Aquest sentiment -prescindint ara que corre el risc de trobar-se frustat en un temps més o menys breu, ja que les condicions de l'ajuda han canviat molt- produeix a totes les categories de la societat efectes perillosos de desmovilització: sempre necessitem regals exteriors per a emprendre alguna cosa. 

El mateix Estat, per a qui l'ajuda exterior és sempre el darrer recurs en totes les situacions difícils, participa d'aquesta mentalitat general i contribueix a mantenir aquesta convicció. 
[…] 
[…] 
Cal descobrir en nosaltres mateixos les autèntiques forces des nostre ressorgiment econòmic i social. Hi ha ajudes intempestives i repetitives que tenen per únic efecte retardar aquest descobriment. Ja hem assenyalat abans l'existència d'un sentiment escampat per tots els sectors de la societat, segons el qual no es pot fer res sense un ajut exterior. Aquest sentiment és particularment perillós quan arriba a penetrar les comunitats de base rurals. Estem convençuts que són necessaris esforços constants per arribar a persuadir-les que són elles mateixes quines deuen, ja que elles poden, trobar en si mateixes els veritables recursos del seu propi desenvolupament. 

Els fracassos en el desenvolupament, sobretot els que es manifesten per fams inesperades, són deguts principalment a aquesta absència d'autorresponsabilitat de les col·lectivitats. 

Hem invitat ja a les nostres comunitats cristianes, i ho tornem a fer de nou, a arribar a ésser més autònomes respecte a les ajudes externes i a respondre per si mateixes a les seves necessitats. 

Així podrem contribuir d'una manera modesta, però alhora eficaç, al renaixement d'un país que està cridat a reprendre confiança en si mateix i en les seves pròpies forces.