literatura
La Fontaine
trad. X. Benguerel
EL ROURE I LA CANYA
Un dia el Roure a la Canya va dir:
«Te’n sobra, de raó, d’acusar la Natura:
el pes d’un Reietó t’obliga a sucumbir.
El vent més lleu que per ventura
la pell de l’aigua fa estremir
t’empeny a doblegar la testa:
en canvi, com el Caucas, el meu front, no content
d’aturar els raigs del Sol ardent,
planta cara als furors de la tempesta.
Tot és Brisa per mi; per tu, tot vent del Nord.
Si almenys fossis nascut a recer del fullatge
que estenc al llarg del veïnatge,
en lloc de viure amb l’ai al cor,
quiti et veuries de l’oratge.
Però et triares per al naixement
les riberes humides on senyoreja el vent.
De la mare natura, te’n podries ben plànyer!
–La llàstima que us faig, li replicà la Canya,
demostra bons instints, mes deixeu de patir.
Els vents no són per mi, com per vós, tant de témer.
Em vinclo, mes no em trenco: Es cert, vós, fins aquí,
bruels i embats de la seva ira extrema,
els heu superat tots;
esperem-ne el final.» Mentre deia aquests mots,
del fons de l’horitzó, fúria tot ell i forca,
arriba el vent de més braó
que mai sobre els seus flancs hagi dut l’Aquiló.
El Roure aguanta ferm, la Canya es torça;
redobla el vent l’esforç,
tant que al final aterra
Aquell que s’enfilava al cel des de la terra
i que amb els peus tocava el Reialme dels Morts.
LA CIGALA I LA FORMIGA
La Cigala, que es desviu
per cantar al llarg de l’estiu,
es trobà desprevinguda
quan el fred va ser més rude.
No tenia a l’aixopluc
cap tros de mosca, cap cuc.
La fam que passa l’obliga
a trucar a ca la Formiga,
i li pidola uns quants grans
per no caure morta abans
d’arribar al temps de la sega.
«En venir l’agost, agrega,
us pagaré, puntual,
interès i capital.»
La Formiga mai no fia;
aquest defecte, no el té.
«Pel bon temps, diu, què vau fer
d’un cap a l’altre del dia?
—No us desplagui: a tota veu,
m’estava canta que canta.
—Cantàveu? Oh, com m’encanta!
Molt bé: doncs ara balleu!»
Eix@mple Web