Ha arribat l'hora de les exclusions: "La Companyia exclou la possibilitat de viure com un institut secular; també exclou la possibilitat de ser una pia unió de professionals; descarta així certes formes de vida monàstica o conventual o certes maneres de viure o de treballar secularitzades". I ha arribat el moment de reafirmar el "nostre mode de procedir" i el "nostre camí". 

        En teoria, no hi ha res a dir, però el General “no habla por hablar”: ell deu tenir in mente jesuïtes i grups concrets que li semblen haver anat vivint aquests darrers anys allunyats del “nostre camí”. Però és molt possible que la major part d’aquests jesuïtes pensin també que la seva manera de viure (des de la conventual a la secularitzada) ha estat la resposta que, a través d’ells, l’Esperit ha donat a la diversitat de situacions vivencials dels homes i dones d’Europa, i que estiguin força contents de que el carisma ignasià pugui ser viscut de moltes maneres. 

        Més greu em sembla l'exclusió en el camp de "les espiritualitats". La pràctica conseqüent d'un autèntic discerniment és tasca de tota persona. Però, ¿vols dir que és condició sine qua non d'aquest autèntic discerniment, ni que hagi d'ésser orant, la "familiaritat amb Déu"? El misteri de Déu, ¿només pot ser viscut per un jesuïta sota les formes de la "familiaritat"? ¿Què vol dir el general quan es refereix a la "familiaritat amb Déu, personal i comunitària"? ¿A l'hora diària d'oració? ¿A un mètode concret de "fer oració"? Si aquesta familiaritat amb Déu vol ser un reflex de l'Abba de Jesús, ¿estaríem tots els jesuïtes obligats a tenir la mateixa espiritualitat que Jesús, a tenir de Déu la seva mateixa concepció? Ja saps que moltes vegades he dit que Jesús estava una mica equivocat en la seva manera de pensar sobre Déu i que el seu Abba fàcilment seria explicat per un psicoanalista en el fet de ser "fill de pare desconegut". 
  

        És cert que el general no perd l’equilibri en les seves afirmacions (“Europa té sens dubte necessitat urgent de testimoni directe” / “Europa és una realitat massa complexa perquè no sigui precís, avui i més tard, utilitzar els camins llargs de la evangelització”); em sembla que allò que ell vol excloure -crec que estem davant "un discurs de l’exclusió”- és el que el meu amic Sant Joan de la Creu deia de “ir por donde no sabemos para venir a donde no sabemos”. El general demana “que, ja sigui llarg o curt, estigui clarament marcat”. Es pot manar que deixem d’anar a les palpentes?  Es pot manar que la nit deixi de ser nit? 

        Segueixo un altre dia: el dilluns 19. Acabo ja aquest punt. Fa una miqueta de gràcia que ens demanin que proclamem la Paraula “des dels terrats” els mateixos (ja veus que aquí no em refereixo a ell individualiter o personaliter, sinó functionaliter, com a “alt funcionari de l’església romana”) que van fent callar tanta gent, amb els quals jo em puc sentir més o menys identificat: Alfred Loisy, Georges Morel, Jacques Pohier, José Mª Díaz-Alegría, Hans Kung, Leonardo Boff, Eugen Drewermann, Jacques Gaillot … I els mateixos que han posat tants entrebancs, alguns insuperables, a tots aquells que han pensat que podien enfilar-se a les teulades d’algun partit d’esquerra per proclamar des d’allí la Paraula (Horacio Lara, Josep Mª Borri, Ramiro Reig, Isidoro Galán, Fernando Cardenal, Ramir Pàmpols, Rafa Yuste…). 

        Jo diria que aquest, a nivell d'Europa, és un discurs pre-post-modernista.