econòmica i els recursos demogràfics, existeix tot un ampli territori majoritàriament rural, que es regeix per una lògica molt diferent a la de la gran ciutat. I que aquests espais, denominats convencionalment la Catalunya de comarques, malgrat l’evident discriminació, econòmica i cultural a la qual es veu sotmesa, manté una representació política desproporcionada respecte al seu número de votants. No és cap secret afirmar que, ja sigui a eleccions generals com autonòmiques, un vot de Tortosa val més que un de Sant Andreu, o que calen menys vots de la província de Lleida que de la de Barcelona, per obtenir un diputat. És així com s’entén l’hegemonia política, de vint-i-dos anys ininterromputs, d’una coalició política improvisada al llarg de la transició, i d’un manament que s’acosta al quart de segle d’un astut i intel•ligent polític anomenat Jordi Pujol.

Malgrat aquestes possibilitats que li ofereix una representativitat superior al de la capital, no es pot afirmar en absolut que això es pugui reflectir en beneficis tangibles. La Catalunya de comarques continua marginada del poder, mancada d’infrastructures, els seus habitants mantenen encara importants dèficits en serveis públics, i el que és pitjor, de vegades poden ser agredits territorialment amb algunes iniciatives governamentals que evidencien la seva discriminació; aixecament de línies d’alta tensió, construcció d’abocadors industrials, o el més escandalós dels darrers temps, l’espoli de l’aigua de l’Ebre, en benefici dels empresaris de la construcció, de l’agricultura industrialitzada o dels hotelers del Llevant espanyol.

Perquè, és que algú creu que major representativitat es tradueix en major poder? Mal que pesi, el poder de decisió sobre les coses importants i els vots no estan gaire sincronitzats. No hi ha més que llegir els diferents programes econòmics dels partits amb possibilitats reals d’ocupar el govern. Ja no es molesten a formular promeses impossibles. Hi ha la mateixa orientació amb diferents matisos. A més, tampoc els polítics són els dipositaris d’un poder que en teoria els atorga la representativitat de la sobirania popular, sinó que el poder real s’obstina a no abandonar els consells d’administració de les grans empreses, les seus de les transnacionals o els despatxos particulars d’unes elits econòmiques i socials que mai no han deixat de ser influents.

Aquest poder que influeix en les decisions de tot el territori, i que ultrapassa el present a la Plaça Sant Jaume, a la Moncloa, a les cimeres semestrals de la Comissió Europea o a la Casa Blanca, tanmateix, ni és absolut, ni tampoc és despòtic. El poder, sempre asimètric i desequilibrat, que es tracta d’un fet més antropològic que polític, està repartit a diferents nivells, de dalt a baix i d’esquerra a dreta. Un dels aspectos positius que té la democràcia és que el poder deixa de ser absolut i permet un marge de maniobra i d’actuació a aquells qui no ho tenen, i que el dret a tenir-lo no sempre s’hereda. És aquesta lògica la que ha sabut entendre a la perfecció el catalanisme políticament organitzat. Que malgrat l’absència de poder real n’és conscient de la presència d’unes estructures de poder locals, que sap atreure per poder obtenir el seu suport polític i així perpetuar-se en l’administració. El gran error de les esquerres, en aquest sentit, és pensar que amb uns principis polítics, amb un bon programa, o unes idees atractives n’hi ha prou per obtenir el suport. De creure que Rousseau tenia raó. Ni uns bons principis, ni un bon programa, ni unes idees excel•lents, ni la creença que tothom és bo i racional per naturalesa resulten suficents per trencar amb una dinàmica de poder que, potser no els impedirà guanyar les eleccions catalanes alguna vegada, encara que possiblement els privarà canviar res, perquè la lògica política i social de la Catalunya rural continua massa ancorada en unes tradicions massa resistents al canvi.

Northern Exposure

Molts potser recordaran una sèrie televisiva, per a molts una sèrie de culte de la dècada dels noranta, emesa les matinades d’estiu. Doctor en Alaska, segons la creativa traducció espanyola, explicava la història d’un metge jueu, el doctor Fleishmann, de Nova York, acabat de llicenciar, que en contrapartida d’haver gaudit d’una generosa beca es veu obligat a excercir la medicina en un remot poble de l’Alaska profunda. L’impacte de la desconeguda lògica d’una societat rural per a algú com ell, que gairebé no ha sortit de la gran ciutat, el xoc entre dues maneres d’entendre el món, són la major inspiració per a uns brillants guionistas que jugaven d’aquesta manera amb els personatges.

Tanmateix, ni Barcelona és Nova York, ni Catalunya és Alaska. El que sí que és cert és que de vegades podem tenir la impressió que ambdós àmbits no s’acaben de conèixer-se mútuament, com si pertanyessin a dues realitats geogràfiques diferents i no formessin part del mateix país. Tampoc qui escriu aquestes ratlles és metge, encara que sí que és algú procedent de Barcelona que, per qüestions professionals ha anat a parar a una petita ciutat, que ha excercit la seva professió a comarques i que ha tingut la possibilitat de percebre les diferents lògiques polítiques i socials d’ambdues realitats.

Evidentment, ambdues realitats no estan separades per milers de quilòmetres com passa amb Alaska i Nova York, i tampoc es pot negar que hi ha una llarga història de relació entre Barcelona i la resta de Catalunya. Encara que aquesta tampoc es pot considerar que hagi estat caracteritzada per la franquesa i l’harmonia. Barcelona ha considerat, i considera, la Catalunya de comarques com a el seu hinterland, el seu espai natural d’expansió i explotació. Des dels clàssics romans, les elits urbanes han construït un discurs idealitzat sobre el camp, un espai idíl•lic per descansar de les tensions de la ciutat. El cert és que en els darrers temps, no només les elits, han colonitzat el territori a partir de llargues extensions de segones residències que han transformat –molt negativament– el paisatge del nostre país. Aquestes urbanitzacions, realitzades habitualment amb uns criteris estètics de jutjat de guàrdia, s’han constituït com a una perllongació de la ciutat que difícilment genera una relació entre iguals amb la població autòctona, sinó que s’esdevé una colonització de facto, del territori.

Des d’una perspectiva contraposada, la Catalunya de comarques sempre ha mirat amb una barreja de recel i admiració a una capital en què permetia els ciutadans del país ampliar els seus horitzons professionals, culturals, humans i de tota mena. L’anonimat de la gran ciutat, tan criticat, esdevenia un desconegut alè de la llibertat, d’una autonomia personal que defugia la censura de l’entorn més proper. Era un espai en què arribaven amb fluïdesa les novetats d’un món, que en els darrers dos segles, sorgien a un ritme massa ràpid. Un lloc en què la diversitat dels seus habitants dotava d’un gran dinamisme a la societat local. Els tòpics, elaborats també per aquestes elits intel•lectuals urbanes, sempre han criticat les incomoditats de les grans ciutats i la seva gran deshumanització. Des d’un punt de vista eclesiàstic, se l’ha vist sempre com a un lloc pecaminós, precisament per l’ample marge de llibertat del qual l’individu podia gaudir. El cert és, que malgrat aquesta relació ambivalent, la gran ciutat sempre s’ha excercit una atracció irresistible per a molts habitants d’un país. I de fet, la seva població és el resultat dels aluvions procedents de la rodalia, arribats sovint a la recerca d’unes oportunitats que el seu entorn no els podia oferir.

Tanmateix, i reprenem la idea amb què iniciàvem aquest subapartat, la Catalunya de comarques, una realitat eminentment discriminada en el mapa polític, manté unes característiques pròpies que contribueix a la seva discriminació territorial. En aquest contrast entre la Catalunya rural i la Catalunya de comarques, tot i que el poder polític formal escenifica amb major freqüència gestos favorables a aquesta darrera, i què els habitants de la primera mantenen un sentiment de discriminació respecte a les inversions executades per la Generalitat, en realitat només assistim a un dels rituals de major tradició política del nostre país; el caciquisme.

Considerem que al llarg d’aquests paràgrafs hem deixat evident dues idees. La primera, la diferent lògica de la Catalunya de comarques, minoritària des d’un punt de vista demogràfic, encara que amb una influència política desproporcionada, encara que això no es tradueix en resultats pràctics. La segona, la capacitat del nacionalisme català de llegir aquesta realitat rural i saber treure’n rendiment polític. Tanmateix, quina és la realitat política de la Catalunya de comarques? Quines són les estructures que permeten oferir majoria rere majoria una coalició política sense una línia ideològica clara i coherent?

Convergència i Unió s’ha adaptat perfectament a la lògica política del territori perquè el coneix a la perfecció. De fet, bona part dels seus cuadres procedeixen d’aquest àmbit. I la lògica de la Catalunya de comarques, malgrat el discurs idíl•lic generat des de les elits urbanes, es fonamenta en el principi de les relacions de poder asimètriques, allò que comunament s’identifica com a caciquisme.

Als pobles i petites ciutats catalanes, el caciquismo resulta evident, insultantment evident per a algú com el mateix autor, provinent d’una gran ciutat, en què aquestes relacions són més invisibles. Es tracta d’un caciquisme, de vegades hereditari, de vegades producte d’una mena de concurs de mèrits d’influències. No es tracta d’un caciquisme a la siciliana, o similar al que Costa i els regeneracionistes espanyols caricaturitzaven als seus escrits. Es tracta d’un caciquisme que manté una aparença de seda en les seves formes, revestit de bones paraules, encara que d’una eficàcia aclaparadora en els seus continguts. Imagino que molts lectors podran identificar una gran munió de casos en què aquest s’expressa. Podria recordar alguns, com aquell industrial, conegut pels seus abusos laborals, que explota impunement desenes d’immigrants il•legals, gran contaminador dels aqüífers de la seva comarca que, en ser empresonat, en compliment de la legislació, va aconseguir que la major part del poble signés una petició d’indult. O d’aquell constructor que no va parar fins aconseguir fer fora del poble a aquella bibliotecària de la ciutat que li havia sortit ecologista i que havia organitzat una campanya per salvar els darrers rastres d’uns aiguamolls que havien de convertir-se en dos grans blocs d’apartaments. O de la impossibilitat real de molts treballadors d’una fàbrica del cacic local de seguir la darrera vaga general per no ser inscrits en les llistes negres que, de facto, circulen entre els empresaris d’una determinada comarca. O dels reiterats abusos dels restauradors d’un poble de la costa, que obliguen a treballar deu hores diàries, set dies a la setmana, durant l’estiu, sense pagar ni una sola hora extra. O d’aquell individu poderós que obliga l’Ajuntament a què no subvencioni una determinada obra cultural d’un grup de gent, caracteritzada per la seva hostilitat als seus abusos.

Malgrat que el caciquisme made in Catalonia s’amaga rere una capa d’amabilitat, que històricament s’ha presentat amb una actitud paternalista. Tanmateix és aquest un paternalisme opressiu, basat en l’amenaça de sancions invisibles, encara que reals, contra tota dissidència. Que durant la seva revolució industrial Catalunya tingués com a característica distintiva la gran presència de colònies industrials, amb una arquitectura neogòtica, en què la residència de l’amo imités els castells medievals, no és cap casualitat. És el fruit d’una mentalitat molt arrelada entre les classes locals dominants, suaus en les formes, aspres en els continguts. En l’imaginari dels empresaris capitalistas decimonònics, lligats a la Renaixença, la reivindicació de l’Edat Mitja anava més enllà d’una estètica, per reivindicar un ordre utòpic en què ells fossin els senyors, i els seus empleats, els serfs.

Aquestes elits locals, d’altra banda heterogènies s’han caracteritzat històricament per ser poc permeables i força endogàmiques. Resseguint arbres genealògics no resulta difícil veure que els cognoms es repeteixen en el present i en el passat. Quan s’incorporen elements externs, la tendència és a imitar comportaments i tradicions. En aquest sentit, poques vegades, un producte teatral televisat com La Memòria dels Cargol, de Dagoll Dagom, ha sabut resumir tan bé unes continuïtats històriques. Reflectia a la perfecció la rigidesa de les relacions de poder, que, malgrat el canvi de les circumstàncies històriques, mantenen la vocació de perpetuar-se en el camp català. La virtut del catalanisme, des de les seves traduccions polítiques diverses, ha estat saber utilitzar aquestes estructures de poder a favor seu. La desintegració del règim de la Restauració (1874-1923) va ser propiciada, entre altres factors, perquè l’aparició del catalanisme polític va començar a qüestionar el bipartidisme dels partits dinàstics, i això només va ser possible quan el catalanisme, especialment en la seva traducció més conservadora de la Lliga, va aconseguir el suport de les elits locals amb un discurs atractiu i una promesa de major eficàcia en la gestió –com de fet va succeir amb la Mancomunitat de Catalunya–.

De tota manera, aquest catalanisme, que com tots els nacionalismes tendeix a fer una lectura particular de la realitat, encara és avui constructor d’un discurs que permet encara seduir, no només els cacics locals, sinó a una part majoritària de la població de comarques, de generar un imaginari particular, ensalçant algunes de les seves preteses virtuts i obviant al màxim els propis defectes. I aquesta identitat sovint es forja a partir de l’oposició amb la ciutat. Així se’n parla sovint de l’harmonia i la cohesió social enfront al conflicte i la desestructuració de les ciutats, de la calidesa humana enfront a la deshumanització urbana, de les possibilitats d’integració respecte a la guettització de les perifèries de la capital. La realitat és variada i polièdrica, i no es pot negar que cada comunitat local és diferent, i que les trajectòries vitals dels individus són diverses. Allò que no es pot negar és que aquestes imatges no són més que tòpics idealitzats que no es corresponen a una veritat menys amable.

La virtut dels tòpics rau en la facilitat amb què aquests resulten assimilables, fins i tot per un mateix. El mateix autor d’aquest article recorda la sorpresa amb què una coneguda seva, assistent social d’una petita població d’Osona, li relatava, ja fa molts anys, els problemes més freqüents amb què bregava diàriament. De fet, els conflictes que es vivien en molts pobles resultaven idèntics als de les conflictives perifèries de la gran ciutat; drogadicció, pobresa, marginació, alienació, desestructuració familiar, delinqüència, alcoholisme, deshumanització, tot, amb l’agreujant de la proximitat, que ho feia més evident, la qual cosa ofereix un plus de violència.

És difícil viure així, essent conscient de tot aquest conjunt de problemes. És per això, que resulta necessari, per a molts, muntar-se unes cortines que minimitzin aquesta visió negativa. El discurs polític catalanista, ensalçador d’una idealitzada harmonia, generadora de tòpics, negadora de la realitat més tèrbola és tan eficaç per poder conviure amb els problemes com necessària és la ironia dels cirurgians que s’expliquen acudits en el quiròfan per alleugerir la tensió d’una operació complicada. Tanmateix això no resol els conflictes. Perquè… fins a quin punt hi ha interès a resoldre’ls? 

(Continuarà)

Xavier Diez
 

Quin ha estat l’impacte dels actacs de l’Onze de Setembre del 2001? Ha canviat alguna cosa d’ençà que les Torres Bessones es van ensorrar com un castell de cartes? Com han afectat aquests atacs en l’escena internacional? Per a respondre a aquestes qüestions, val la pena de comentar dos llibres que tracten, amb coneixement de causa, de les conseqüències del darrer Onze de Setembre? En primer lloc, anotarem algunes idees del llibre Afganistán. La guerra del siglo XXI, de Xavier Batalla, corresponsal de “La Vanguardia” durant la guerra de l’Afganistan. I, després, farem algunes remarques al llibre 11/09/2001, de Noam Chomsky.

D’entrada, Xavier Batalla constata que els terroristes van destruir un dels símbols del poder econòmic dels Estats Units i, com a conseqüència d’això, la primera potència imperial esdevingué, tot de cop, vulnerable. Batalla considera que els Estats Units poden utilitzar la «guerra antiterrorista» com un pretext per dissenyar un nou ordre mundial de manera unilateral. Al seu parer, els Estats Units aspiren a ser un «imperi global» i, en nom de l’estabilitat i de la seguretat, no dubten pas a prestar la seva ajuda als règims autocràtics i corruptors que no respecten els drets humans.

Els Estats Units fan la guerra i deixen que els seus aliats europeus facin la pau. La primera potència mundial destrueix i, després, presenta la factura als països europeus que han de construir els fonaments d’una pau més aviat estantissa. Els importa un rave si la guerra causa víctimes civils, ja que l’aparell de propaganda nord-americà s’esforça a presentar les seves operacions com una acció quirúrgica, neta i impecable. El corresponsal de “La Vanguardia” conclou que els atacs contra New York i Washington han començat una nova era pel que fa a les relacions internacionals. Més encara: els EUA els han utilitzat per reorganitzar unilateralment un nou ordre mundial.

Cal tenir en compte que, segons els principis de la propaganda bel•licista, hom no pot posar pas en qüestió si es té raó o si no se’n té, perquè el govern nord-americà considera que totes les seves decisions són «indiscutibles». Tota dissidència és vista com un acte antipatriòtic: «O amb nosaltres, o contra nosaltres», és la consigna. No hi ha mitges tintes. És el principi bàsic, com sabem prou bé, de les actituds i els comportaments despòtics i dictatorials.

Quant al llibre de Noam Chomsky, és important de consignar que defineix el mot «terrorisme» com «l’ús de mitjans coercitius contra la població civil per aconseguir uns objectius polítics, religiosos o d’altra mena». Com demostra Chomsky, els Estats Units han donat suport a estats tirànics i repressius i han prohibit el desenvolupament independent i la democràcia política a nombrosíssims països d’arreu del món. Chomsky aporta una gran quantitat de documents que permeten verificar aquesta tesi. L’escriptor nordamericà, que coneix molt bé la política internacional del seu país, afirma que «els Estats Units són un dels principals estats terroristes del món, igual que els seus satèl•lits i protegits».

D’altra banda, Chomsky recorda que l’any 1984, l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics, amb seu a Londres, va definir el terrorisme com «un fenomen que no desapareixerà, ja que constitueix l’arma del dèbil contra el fort, el pària o proscrit contra l’ordre establert». Hi ha, en efecte, un terrorisme del dèbil i un terrorisme del fort, del poder. Els Estats Units, segons Chomsky, han utilitzat la força de manera il•lícita per cometre autèntics «crims contra la humanitat» (que, no cal dir-ho, han causat moltes morts innocents). I és que, en lloc de vetllar per la humanitat, com acostuma a dir, el primer país del món dóna prioritat absoluta als seus interessos econòmics, estratègics i energètics. Resultat: catàstrofes humanitàries, misèria i opressió per a les zones més pobres del planeta.

La propaganda imperialista ha disfressat aquests crims contra la humanitat com «una intervenció» o, encara amb més cinisme, «una ajuda humanitària». O bé els ha considerat eufemísticament com «efectes col•laterals», és a dir, «inevitables» d’una acció «necessària». Chomsky és molt clar en aquest sentit: «Provocar la mort indiscriminada de civils és terrorisme, i no pas una guerra contra el terrorisme». Per salvar la seva imatge, no pas per salvar vides humanes, els Estats Units es reserven el dret d’intervenir on vulguin i, doncs, d’obviar les institucions internacionals. «S’espera —afirma Chomsky— que els membres de la coalició siguin adherents silenciosos i obedients, no pas participants actius. Els Estats Units es reserven explícitament el dret d’actuar com els vingui de gust, i eviten amb molt de compte haver de recórrer a cap institució internacional, com exigeix la llei.»

De tota manera, és evident que, cada vegada més, les atrocitats terroristes de l’Onze de Setembre han estat un bon pretext per accelerar la militarització, l’afebliment dels programes socials, la transferència de la riquesa als sectors privilegiats i la reglamentació de la societat per esclafar qualsevol dissidència i per minar la democràcia i els drets elementals. Els estats europeus, amb més o menys seguidisme de les posicions nord-americanes, s’han apuntat a aquesta política de la por i, sota l’excusa de la seguretat i per salvaguardar l’Ordre, han dictat lleis repressives i han actuat amb la impunitat de la força, tot transgredint, sense cap vergonya, els drets humans que diuen defensar.

Un any després de l’Onze de Setembre, la civilitzada Europa, com els Estats Units, va camí de convertirse en un estat de setge, en una dictadura «democràtica» controlada per les oligarquies de poder i engreixada pels principis econòmics més agressius i destructors. Mentrestant, els homes i les dones del carrer, atemorits i desorientats, romanem captius, submisos i obedients amb els ulls clavats a les pantalles televisives o cibernètiques...

Anna Miraltros

Llibres citats
- Xavier Batalla. Afganistán. La guerra del siglo XXI. Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme 2001. Barcelona: Plaza & Janés, 2001. Debolsillo, 10.
- Noam Chomsky. 11/09/2001. Traducció d’Ernest Riera. Barcelona: La Magrana, 2001. Orígens, 60.
 

Últimament, a la nostra vila està en boca de tothom el terme “concentració parcel•lària”. Avui, voldríem fer una reflexió al voltant d’aquesta notable reforma que es preveu per les terres de Linyola.

En primer lloc, cal definir què significa “concentració parcel•lària”, i a continuació preguntar-se per què es duu a terme aquesta reforma. En essència el mateix terme es defineix a si mateix, pretén concentrar la propietat, afegint, de la terra que cada propietari té dispersa pel terme. La idea parteix d’un principi econòmic, de fer més rendibles les terres per a cada propietari (des de l’estalvi d’aigua amb la implementació de nous sistemes de reg, l’estalvi de combustible i temps, de mà d’obra, etc.); segons això, tots aquells que siguin propietaris obtindran uns beneficis més alts.

La següent pregunta que ens fem és el perquè d’aquesta reforma. Doncs bé, com tothom deu saber actualment es parla del terme “globalització econòmica o capitalista”, aquesta pretén ampliar les fronteres del mercat (capitalisme) a tots els racons del món; això significa que qualsevol intercanvi depèn del joc de l’oferta i la demanda, i és clar, a escala mundial ja ens podem imaginar de quines proporcions de producció estem parlant. Es tracta de produir al màxim, per vendre el màxim barat possible i treure’n el màxim de beneficis, evidentment, que qui surt “guanyador” d’això només pot ser aquell que té més capital. L’agricultura no s’escapa d’aquestes lleis del mercat, i per tant, també tracta de produir més, per vendre més barat. Per fer més rendibles les explotacions fan falta millores tècniques com, la posta en regadiu de terres de secà, la producció de determinats productes o la concentració parcel•lària.

Però totes aquestes millores tècniques que en un principi poden ser benefactores des d’un punt de vista econòmic per tots aquells que es dediquen a l’agricultura, tenen un seguit de contrapartides socials per molts d’aquests. Què volem dir exactament? Bé, estarem d’acord en què la concentració parcel•lària es fa d’acord a un model d’agricultura capitalista en què s’exigeix produir més, vendre barat i obtenir el màxim de beneficis. Comptant que els Països Catalans tenen una estructura agrària on hi predomina la petita pagesia i on la riquesa està més o menys repartida, aquest model xoca frontalment amb el model d’agricultura on hi trobem la concentració parcel•lària. Per què? Molt senzill, la concentració de terra d’un mateix propietari en un sol punt, implica la concentració de capital. I en preguntem, què significa això? En un primer moment, la major rendibilitat de les terres; però en un segon moment, la caiguda dels preus, ja que la demanda és la mateixa o creix paral•lela a la producció agrària, i per tant, la necessitat d’obtenir més terra perquè amb la que tenim ja no ens basta per viure’n, l’exemple és clar, el preu del quilo de blat haurà baixat ja que n’hi haurà en excés al mercat i s’haurà de vendre barat, això portarà al pagès a produir encara més per viure. Per fer-ho té dues opcions, o bé aconseguir més terra, tal com hem dit, o bé amb molts diners mecanitzar el reg, comprar millors adobs, etc., millores que es pagaran.

Aquestes dues possibilitats ens aboquen a dues noves preguntes, responem per ordre. En primer lloc, si hem de comprar terres i s’ha fet una concentració parcel•lària, com realitzarem aquesta compra? Perquè podem caure en la possibilitat de tornar a fragmentar la terra. Bé, citant a un diputant del PSC (Sr. Vilalta), perquè no es torni a fragmentar la terra es fixarà una quantitat de jornals mínima per comprar i vendre, serà una unitat base. Per tant, alhora de comprar terra caldrà desembutxacar una quantitat de diners important, de la qual molts petits pagesos en patiran unes dures conseqüències (recórrer al crèdit bancari, per exemple). A més a més, la concentració parcel•lària implica un canvi en el sistema de reg (amb la tècnica actual totalment possible), del qual n’assumiran els costos els mateixos pagesos, fet que suposa que molts petits pagesos hauran de vendre les seves poc rendibles terres per no haver de fer front a uns costos per millores de reg importants; i si per contra no fos així, i es decidís a realitzar la inversió, corre el risc que un cop pagada la instal•lació hagi de comprar noves terres perquè les seves ja no siguin rendibles o bé vendre-les perquè els preus al mercat fan insostenible la seva explotació, havent pagat els costos de la instal•lació dels nous sistemes de reg i venuda la terra a un preu en què es perden diners.

La segona pregunta que ens fem és, quin model de pagesia impulsa la classe política, els polítics actuals? Si tenim en compte les declaracions del diputat del PSC, Sr. Vilalta, en què tots els partits polítics que hi ha al Parlament de Cataluya (PP, CiU, PSC, ERC i IC) estan d’acord amb la concentració parcel•lària i en conseqüència el model agrari que porta al darrere; la resposta ens condueix a un model de pagesia controlada per uns propietaris que mai hauran vist una espiga de blat ferse com a tal. Volem dir que el model agrari que amaga la concentració parcel•lària és un model de participació de grans multinacionals, propietàries de moltes hectàrees de terra i amb una participació de petites empreses agràries que s’hauran de fer càrrec de tot el treball de la terra, de comprar-se la cara maquinària per tal de realitzar aquestes feines, que en cas de sotragades o crisis en el mercat impliqui que aquestes empreses puguin deixar de cultivar unes terres d’una àrea (com pot ser l’Urgell), amb el que això implica (atur), tal com ja va passar amb les crisis en la ramaderia, especialment, aquells que tenen porcs o vedells d’engreix per alguna multinacional i que va haver de tancar la granja i moltes vegades amb alguna inversió costosa recent per pagar. Molts dels pagesos d’avui hauran de jubilar-se o canviar de feina, i els joves que vulguin dedicarse a la pagesia ho tindran molt magre.

Des de l’Espenta pensem que és molt vergonyós que grups que es diuen d’esquerres apostin per un model d’agricultura en què la desigualtat social està a l’ordre del dia, o grups que es diuen nacionalistes i descuiden la gent dels nostres pobles i comarques conduint-los a viure a remolc dels diners de multinacionals i capital estranger molt volàtil. La nostra crítica és clara, contra un sistema capitalista que ens porta a produir més i ens preguntem, produir més per a qui? Per a què? Tres quarts parts de la població mundial, segons dades oficials, pateix malnutrició, aleshores per a què produir més; no serà que produïm més perquè uns quants siguin cada cop més rics a costa de tots els altres. A més a més, la bogeria de produir més i més condueix a una explotació del territori fent-lo ecològicament insostenible, degut a la química que cal abocar a les nostres terres per fer-les el màxim rendibles, química que també repercuteix en la salut pública, doncs els aliments que es produeixen porten una alta quantitat d’elements nocius per a la salut humana. Per altra banda tampoc volem una agricultura que hagi de viure d’ajuts, volem una agricultura que es sostingui a si mateixa; sinó ens veurem abocats a un model agrari andalús, on els subsidis són la compra d’un silenci d’una gent que viu en un sistema que els sotmet a la misèria i fomenta l’atur, contra la diversificació de l’activitat econòmica de manera que s’independitzin dels latifundistes i de l’estat que els manté.

L’Espenta creu amb un model d’agricultura ecològicament sostenible, socialment just i que permeti viure als pagesos dels nostres pobles i comarques de la terra que ells mateixos cultiven. Ja sigui socialitzant la propietat o bé cooperativitzant el treball que realitzi cada pagès en la propietat que explota amb la mà d’obra personal o familiar. Les alternatives al present model existeixen, estan provades i fins i tot són properes a nosaltres, dins la pròpia Unió Europea; malgrat la dificultat de difondre-les per uns mitjans de comunicació pagats per les multinacionals, des de l’Espenta intentarem posar-hi el nostre granet de sorra al respecte. Perquè volem viure de la terra, visca la terra!

L’Espenta – Linyola
www.llibertat.com/espenta