Entre els articles que F. Foguet ens facilità fa un any, avui transcrivim un article “Crónica”, publicat al núm. 343 de “Lo Teatro Regional” publicat el 3 de setembre de 1898, a la pàgina 286.

CRÓNICA
Una costum pagesa.

Tot quant al poble atany, te’l mérit de ser sincer; presenta sempre el sagell de la ingenuitat. Per aixó sas costums totas son tan admiradas. La que avuy descrich, de us en molts dels nostres poblets tan del plá com de la montanya, no deixa de ser ben típica y original.

Los dias de un bateig, casament o festa grossa y durant l’hora de dinar, passan las “majoralas” acompanyadas d’una o algunas donas que amb un pandero cuadrat se disposan a cantar cansons per tot ó per qui se’ls indiqui, previ’l contracte d’un tant per cansó.

Es costum de gran éxit, sobre tot si en la taula hi ha parelles amorosas, puig es de un goig extremat per ells, sentir las alabansas que per comte seu s’entonan á las ninas del seu cor y de gran plaher per ellas, que aixís poden apreciar fins ahont arriba la rumbositat dels seus galans.

Tacsat el preu de cada cansó tothom te dret de fer-ne cantar per tothom; figura aixís que’l que fa dir la cansó parla per boca de la dona del pandero.

La copla aquesta, ens diu que en un casament, la germana de la nuvia es qui l’ha feta cantar dirigida al nuvi.
 

“Ma germana us encomano,
cunyat meu, tracteu-la bé,
no miraran de qui es filla
sino de qui n’ es muller.

Ma germana us encomano
Y us la tinch que encomanar
Perquè al pare y a la mare
Ha costat molt de criar.”

Lo cadenciós ritme de tan senzilla tonada, no para may, en espera d’ordre a qui festejar.

No faltarà en la rectoria qui’n fassi cantar una pel predicador:
 

“Dalt del cel té una cadira
lo pare predicador
dalt del cel té una cadira
devant de Nostre Senyor.
Los àngels li han guarnida
Al pare predicador;
Dalt del cel té una cadira
Devant de Nostre Senyor.

Hi ha donas que corren tots els poblets, perquè se’ls hi fará cantar una cansó a qualsevol estirabot (lo porró, ventall, etc.) y lluny d’ arredrarse llensan al aire una improvisació que després es celebrada... y’ls hi val l’anar a nous pobles.

De tots modos si la persona aludida o festejada per tornar la finesa es vol guanyar la cansó, se li deixa el pandero. Encara que no tothom hi te gracia y las sap fer lligar. Aqueix nom el comprondrer per aquí.

Va cantarse una vegada aquesta:
 

“Per cunyada us en voldria,
amiga com ja sabeu;
per cunyada us en voldria
casada amb un germà meu;
per vehina si podia
amiga com ja sabeu
per cunyada us en voldria
casa amb un germà meu.

Y la beneficiada, agafant el pandero, remercià a la seva amiga, y germana del seu pretendent, amb aquesta modesta contesta:
 

“No m’ en deu tanta de mel
que no’m la puch acabar,
en aqueixas ramas tan baixas
no s’ hi posa el seu germà;
no me’ n deu tanta de mel
ni de mel ni de melada
que no soc mereixedora
de veure la seva cara.

Naturalment que fan molts quartets, y que al poble que hi tal costum las “majoralas” se lluheixen molt fent milloras pel culto de la Imatge pera qui ho fan, acostuman a dirho amb una cansó al depositar la safata amb la miniatura de l’Imatge damunt de la taula.

L’espay me falta y he de fer punt. Sempre que’ m trobo gosant una festa popular en que hi puc assaborir los fruyts de la musa popular amb tot el tresor de la dolsa melangia y candidesa que enclohuen, canto mentalment aquella popular follia, aquell sospir de Riera y Bertran.
 

“No sé que hi ha en las cansons,
en las cansons de ma Terra,
que quan les sento cantar,
sempre em fan venir tristesa
Tristesa em fan venir
Pero tan dolsa tristesa
Que, ¡tant de bó sols sentìs
Cantar cansons de ma Terra!»

Valeri Serra Boldú
Linyola, 29 d’agost de 1898