Josep M. Folguera Bonjorn
 BARRET PICAT 134 - CARTOGRAFIA

HISTÒRIA DE LA CARTOGRAFIA (III)

2.- Món Clàssic
2.1.-GRÈCIA
Gràcies a l’impuls de les ciències, del pensament i de les arts a la Grècia Antiga, i després a Alexandria sota l’Imperi Romà, els savis cosmògrafs, astrònoms i matemàtics pogueren establir les primeres directrius per a la representació científica de la superfície terrestre. En el segle IV a C ja s’admetia la forma esfèrica de la terra amb els pols, l’equador i els tròpics; s’introdueix l’actual sistema de longituds i latituds, es construeixen les primeres projeccions i es calcula la mida de la terra, mesurada per Eratòstenes en el segle III. Els escriptors d’Herodot i Estrabó ens desvelen el començament de la cartografia grega, ja que ens donen notiícia dels primers geògrafs jònics com Anaximandre (segle VI a C), a qui se li atribueix el traçat del mapa grec més antic, i Hecateu de Milet (segle V a C), considerat “pare de la geografia”.

Ambdós representen la Terra com un disc pla, que comprenia els tres continents, Europa, Àsia i Àfrica, al voltant dels quals hi havia les aigües d’un oceà circular sobre les que sembla flotar; aquest tipus de mapadisc, que enllaça amb la tradició babilònica, va tenir una llarga descendència en la representació de l’“orbis terrarum” en el món clàssic. La idea que la terra era una esfera i no un disc pla fou enunciada primer per Pitàgores i els deixebles de la seva escola. En el segle IV aquesta idea potenciada per Sòcrates, Plató i Aristòteles, estava ja plenament admesa en els temps filosòfics. En el segle III, fou quan Eratòstenes, director de l’escola de Alexandria, començà de mesurà el radi de la Terra arribant a un valor molt aproximat a la realitat. Eratòstenes mesurar la distància segons un arc de meridià entre Siena (l’actual Asuan, situada prop del tròpic de Càncer) i Alexandria, calculant la diferència de latituds per l’altura del sol al migdia en el solstici d’estiu a Alexandria, doncs a Siena els raigs eren zenitals (perpendiculars a la superfície terrestre) en aquell moment. En efecte sembla que dels seus càlculs es dedueix un valor de l’arc de grau de meridià de 110 Km, bastant pròxim al vertader (111 Km). És interessant considerar que encara que la idea de Eratòstenes era genial, en l’èxit del seu càlcul influí molt la sort, perquè totes les seves dades eren aproximades però errònies. En realitat el Sol no culminava sobre Siena, ja que no està justament en el tròpic, Alexandria i Siena no estan en el mateix meridià i la mesura de distància era aleatòria, ja que l’estimà en funció del temps que tardaven en recorrer-la les caravanes. Aquestes mesures d’Eratòstenes foren rectificades un segle després per Poseidoni, qui donà al format el grau de la circumferència del meridià un valor molt menor. Aquest últim valor, que en realitat era molt inferior al vertader, fou adoptat per Ptolomeu i arribat als cartògrafs del segle XV, el qual va donar lloc a l’error de Cristòfol Colom agafant Amèrica per Àsia, ja que havia calculat en menys la mida de la Terra. La importància de la cartografia grega està unida al nom de Claudi Ptolomeu que visqué a Alexandria dels anys 90 al 168 després de J C, quan aquelles terres pertanyien a l’Imperi Romà. Ptolomeu és autor del primer Atlas Universal, en el qual no solament usa meridians i paral·lels i situa poblacions per coordenades, sinó que utilitza projeccions còniques. Fou fonamentalment astrònom i matemàtic; la famosa geografia, composta de 8 volums, és essencialment una taula de coordenades geogràfiques, una extensa relació d’uns 8.000 noms de llocs amb latituds i longituds per determinar la seva posició, a manera d’una guia o vademecum. Solament dos dels vuit volums tracten de principis teòrics de cartografia, geografia matemàtica, projeccions, etc. Durant l’Edat Mitjana l’atlas de Ptolomeu fou reproduït moltes vegades en el món musulmà (Almagest) i en els segles XV i XVI fou imprès en vàries ocasions en Occident, on no es conegué fins el 1477. En els seus mapes, la representació de la península no és molt correcta en la forma, però està plena de detalls que reflexen els coneixements de l’època.

Aquesta és una versió del mapamundi de Ptolomeu realitzada el 1503 per Reich per la seva obra enciclopèdica “Margarita Philosophica”.

Aquests tipus de mapa estan basats en l’anomenada “primera projecció cartogràfica de Ptolomeu” o “projecció trapezoidal”; és una rudimentària projecció cònica, amb els meridians radiats des del pol i els paral·lels traçats en angle recte al meridià central.

David Gispert Mata
Geògraf
Extret de www.cartograma.com
 

correu electrònic
Pàgina anterior
Pàgina inicial
Pàgina següent
1