Com que per aquí? Com que per a què?

Estic totalment convençut que no tots els membres de Linyola que formen part del grup L’Espenta estan d’acord amb el que hi diu a la carta referent a la concentració parcel·lària i la modernització dels regs al nostre poble, per tant crec que ha estat un error per part “teva” signar dita carta amb el nom d’aquest grup, al mateix temps he de dir que no tinc res en contra de l’Espenta. Una cosa és que et deixis veure en una fotografia al diari encapçalant una manifestació darrere una pancarta i en representació de l’Espenta, però el que és inadmissible és que l’Espenta et representi a tu. En la “teva” carta treus temes que poc o res tenen a veure amb la concentració parcel·lària, ens parles de: model d’agricultura amb desigualtat social, de multinacionals de sistema capitalista, de química, de salut pública... sincerament estàs exagerant massa. No creus que aquest sistema de reg modern ens farà estalviar aigua?, no creus que es podran aplicar els adobs d’una manera més correcta i segons les necessitats del conreu? No creus que això és beneficiós per l’ecologia, que tu tan aferrissadament defenses? ...repeteixo, en les teves opinions estàs exagerant massa i cal que pensis en el que dius perquè sembla que ens vulguis fer entendre que la modernització dels nostres regs serà la nostra perdició, doncs que sàpiguis que som molts els que pensem totalment el contrari, és a dir, si no modernitzem els nostres regs i si no ens adaptem als nous temps que vénen... aleshores sí que estem condemnats!

Tu mateix dius que: “la concentració de terra d’un mateix propietari en un sol punt, implica la concentració de capital i la major rendibilitat de les terres, però en un segon moment, la caiguda de preus, degut a que es produirà més i la demanda serà la mateixa i que per tant, tindrem necessitat d’obtenir més terra per produir més”, doncs això no és correcte, ja que avui en dia ja existeix la necessitat d’obtenir més terra i el problema de producció d’excedents afectarà igualment amb proporció als propietaris més grans, i això passarà tant si fem com si no fem concentració parcel·lària, per tant la solució per evitar excedents i evitar haver de disposar de més terra, passa per produir segons les necessitats de mercat, i això és perfectament possible si tenim unes explotacions adaptades i modernes, que ens permetrà reduir costos i adaptar-nos a la demanda.

També t’he de dir que si tots tinguéssim la teva mentalitat conservadora quan a l’agricultura, encara treballaríem la terra amb rucs i fins i tot les nostres terres encara serien de secà, és evident que si haguessis nascut anys enrere hauries estat dels que s’oposaven a convertir les nostres terres en regadiu... pensa que “la moto que ens volen vendre”, tal com dius tu, ens pot anar d’allò més bé.

Tots hem de tenir molt clar que estem produint excedents i que se’ns està subvencionant per això i, com ja estem començant a sentir, aquestes subvencions seran, ben aviat, cada cop més petites fins que acabin desapareixent. L’exemple més clar no el tenim pas gaire lluny; en el sector de l’avellana és el que està passant i l’abandonament d’aquestes terres és pràcticament irreversible, han estat depenent de les subvencions i no s’han adaptat o no han pogut adaptar-se a les demandes de mercat, ara, tot és tallar carreteres i protestar per la seva situació. Nosaltres tenim ara l’oportunitat de renovar-nos i no ens podem quedar parats i esperar el dia en que ens toqui a nosaltres tallar carreteres.

Les ajudes aniran encaminades cap uns altres sistemes de producció i si és necessari cap uns altres productes, tenint en compte les necessitats de mercat i, tal com tenim les nostres explotacions, adaptar-nos serà pràcticament impossible. El nou sistema de reg ens permetrà produir d’una manera més ecològica (cada cop es donarà més importància a la producció ecològica) i podrem decidir el que hi produirem, com ja he dit abans, segons les necessitats de mercat, fent les nostres explotacions rendibles en tot moment.

Tot sovint podem veure anuncis per estalviar aigua, la majoria van dirigits a les zones urbanes: dutxar-se en lloc de banyar-se, evitar el degoteig de les aixetes... etc., quan aquí fem un ús irresponsable en els regs a manta, doncs no tingueu cap dubte de la pressió que rebrem tant de la gent de carrer, com de les empreses, com de les zones on tenen de pagar per l’aigua un preu molt més elevat que nosaltres. Sí que és cert que no ens poden treure el dret a utilitzar aquesta aigua, però el que sí que poden, és fer-nos pagar l’aigua al mateix preu que la paga tothom. Imagineu-vos doncs que ens posen un comptador a la sortida de cada “pouet” des d’on reguem cada una de les nostres paradetes per cobrar-nos l’aigua que realment gastem!, insostenible!, ens tocarà plegar!

Tots sabem que molts trams del nostre actual sistema de regadiu són vells i estan força deteriorat, i que cal doncs renovar-los, cosa que de moment no es fa perquè s’està pendent del que decidim quan a la concentració parcel·lària. El cost d’aquesta renovació de les actuals canonades és força alt i, evidentment, som dels usuaris els que ho tindrem de pagar. Cal doncs que fem números i veurem com la diferència de diners a pagar entre optar per un nou sistema de regadiu més modern o de continuar com fins ara, no és pas tan gran, degut a que les nostres explotacions estaran preparades pels canvis que es produiran en el sector i per tant, seran més rendibles.

Un dels problemes que es diu que hi ha, és el valor sentimental que per molts de nosaltres tenen les nostres terres, terres que han treballat els nostres pares i padrins, i que molts no deixaran que els hi canviïn per unes altres, tots sabem que aquest no és el motiu per dir que no a la modernització, ja que si algú ens comprés i pagués el triple del valor de la terra que tenim i no ho acceptéssim degut al valor sentimental que té... els nostres avantpassats ens fotrien una bona clatellada! Tots hem de reconèixer que el que realment ens preocupa de tot això és que ens toquin la butxaca, el que ens costarà fer el nou sistema de regadiu.

No sé de cap empresari que, des de l’administració, se li ofereixi renovar i modernitzar la seva empresa i que la major part del cost d’aquesta modernització vagi a càrrec de la mateixa administració, cal dir però que l’oferta que se’ns ha fet és millorable. Ens diuen que el cost de l’obra serà d’un 70% per l’administració i d’un 30% pels propietaris i en canvi en d’altres comunitats autonòmiques ho han fet amb un repartiment de costos de fins i tot un 90% per l’administració i un 10% pels propietaris, repeteixo (i va per l’administració), això es pot millorar. Sempre s’ha dit que a Catalunya anem per davant dels altres, que som una comunitat pionera i rica, doncs, com potser que en d’altres comunitats amb menys diners, els pagesos rebin més ajuda per modernitzar els regs? No podem comparar les concentracions parcel·làries que es fan en llocs que sempre han estat de secà i que ara han passat a ser zones regables, doncs allí la concentració parcel·lària no és tan problemàtica com aquí, però des de l’administració tampoc ho heu de fer, el que vull dir és que l’esforç a fer ha de ser més gran, perquè sinó el canvi del sistema de reg a manta pel de reg a aspersió i degoteig difícilment es farà, ni a Linyola, ni a cap altre lloc de regadiu.

El pagament de les inversions realitzades s’hauria de fer d’una manera que resultés el més còmoda possible pels afectats i que podria perfectament ser en el moment del cobrament de la collita que es fes, garantint uns mínims d’ingressos que fer sostenible l’explotació i, que en cas que algun any no s’arribés als mínims establerts, es prorrogués el pagament sense que això suposés un increment del cost final a pagar.

És també molt important que l’administració creï un banc de terres, una pregunta que algú dels afectats va formular en una de les reunions informatives i que va tenir com a resposta que de moment no hi ha intenció de crearne cap, en canvi va dir que si que existia aquesta possibilitat, el Sr. Vilalta, en l’última reunió que es va fer. El banc de terres es tindria d’adaptar segons les necessitats de cada pagès i hauria de ser gestionat des de l’administració o perquè no, des de les cooperatives, per gent que conegués el món de la pagesia, per així, poder entendre i atendre les problemes dels pagesos, això resoldria molts dels interrogants i problemes que per molta gent suposa el no tenir una continuïtat en la seva família per continuar treballant de pagès.

Hi ha una altra cosa que em sembla que molts no han entès, i és que els estudis tècnics que es realitzarien per fer la concentració de les parcel·les, i que ens permetria veure com quedarien les nostres explotacions... és totalment gratuït i no ens compromet a res!, a partir d’aquí es podrien fer els càlculs reals del cost d’instal·lació de la xarxa de reg nova. Cal doncs que acceptem que es faci aquest estudi, perquè com he dit, és gratuït i no ens compromet a res!... això em d’acceptar-ho quan abans millor.

Des d’aquí vull animar a les persones que s’esforcen per tirar endavant aquest gran projecte que resultarà vital pel nostre futur, segurament hi haurà moments en què se sentiran amb forces per tirar-ho endavant degut als comentaris negatius que surten al respecte, però heu de saber que també som molts els que n’estem a favor i que no us deixeu impressionar per aquells que a les reunions informatives donen la seva opinió en contra d’una manera exagerada, donant la impressió que un “no” pesa més que un “si”. Igualment vull animar als que siguin favorables de tirar el projecte endavant que, d’una manera o altra es manifestin al respecte, ja sigui opinant en les reunions, parlar-ne en grups reduïts de gent, mitjançant cartes com aquesta..., etc.

Els temps canvien i això no ho pot aturar ningú, i en el món de la pagesia s’esperen canvis molt importants, cal que ens hi adaptem quan més aviat millor ...si no acceptem el projecte ens equivocarem... renovar-se o morir.

Des dels que estem a favor de tirar endavant, intentarem posar-hi el nostre granet de sorra al respecte. Perquè volem viure de la terra, visca la terra!

La Requetespenta
 

Ara fa vint i cinc anys que podíem passar una nit en blanc fent gresca i l’endemà la vida continuava; ara després d’una nit massa moguda, necessitem una setmana de recuperació i un parell de litres de camamilla. Podíem beure un cubata de més i sentir-nos artificialment en un estat d’eufòria permanent; ara ens va més el Priorat, el Bourgogne o l’Alella segons el plat que tinguem a taula. Als anys setanta, encara podíem anar de viatge en un d’aquells vagons infectes de la Renfe amb seients d’escaï blau i compartiments decorats amb fotografies de paisatges peninsulars en blanc i negre, ara fem càlculs per veure si podem comprar-nos el nou model climatitzat de la Peugeot o de la Seat i pels desplaçaments llargs afirmem que no hi ha rés com l’avió.

Ara fa vint i cinc anys ens creiem que el panorama polític s’havia congelat l’any trenta-nou i que el món encara es dividia entre revolucionaris i feixistes; ara parlem de lliberals, de sobiranistes, de social-demòcrates, de neofeixistes-populistes, dels verds i de l’esquerra alternativa com la cosa més natural. Ens creiem que tots el llibres d’aquest país els havien escrit o en José María Pemán o l’Alfonso Paso, que no hi havia ni una feminista que estés bona, que la música era cosa o bé de gitanos o bé de ye-yés, que el teatre es limitava a les revistes on hi havia cuixa, vedettes tenyides de ros amb aigua oxigenada i un còmic homosexual patètic; que el país era pobre perquè tot l’or se l’havien endut a Moscou, que per Setmana Santa picant al terra amb els palmons beneïts matavem als jueus condemnats a l’infern, que tots el comunistes portaven barba i fumaven en pipa. Ara fa vint-i-cinc anys que amb tota la nostra santa ingenuïtat vàrem dipositar una papereta en una urna.

En van passar de coses ara fa vint-i-cinc anys. Els carrers eren plens de cartells pegats de manera salvatge a qualsevol lloc on hi havia un metre quadrat. Fotos de gent amb un somriure cinematogràfic il.lustrades amb eslògans electorals on les paraules “futur, unitat, esperança, llibertat…” figuraven ben paleses tal i com el màrketing primari i emergent d’aquells temps exigia. Els de corbata més aviat cap a la dreta, els barbuts amb ulleres més aviat cap a l’esquerra. D’una banda els “progres” amb texans acampanats o faldilles llargues i jersey de llana, un macuto penjat a l’espatlla i la revista “Triunfo” o “El Papus” sota el braç. De l’altra els clenxats que feien olor a colònia, lectors assidus de l’ABC. I en mig una massa anònima que es deixava portar de dalt a baix i de dreta a esquerra pels vents de l’actualitat. Olors de patxuli i mocador negre al coll, així vàrem descobrir el peace & love amb gairebé 10 anys de retard. La democràcia anunciada venia precedida per tot un munt de signes exteriors prou llaminers. Es va acabar allò d’anar a Perpinyà a veure “El último Tango en París”, els que feien l’excursió – cal ser sincers– no ho feien ni per l’obra d’en Visconti ni per la meravellosa interpretació d’en Marlon Brando, ni per la música encisadora d’en Gato Barbieri sinó més aviat per les formes més que generoses de la Maria Schneider. Amb la Transició varen arribar aquelles rosses despampanants de les pel·lícules “S”, del “destape” i del “Play Boy”. La Transició ens va portar també el Bingo, el Ford Fiesta, els macroconcerts de músics anglosaxons i la febre del dissabte a la nit. Als Estats Units hi va haver un Woodstock, a casa nostra el Canet Rock i el Palau d’Esports de Badalona; a França la nouvelle chanson, aquí els setze jutges i els concerts d’en Llach, d’en Pi de la Serra o d’en Raimon; a Nova York la Velvet Undergound, aquí Zeleste, a Anglaterra el jazz-rock, aquí l’Orquestra Mirasol, en Max Sunyer i la Dharma. Vaja, que anàvem prou servits.

Tants canvis hi varen haver que fins i tot als grisos els transformaren en marrons, la matraca, però, continuava sent tan negra com les idees dels que la dirigien. Tot el que portava uniforme feia olor a prehistòria, a sòtans humits de comissariats sòrdids on es practicava la tortura, la violació i la garrotada. A les casernes militars, l’any 83, encara es podia trobar emmarcat i ben visible el Testament del general Franco a les Forces Armades. En aquestes mateixes casernes subsistien tinents, brigades i sargents alcohòlics i mig analfabets que feien aprendre a la tropa la cançó “Lily Marlen” que fou una mena d’himne extraoficial de l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. Tot aquest substrat ridícol, caricaturesc i esperpèntic es manifestà aquella trista tarda del mes de febrer de l’any 81 quan un digne representant de la ignorància i de la mediocritat es tragué la pistola –la de matar, no confonguem– enmig de “las Cortes” a Madrid. Només veient el tricorni i el bigoti ens adonàrem que no pretenia precisament ni la instauració de la dictadura del proletariat ni la de la Tercera República. També aquest període va servir per veure néixer noves vocacions, aquell que uns anys abans deia “la calle es mía”, va acabar amb la boca plena de democracia i de parlamentarisme; els que juraren les lleis del Movimiento, ara feien campanya electoral; els que beneient la creuada del Caudillo contra l’ateisme anarco-comunista; ara proclamaven els drets elementals de l’home des d’els púlpits. Fins i tot al successor del general Franco i, per extensió, del franquisme se l’anomenava ara “el democratitzador”. De sobte aquest bon home es va trobar al cap de les files antifranquistes i els polítics de tota mena i condició li reconeixien un mèrit força curiós, el d’haver-se adonat que continuar amb un règim totalitari anava contra els temps que es vivien i que al darrer quart del segle XX no es tractava de continuar fent el ridícol. Tot un descobriment, fruit segurament d’un llarg i costós procés intelectual i estratègic. Fins i tot el varen proposar com a candidat al premi Nobel de la Pau, en tot cas aquest fou un rumor insistent durant una bona temporada. El succesor del general Franco, tot un programa; … ara, que si al seu moment li van donar a en Henri Kissinger, doncs ja estem curats d’espants.

També vàrem recobrar les institucions i l’Estatut –el del 32, el retallat, el que no els fa por– la Generalitat, el Parlament i fins i tot un president que va pronunciar aquell “ja sóc aquí” devant d’una massa entusiasmada que feia dos dies que el coneixia. Ara, que tot s’ha de dir, i més enllà de les conviccions polítiques que es puguin tenir, s’ha de reconèixer el mèrit d’un home, en Tarradelles, que va saber estar al seu lloc i que va tenir prou visió com per fer un govern provisional d’unitat. Així començarem a saber que l’anomenat “Guilfredo el Velloso” era en realitat Guifré el Pilós, que Rafael de Casanoves no tenia res a veure amb l’arquitectura i que Companys no designava només a una colla d’amics. Vàrem aprendre la lletra dels Segadors i de l’Estaca. Comprarem religiosament l’entrada de cine per anar a veure “La ciutat cremada”. Ens manifestaàrem per la llibertat d’expresió i d’en Boadella. Sortírem al carrer per cridar “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” en aquella monstruosa manifestació de l’onze de setembre del 77. Llegíem l’“Avui” i el dia de Sant Jordi compràvem roses i llibres en català. Preferíem dir vaixell a dir barco, ben segur a “desde luegu”. Ens entusiasmàrem amb la TV3; qui ho diria! Tothom militava sota sigles sovint indexifrables o si més no, entre curioses i estrafalàries, com aquella del PSAN-Provisional o les de la LCR-4a. Assemblea que ves doncs a saber què caram volien dir.

Ara la cosa ja la tenim més assumida i som capaços de fer filigranes amb la papereta; tota una llarga tradició democràtica avala les nostres opcions de vegades múltiples i força variades. Hi han paperetes estatals, paperetes europees, paperetes municipals i paperetes autonòmiques, n’hi han en blanc i negre, de tots els colors tendències i condicions, n’hi han de lletges i n’hi ha de boniques. Ara que tota la qüestió és de saber escollir la bona i això sí que és tota una papereta.

Josep Pinyol Vidal
Nantes. Setembre 2002
 

1. El Professor de Saviesa Mundana de la sàtira utòpica Erewhon (1872), de Samuel Butler, afirmava que la seva tasca no era ajudar els alumnes a pensar per ells mateixos: «De ben segur, això és l’últim que algú que els vulgui bé els animaria a fer. El nostre deure és assegurar-nos que pensen com nosaltres, o almenys, com creiem que és convenient dir que ho fem». En alguns altres temes, aquest professor del país d’Erewhon defensava idees més radicals, com ara la supressió del Coneixement Inútil i la Completa Eliminació del Passat.

2. Alguns dirigents de l’Autoritat sembla que s’hagin copiat les genials idees del professor erewhonià per aplicar-les, amb els retocs que calgui, a l’educació del seu Regne o de la seva delegació regional. L’objectiu final és afavorir l’empresa privada i establir d’aquesta manera una diferència, més gran encara, entre els rics i els pobres. Els rics podran fer anar les seves criatures a les institucions de pagament, mentre que els pobres s’hauran d’acontentar, pel cap alt, amb les públiques, els títols de les quals, de tan desprestigiades que estaran, no valdran res. Tampoc no valdran ni un encenall els de les privades, que regalaran diplomatures, llicenciatures i doctorats a tant la peça, però, com que tan sols comptarà el prestigi i el nivell adquisitiu, aquests paperots serviran almenys per poder accedir a llocs de poder. La selecció és natural.

3. El Coneixement, així doncs, ha de ser Inútil perquè els qui manin puguin tractar-nos com a imbècils (per exemple, amb programes electorals populistes que advoquen per màximes del tipus: «més seguretat i menys impostos»). Com que som com som, ens tracten amb aquest to paternal, amb aquest discurs tan simplista i idiota que fa encendre les galtes de vergonya, i fan el que els rota amb tota impunitat. I fa temps que ho fan, perquè fa anys i panys que són els mateixos. Qui no està content sempre pot ser considerat un terrorista amb la llei a la mà i el cor als d’allonses. El seu darwinisme social es basa en idees molt clares: «nosaltres tenim el poder perquè ens han votat, i tots els altres han d’obeir i sometre’s als nostres designis». Tots els dissidents estan sota sospita.

4. Pel que fa a la Completa Eliminació del Passat, els dirigents de l’Autoritat s’han dedicat sistemàticament a negar el passat, ja que aquest passat els delata: són els hereus directes de la dictadura franquista. Ara bé, no se n’amaguen pas, simplement miren de tergiversar la història, de girar-se-la al seu favor i de presentar-se com els salvadors d’una situació crítica: facin el que facin tot ho fan molt bé i tot està molt bé. Mentrestant, les seves arques s’omplen i, a través de privatitzacions que afavoreixen els grups financers afins, es buiden les de la comunitat que administren amb tanta d’eficàcia. Tot sigui per l’interès general i l’especulació particular. La seva acció de govern es basa, comptes fets, en els mateixos mètodes policiacorepressius i en els mateixos mecanismes oligarquicomonopolístics del règim, encara que ara ho maquillin tot amb formes pretesament democràtiques. Fins i tot, en atacs de cinisme grotesc, gosen dir «nazis» als seus opositors!

5. Les lleis no són sempre justes. Quan els polítics esgrimeixen la llei per justificar la fatalitat de les seves accions, cal preguntar-se d’entrada si la llei és justa. I, després, cal mirar de seguida quines lectures en podem fer i quines alternatives són possibles. Les lleis, idealment, no poden legitimar la injustícia. Quan els polítics defensen els seus arguments titllant-los de «raonables», «indiscutibles » o «obvis», cal malfiar-se’n, ja que poden ser tot el contrari: la raó, la indiscutibilitat i l’obvietat mereixen, si més no, el benefici del dubte. A qui beneficia la llei i, sobretot, l’aplicació de la llei? Per això, tant en la gran com en la petita política, les lleis no són sinònim de bondat, ni de virtut, sinó justament a la inversa. Les lleis, en definitiva, acostumen a ser utilitzades per interessos injustos. Què es pot fer, doncs, per defensar-se’n?

6. Hi ha moments en què la raó de la força admet una defensa que s’escapi de la llei, si aquesta llei és injusta i afavoreix els qui exerceixen el poder despòticament. És la força de la raó allò que s’hi contraposa. Quan la llei admet que es faci una acció que atempta contra la salut de la ciutadania, les dones i els homes agredits tenen el dret legítim de defensar-se’n. I això a desgrat que sigui transgredint aquesta llei i enderrocant allò que la llei ha permès. Si és que no es vol, és clar, acatar la llei, patir els seus efectes nocius i deixar que el cos rebi les conseqüències físiques d’una decisió injusta.

7. Imaginem-nos un cas hipotètic: un savi inventa un artilugi que permet comunicar-se més enllà de les distàncies, però la màquina emet uns raigs perillosos per a la salut humana. La llei obvia aquest perill i permet que una empresa instal·li un d’aquests artilugis en un carrer cèntric amb l’excusa que serveix per comunicar-se millor. Uns pocs ciutadans defensen la instal·lació perquè els beneficia econòmicament o perquè en reben algun favor a canvi. Uns altres perquè els garanteix una millor recepció de les ones en les seves comunicacions diàries. I, finalment, uns altres pensen que l’efecte perillós de l’artilugi no els pot afectar perquè viuen lluny del lloc on s’ha instal·lat. L’ètica i la solidaritat, com sempre, són a flor de pell. Per tant, la resta dels ciutadans ¿no tenen dret a ensorrar, pels mitjans que sigui, aquell artilugi i assegurar-se una vida sana i digna?

Josep Corpí
 

En el III Congrés Mundial de Dones Rurals celebrat a Madrid, en el que participàrem 1.500 persones de 90 països, vam tenir l’oportunitat de reflexionar i escoltar la problemàtica dels pobles petits i la diferència tan gran que hi ha entre les persones que viuen en països desenvolupats i les penúries que han de viure les persones de l’anomenat tercer món. És difícil de creure que en els començaments del segle XXI tinguem aquesta lacra social tan important que fa que cada dia morin persones per falta d’aliments.

Poder sentir les representants d’aquests països i comprovar les grans diferències que ens separen tant econòmicament com cultural i socialment no implica que no hi hagi un fil conductor que ens faci receptius vers els seus problemes i que ens alegra quan tenen èxit en les seves reivindicacions i projectes. Aquest fil conductor és el fet de ser dones rurals i majoritàriament pageses. Encara que de vegades ens costa entendre’ns per la variació de llengües, els objectius són comuns. Totes demanem el mateix: un estat del benestar, qualitat de vida i pau.

Ens va emocionar molt la representant de la Cambotja quan va dir: “és difícil ser dona al meu país; és més difícil ser dona rural; i és quasi impossible ser dona rural, pagesa i pobra”. Aquests congressos mundials es caracteritzen per les bones intencions que hi poden tots els governs (entre ells la Comunitat Europea representada pel Sr. Franz-Fischler), però és difícil que aquestes bones intencions es posin a la pràctica. Per tant, crec que tot continuarà igual; les desigualtats continuaran essent les mateixes i pel que haurà servit aquest congrés és perquè la resta de participants ens conscienciegem i valorem el que tenim. El futur de l’agricultura passa per uns moments de canvi incerts; la globalització no ens ajudarà. Som unes privilegiades de poder gaudir d’una vida estable sense la preocupació de pensar si avui podrem menjar.

Vull remarcar que la representació catalana era bastant nombrosa. Amb tot, però, mai es va tractar el “problema català” com a nació, sempre es va fer a nivell estatal, cosa que no ens va fer sentir identificades. Els mitjans de comunicació tampoc li van donar el ressò. Crec que el fet que el congrés fos de dones rurals no té l’audiència que té la premsa del cor.

Sé que els canvis veritablement importants són els de mentalitats, i aquests canvis són els més lents i difícils. Viure en un poble encara no és un valor massa ben vist dins la societat. Aquest estereotip està canviant i ara viure en un poble petit, en molts casos, més avantatjós que fer-ho en les grans ciutats. I si el poble és com el nostre és un privilegi viure i conviure.

T. Lamarca
Sots-presidenta del Consell de Dones del Pla
 

Un lugar en el mundo

La tercera de les referències cinematogràfiques d’aquesta reflexió constitueix la d’una co-producció entre Espanya, l’Argentina i l’Uruguai. S’explica la història de diversos personatges que, per motius diversos, procedents de diverses ciutats, i motivats per diverses raons, van a parar a una petita comunitat rural d’una marginal província interior de l’Argentina. Un dels personatges, protagonitzat per Federico Luppi, és un antic professor d’economia de la Universitat perseguit durant la dictadura militar que excerceix de mestre en una modesta i precària escola rural unitària. A la vegada, tracta de muntar una cooperativa entre els petits propietaris de ramats d’ovella tot desafiant el poder omnímode del cacic local, el qual, per mantenir la seva posició de privilegi, sotmet a les pitjors condicions econòmiques, socials i culturals a la població local. Evidentment, la cosa acaba en un fracàs monumental, en què l’autor de la pel·lícula vol transmetre el missatge que les millors intencions no són prou per acabar amb la lògica implacable de la dominació.

Fins a quin punt hi ha interès per resoldre els problemes de la Catalunya de comarques?, ens preguntàvem poques línies més amunt. El problema del caciquisme actual és que la seva imatge no es correspon als tòpics que tots tenim present. El cacic català actual té poc en comú amb els cruels “señoritos” andalusos i extremenys de la guerra civil i el franquisme, ni al d’aquests facendados brasilers que no dubten a contractar assassins a sou. Viuen al darrere d’una pàtina de modernitat i civilització. D’altra banda, a la major part del camp català es viu amb un cert benestar material. Molts viuen en cases àmplies i ajardinades, amb grans pàrquings on encabir diversos automòbils, moltes envien els seus fills a la universitat, i algunes tenen un nivell d’ingressos més que acceptables. Tanmateix, molts dels qui viuen al camp poden constatar una gran sensació de tedi, un terrible avorriment, una impressió aclaparadora de pobresa intel·lectual.

Hi ha diners, encara que no hi ha benestar. En comarques com les de Lleida, amb un dels índexs més baixos de desocupació a nivell europeu, moltes famílies passen tot el dia treballant i res més, en un entorn estètic caracteritzat per la seva mediocritat. Hi ha cotxes, i no hi ha transports públics. Hi ha cases àmplies, i no hi ha un urbanisme coherent, hi ha diners, i no hi ha diversió més enllà d’alguns enclaus lúdics en què el consum, l’alcohol i el sexe, sovint de pagament, solen ser les úniques ofertes. Un entorn que cada vegada resulta més semblant a la desolació del Mid-West nordamericà que tan magistralment van descriure els germans Cohen a Fargo. Els cacics locals són els primers interessats a mantenir aquest ordre tan alienador, perquè l’alienació és l’ingredient bàsic de la dominació. Bona part de la població que viu en aquest entorn hi contribueix amb la seva complicitat. Altres no ho resisteixen i busquen en l’èxode a les ciutats un clima menys rigorós, major llibertat. Qui té talent i ambició, els Julien Sorel actuals, tracten de buscar a les ciutats les oportunitats que el seu entorn els nega.

Ha de ser sempre així? Ens hem de deixar arrossegar pel fatalisme? El caciquisme va més enllà dels cacics. És una lògica de la dominació i l’immobilisme en què molts resulten beneficiats, encara que d’una manera asimètrica. L’única possibilitat per trencar aquestes relacions viciades és bastir un entorn alternatiu. I això només pot succeir quan tots els ciutadans del país puguin emancipar-se de la dependència.

Un dels autors teatrals que es va rebel·lar contra aquesta lògica opressiva és el noruec Ibsen. Les societats nòrdiques del segle XIX, fortament ruralitzades, no resultaven precissament tolerants contra la dissidència. Ibsen va reivindicar l’emancipació de l’individu respecte de la seva col·lectivitat, va apostar per la llibertat individual com a principal eina d’alliberament. Al llarg del segle XX, les societats nòrdiques li van fer cas. L’estat del benestar, les prestacions universals, l’ocupació pública, l’educació i la cultura van propiciar una equitat social que van fer de Noruega, Suècia, Finlàndia o Dinamarca les societats més pròsperes, justes i tolerants del continent. Aquest mateix any, el sociòleg Vicenç Navarro, que hi va viure molts anys, i que es va casar amb una sueca, ens ho recorda amb el seu darrer assaig Bienestar insuficiente, democracia incompleta (Anagrama, Barcelona 2002). Només una societat generosa i solidària, que és capaç de donar una autèntica igualtat d’oportunitats, de dotar d’una gran bateria de prestacions, d’oferir molta ocupació pública pot emancipar els individus de la involuntària dependència d’altres més poderosos. Només això pot ofegar les males herbes de la dominació i el caciquisme que impedeix desenvolupar el jardí de la societat.

Xavier Diez