Jesús,
és la divinitat encarnada?
 
Després d’un reportatge de TV3 (any 90) sobre uns jesuïtes catalans (i el mallorquí Perico Massanet) a l’Índia, escrivia: 
      El que deien els jesuïtes de l’Índia es pot resumir així: nosaltres vàrem anar a l’Índia a "convertir" la gent a Jesucrist i, per mitjà d’ell, a Déu; i, un cop allà,  ens vam adonar que ells ja coneixien Déu. 
      Poc a poc començaren a adonar-se’n que ja coneixien Déu i que Jesús podia tenir un lloc legítim a l’Índia a condició de no voler ser més que una encarnació de Déu a un país a on ja n’hi havia moltes. Així, se'ls havia anat esvaint la unicitat de Jesús, la seva exclusivitat, la seva pretensió -i amb ella tota la cristologia del Faus- de ser ell, la seva persona i la seva obra, l’única clau de la història.
 
Després d’una visita d’en Xavier Melloni: 
      El vaig portar a la platja i allà vam tenir la nostra "pacòmiaConversa espiritual, a l'estil de l'abat Pacomi (290-346), fundador del monacat en comunitat". M’hagués agradat haver gravat la conversa, perquè crec que vaig reeixir a expressar, entre bany i bany,  el que jo puc ara pensar o creure. No em molesten per res totes les afirmacions dogmàtiques (evangèliques, neo-testamentàries, conciliars...) sobre el Crist, i fins i tot les que diuen sobre Maria: són les respostes que una determinada cultura (influenciada per altres moltes cultures), a una determinada època, amb un determinat llenguatge, davant d'unes determinades qüestions d'uns determinats homes (i dones), ha donat a unes preguntes sempre pervivents dels humans. 

      Però sé també (cosa que la nostra llarga formació jesuítica ens ha volgut mig amagar) que d’altres cultures -a altres èpoques, amb uns altres llenguatges, davant d'altres qüestions d'altres homes,- han fet també les seves pròpies afirmacions. I no em sento gens obligat a negar que aquestes puguin ser més encertades (de la mateixa manera que tampoc no em sento obligat a afirmar que els meus amics són els millors del món). 

      El que els cristians hem anat afirmant de Jesús de Natzaret i de les seves relacions amb Déu pot ser una "bona manera" de donar resposta a les qüestions, esperances, angoixes, il·lusions... que ens hem anat posant a una "fase religiosa" (que jo no gosaria dir que està ja superada)... 

      Em sembla que puc resumir tot el que aquella tarda de platja deia, afirmant, un cop més a la meva vida, la saviesa medieval: l'analogia entis. Si tot el que diem de Jesús i de Déu, és una "bona manera" d'expressar com l'home es pot arribar a comprendre... Si Jesús ha estat l'home real que ha estat escollit literàriament (ja sé que aquesta paraula no m'ha sortit massa afortunadament) per expressar les ambigüitats (el misteri, diran altres) de l'home a aquesta terra... Si el que afirmem de Jesús no vol ser res de contradictori amb el que altres diuen d'altres…

Més tard, després d’haver llegit la primera part de la cristologia d’en Joseph Moingt (L’homme qui venait de Dieu), un regal del mateix Xavier, podia escriure: 
      Em fa l'efecte que el que jo deia a la platja, els semblaria força bé a tots aquells pares apostòlics, ja que mai no se sabia, quan parlaven de Jesús, si es referien a ell tal qual o parlaven d'ell com a "recapitulatio" de tota la humanitat.
    1