Ara amb un programa d’ordinador porto el compte de totes les pel·lícules que he vist aquest any, també m’apunto la nacionalitat, director, actors, és dir una petita fitxa tècnica, a part, és clar, d’una puntuació, així, ara a l’hora de fer el resum anual, ho tinc tot controlat. Normalment, tots els dilluns vaig al cinema, hauria de passar quelcom molt, però que molt greu per no anar-hi, si treiem algun dilluns que és festa i el dia de la mona, he degut anar unes cinquanta vegades, més les vegades que he de tirar de vídeo, unes 30 més, i també s’ha d’afegir les que veig a la TV, poques, només les del Canal Plus, a Tele 5, Antena 3, TV3.... és impossible mirar cap cosa, coses de la publicitat. En total són més de cent, però ara només ens interessa el que he vist al cinema. Clar que m’agradaria anar-hi moltes més vegades, ja que algunes coses que voldria veure se m’escapen, i de les que se m’escapen normalment algunes les puc trobar al vídeo-club, però d’altres és impossible, un altre factor molt important és que moltes que m’agradaria molt veure, ni tan sols les fan aquí a Lleida, molt menys a Mollerussa, són pel·lícules que no són gaire “comercials”, i és clar, per mi resultaria impossible haver d’anar a Barcelona a veure-les, l’altre dia vaig anar al vídeo-club i amablement els pregunto: teniu La Pianista?, resposta: no però tenim l’última del Stallone. Doncs aquests motius, fan que aquesta llista estigui una mica condicionada, podríem dir que és una llista incompleta, només de les que ens han arribat.

Resulta que un, amb l’edat, s’ha anat espavilant. He après una mica d’això del cinema, ara selecciono, conec els directors, els guionistes, i miro les crítiques d’alguna revista de cinema, no m’empasso tot el que hi ha, és a dir, ja sé el que vaig a veure, clar que a vegades tinc desenganys i també alguna que altra sorpresa, el meu paladar cada cop és més fi, per exemple si veig una pel·lícula dirigida per l’Harold Becker, ja ni entro a veure-la, ja que conec aquest director i sé que no em pot oferir res nou ni interessant, com aquest n’hi ha molts d’altres.

Bé el cas és que podríem dir que ha estat un any normalet, de fet com cada any, aquest any oblidarem les pel·lícules dolentes, ja que tots sabem quines són, a més, no és moment de parlar de coses desagradables.

Per començar només triarem les que tenen una puntuació de 4 estrelletes i ho farem en dues ratlles, començarem per les estrangeres:

**** El mismo amor, la misma lluvia. Argentina, perquè encara que es nota molt que és argentina, és una pel·lícula “autèntica”.

**** Insomnio. Americana. Una de les obres més esperades, la segona pel·lícula que feia Christopher Nolan, el director de Memento. Molt interessant.

**** Monsters i La edad de hielo. Americanes, ambdues de dibuixos, a mi i a la meva filleta de 5 anys ens van agradar moltíssim, també és molt recomanable encara que no tingueu fills, és clar.

**** Deliciosa Marta. Alemanya, el poc cinema alemanya que ens arriba, una obra molt senzilleta, una pel·liculeta molt tendra que s’ha convertit en la “sleeper” de l’any, ha funcionat molt bé el “boca-orella”.

Seguirem ara amb les de 5 estrelletes:

***** El hijo de la novia. Argentina. El mateix director, actors i tècnics que El mismo amor la misma lluvia, pel mateix que hem dit abans.

***** Irreversible. Francesa. Per provocadora i per experimentar amb el llenguatge cinematogràfic, no calia tan escàndol, al cap i a la fi, com va dir el seu director a San Sebastián, és només una pel·lícula.

***** Historias mínimas. Argentina. Per ser una petita gran pel·lícula.

***** 8 Mujeres. Francesa. Per les seves 8 protagonistes i perquè no surt cap home, i perquè canten molt bé i perquè surt la Deneuve i perquè és molt “chic” i perquè...

Fora de categoria:

******* Minority report. Americana. Perquè Steven Spielberg per fi s’ha fet gran i ara té molta mala llet, és simplement, una pel·lícula rodona i perfecta, fins i tot el Tom Cruise. Una obra mestra.

I entre les espanyoles:

**** A mi madre le gustan las mujeres. Perquè rius molt, amb la Sardà i amb la Leonor Watling.

***** Smoking Room. Pel seu guió, i pels seus actors, tots. L’ altra “sleeper” de l’any.

***** Hable con ella. Perquè és un obra molt completa i madura, els actors esplèndids.

*****El otro lado de la cama. Perquè fa riure molt i els actors i sobretot les actrius estan fabulosos, i les cançons són de la meva generació.

**** El traje. Perquè és molt divertida i es demostra que amb pocs medis es pot fer quelcom interessant.

**** La caja 507. Per fer cinema negre espanyol, el Coronado cada dia millor. 

I les de cinc estrelletes:

***** Aro tolbukhin (en la mente del asesino). Perquè està extraordinàriament ben feta i perquè cultiva una cosa tan poc comú a Espanya com és el fals documental.

***** El alquimista impaciente. Pel seu fantàstic títol, pels actors, per la història i pel guió.

***** Los lunes al sol. Perquè sí, perquè el seu director és un superdotat intel·lectualment, i fa uns guions impressionants, i perquè totes les seves pel·lícules són cinema social en estat pur, un tipus de cinema tan treballat a Anglaterra, per exemple, i aquí tan oblidat, i perquè està molt compromès amb els temes socials i això està molt bé. Uns versos del Gabriel Celaya vendrien molt bé per explicar aquesta pel·lícula i per tancar:
 

“Maldigo la poesía concebida como
un lujo cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se
desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma
partido hasta mancharse”.

ANHEDONIA