Encara estic una mica depressiu, ahir vaig tornar del Festival Internacional de cinema de San Sebastian, i això de tornar a la rutina és molt dur, costa molt assimilar que no hi tornaré fins d’aquí a dos anys, o pensar que ara només aniré al cinema un cop per setmana, i no tres o quatre vegades al dia com durant el Festival, clar que amb una mica de sort, em podria tocar la loteria, aleshores les coses canviarien molt. Si per alguna cosa m’agradaria ser ric, és per poder anar cada any al Festival i quedar-me els nou dies que dura i no els quatre dies que hi vaig ara i cada dos anys, i ja posats, poder anar a l’hotel Maria Cristina, però així és la vida, és trist però que hi farem, a més no sé si la dona aguantaria veure tres i quatre pel·lícules al dia durant nou dies com hem fet ara, 11 pel·lícules en quatre dies, i no us penseu pas que només hem fet això, ja us vaig dir l’any passat que hi ha temps per tot, només cal organització, també hem menjat molt bé, hem anat a fer una caminada pel “monte”, hem passejat molt per la ciutat més maca que conec...

Clar que també recordo que us vaig dir que era més maco i més romàntic fer cua per treure les entrades, ja que així sempre veies algú famós o al Jaume Figueres... o senties converses de cine, bé, suposo que és l’edat o la pròstata, el cas és que enguany me’n vaig anar al banc on amablement em van fer una “cibertargeta”, amb la qual vaig treure totes les entrades per internet, i així ja vaig anar els quatre dies amb totes les pel·lícules programades.

Ara us voldria explicar una mica com funciona això dels Festivals, per si algun any us decidiu. Els festivals es divideixen en categories, els de categoria A, que només n’hi ha quatre en tot el món: Cannes, Venècia, Berlín i San Sebastian, després vendrien els de categoria B, Valladolid, Sundance, Deauville, Montreal... els de categoria C, on hi hauria per exemple Sitges i d’altres. Algun dia us explicaré les diferències entre el festival de Sitges i el Festival de Donosti. El Festival de San Sebastian es composa de diferents seccions on hi ha molt per triar:

Secció Oficial. Hi ha 20 pel·lícules a competició i són les que poden guanyar els premis grans. Els premis els concedeix un jurat internacional on hi ha diferents actors, directors, guionistes d’arreu del món, enguany el president del jurat era el director Win Wenders i el podies veure a totes les projeccions. Són pel·lícules que encara no s’han estrenat mai en cap lloc del món i que no han anat a cap altre festival. La primera projecció sempre es fa al Kursaal, que és la seu central del Festival.

Zabaltegui. És una secció on té cabuda de tot, la traducció d’aquesta paraula seria “zona oberta”. Unes quaranta pel·lícules procedents d’altres festivals d’arreu del món però que encara no s’han estrenat aquí, opten a dos premis: Premi als nous directors a aquelles obres de directors novells, i el Premi perla del públic, a pel·lícules que ja han triomfat en altres festivals, ambdós els decideix el públic mitjançant unes pantalles tàctils que hi ha al sortir de la projecció, pots elegir entre Excel·lent-Bona-Regular-Discreta, és molt divertit, el dia de la projecció de El Pianista de Roman Polanski, que havia guanyat la palma d’or a Cannes, aquí va passar sense pena ni gloria, i amb raó, el meu ditet se’n va anar tot solet cap a la paraula “discreta”... Aquesta secció té una d’igual al festival de Cannes que es diu Une certain regard, (una certa mirada). Personalment és la secció que més m’agrada.

Retrospectiva. Aquest any van elegir al director americà Michael Powell. Normalment es tracta de fer tota la filmografia d’un director ja mort. Es projecten totes les seves pel·lícules.

Especial. Aquest any al ser el 50 aniversari del Festival s’han passat les 50 millors pel·lícules dels anys 50. Clàssics absoluts.

Conèixer a: Es tracta de veure tota la filmografia d’un director encara viu, aquest any l’elegit fou el director alemany Volker Schlondorff, autor, per exemple, d’aquella meravella El tambor de hojalata i d’altres més.

Homenatge a: Es fa entrega del premi especial a un director/actor/actriu, de l’actualitat i es passen les seves millors obres, l’elegit fou el gran Coppola.

Made in Spanish ´02. Secció fixa de cada any, es projecten les últimes pel·lícules espanyoles.

També s’entreguen els premis Donosti, aquest any van ser tres: Dennis Hopper, Jessica Lange i Bob Hoskins.

Bé això és tot, que no és poc, penseu que totes aquestes pel·lícules es projecten 5 o 6 vegades cada una durant el Festival, en total han estat més de 3000 projeccions, i creieume si us dic que la majoria estaven plenes, fins i tot les de les 9 del matí, personalment no he anat a cap sessió de 9, però la de les 12 de la nit de cada dia estava plena fins dalt de tot.

Si no us ho he dit abans és per no ferir la vostra intel·ligència, però suposo que ja sabeu que totes les pel·lícules són subtitulades, absolutament totes, les espanyoles les subtitulen en anglès, ho dic per si hi havia algun despistat.

De les 11 pel·lícules que hem vist, crec que les he encertat bastant, 5 franceses, una xinesa, una finlandesa..... Ja sé que potser 5 franceses és massa, però ja us vaig dir que el cinema francès és el més potent i el més arriscat, segur que sentireu parlar de la pel·lícula Irreversible, l’obra més polèmica del festival de Cannes i ara d’aquest i de fet aquesta fama se l’ha guanyada a pols, ja ho veureu, i per cert, no vadeu amb el muntatge i si algú no té l’estómac bé, que no hi vagi. També destacaria l’espanyola Aro Tolbukhin (en la mente del asesino) del sempre inquietant Agustí Villaronga. I no oblidaria tampoc la xinesa Han ni zai yiki (aquí ves a saber com es dirà), és una mica tova però interessant, va guanyar els premis al millor director i al millor actor. Jo també proposaria la creació d’un premi al títol més original i suggerent, aquest any hagués guanyat, sense dubte, l’obra Real women have curves. No és necessari dir que és d’obligada visió la guanyadora Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa, el Ken Loach espanyol.

Als festivals un té la sort de poder veure pel·lícules clàssiques en format cinema i no en format t.v. que és –no cal dir-ho– totalment diferent, recordo a l’any 89 haver vist una de les meves obres favorites, Eva al desnudo, i enguany he pogut veure la pel·lícula de capçalera de la meva joventut, Les quatre cents coups del director François Truffaut. Tot un luxe, de veritat. Aquestes obres segur que no les podries veure mai al cinema del poble, o en cap altre si no és en festivals o a la filmoteca.

De famosos la veritat és que no n’he vist gaires enguany, suposo que és l’edat, la manca de temps, i l’estar una mica de volta, ja no puc estarme una hora davant de l’hotel Maria Cristina esperant veure algú famós, aquest temps el dedico a veure d’altres pel·lícules o a menjar “montaditos”. Vaig veure, però, un dia que em va coincidir, a la fabulosa Jessica Lange, reconec que és un tros de dona, a part de molt bona actriu, i amb molt glamour a més d’estar espectacular per ser que té 53 anys, si ja sé que totes alhora direu que està operada, si és així només em queda dir una cosa: visca la cirurgia!!!

Per cert, aquest mes al club i sense crear precedent, inclourem a dues actrius i totes dues de la mateixa pel·lícula: 8 Femmes, una és la “dominatrix” del cinema francès Catherine Deneuve, i l’altra la seva companya de pel·lícula i també francesa, Emanuelle Beart. Ja ho sabeu, no us perdeu la meravella que és 8 Femmes –suposo que aquí es dirà 8 mujeres– del nou enfant terrible del cinema francès, François Ozon, no us defraudarà, de fet a la pel·lícula només hi surten dones, 8 dones, i totes estan fabuloses, les 8 van guanyar el premi a la millor actriu al festival de Berlín.

Bé això és tot, ara només em queda esperar dos anys –com a molt– però és igual, sóc pacient, ara sé que la meva relació d’amor amb el Festival de Donosti és i serà llarga, molt llarga i irreversible.

Última hora: sota de casa s’ha obert una petita botiga dels horrors, ja sabeu, un video-club. Us aniré informant.

ANHEDONIA