Els vostres exemples no m’han animat massa per a seguir mantenint la “pràctica” de la pregària diària. Resulta que tampoc no sóc home de missa diària ni de breviari. Em quedo com home de “lectura diària”.
Vol dir això renunciar a la praxis de “un Déu que és com una persona”? O a la del “Crist actualment vivent”? És la fi d’una “etapa religiosa”? 

M’agradaria com seguir les nostres darreres converses. És cert que la possibilitat de la cartoixa em va agafar desprevingut, però al mateix temps tocava de ple les meves pròpies preguntes d’aquesta temporada. Doncs, quin sentit té per a un cristià una “cartoixa” si no creu en un “Déu gelós"? 

Encara no fa gaire entenia i comprenia una vida de cartoixa, de cister, de clausura contemplativa. Fins i tot hagués dit que era com “el banco de pruebas” de la nostra vida religiosa i cristiana: que si la cartoixa no tenia sentit, tampoc en tenia la nostra vida de cristians; que a la cartoixa es creia amb obres el que nosaltres molts cops diem que creiem i el que afirmem com les coses mes fonamentals per a nosaltres. 

Em refereixo a totes les nostres afirmacions sobre els aspectes més personals de Déu: que Déu té o vol tenir una relació personal amb tu; que t’estima, et coneix, et crida, et parla, t’exigeix, t’interpel·la… I a qui nosaltres podem esti-mar, conèixer, respondre, protestar...

Em refereixo a les nostres afirmacions sobre Déu com a autèntic “Senyor de la història” que ressuscità Jesús, possibilitant així que no visquem només del “record de Jesús” (com els pobres infeliços que viuen del record del Che), sinó d’una “amistat” real i actual amb ell.

Tot aquest Déu aquesta darrera temporada se m’està enfosquint: per això et deia que la simple menció de la cartoixa em va agafar desprevingut.

Penso que, si en allò que anomenem oració, no arribem a tenir l’experiència d’un col·loqui (“que se hace propiamente hablando así como un amigo habla a otro”), d’un diàleg, ens quedem sense l’experiència d’un “Déu personal” i, per tant, sense possibilitats d’afirmar-lo com a tal.

1. que Déu pot i vol tractar directament amb la seva creatura;  
2. que l’ésser humà pot experimentar com tal cosa succeeix;  
3. i que pot captar el sobirà designi de la llibertat de Déu sobre la seva vida. 

Coincideix plenament amb aquell interès que tenia sant Ignasi als Exercicis de que el predicador es callés i que “dexe inmediate obrar el Criador con la criatura y la criatura con su Criador y Señor” perquè “el mismo Criador y Señor se comunique a la su ánima devota”.

Què és aquest comunicar del Creador amb l’ànima devota? Què és aquest inmediate obrar del Creador amb la creatura? Què és aquest tractar directament, aquest poder captar els designis de la llibertat de Déu?

Em sembla que ni sant Ignasi ni el Rahner es quedarien contents amb les nostres frases de que trobem Déu en el pobre, en els explotats, en les ànsies d’alliberament del poble oprimit, en els signes dels temps, en cada episodi petit i a vegades insignificant de la “lluita final”. Crec que ells, amb els seus inmediate i directament, volen arribar a afirmar que Déu també pot ser trobat a una cartoixa o en el tranquil silenci nocturn d’un barri disposat a aixecar-se aviat per anar al treball.

Si no recordo malament, Rahner aprofita per fer les seves ironies (i un cop més té tota la raó del món) de que els “pares congregats” de la XXXII (la Congregació General de l’eslògan de la “promoció de la justícia”) fossin obligats a efectuar alguns “mètodes orientals d’oració”. Per a mi aquest fet va constituir com el certificat de defunció -signat pel metge forense- de l’oraci&oacutte;.

Què és en el fons aquesta pretensió de “parlar amb Déu”?
A vegades penso si no m’hauré com quedat ancorat infantilment (degut potser a l’impacte de la lectura de Thérèse de Lisieux?) en aquest aspecte de la pregària, si no hauré cregut ingènuament en aquest “obrar inmediate” entre Creador i creatura, si no exigiré de la pregària el que ja hauria de saber que no pot ser exigit… És possible “parlar amb Déu”?

I, tanmateix, cada dia m’arrapo més a l’oració pretenent i exigint que sigui un “col·loqui”. Per què aquesta fidelitat a la “pregària”?

Potser en aquesta fidelitat he posat la meva “especificitat” de ser religiós…, potser aquesta fidelitat és un reflex d’una actitud d’espera pacient, semblant a aquella dels “sentinelles que esperen el matí” (Ps 130,6)…, potser aquesta fidelitat és la bretxa per on s’esquitlla el “misteri” a dins de la meva vida amb pretensions de secular…, potser aquesta fidelitat era l’afirmació necessària de que Déu era una “persona”, de que el “vine i segueix-me” era de nou pronunciat per Jesús sobre mi… Necessitava un “Déu personal”, amb la seva crida personal, per donar-me una explicació vàlida a la meva manera concreta de viure.

Ja no crec que l’oració sigui una “línia telefònica”, ni que a l’altre costat del fil hi hagi una persona donant ordres o estimant i deixant-se estimar. Si no recordo malament, ja fa uns anys que m’escrivies dient que calia pensar una “espiritualitat” per a la gent que ja no feia “oració”. 

No faig més que prendre’m “en serio” el final de l’evangeli de Marc: segons els bons teòlegs, després d’aquell darrer crit a la creu, tot discurs sobre Déu -fins i tot el del mateix Jesús- ja no pot ser repetit. I agafar també “en serio” allò tan escolàstic del “de Deo nihil scimus”. Com sabem que és “pare”? Com sabem que es vol comunicar? Com sabem que ens interpel·la? Accepto que diguin que Déu és “pare”, però també som cristians quan neguem que Déu sigui un “pare”. Quin és aquest “pare” que manté més de la meitat dels seus fills morts de gana? 

Aviat tindré uns 10 dies seguits de festa. Penso que hauria d'agafar la motxilla i anar a recórrer alguna comarca dels nostres pobles d'Espanya, però la veritat és que em fa molta mandra. Abans, aquests viatges en solitari, em servien quasi d’Exercicis, de dies d’“espiritualitat”: Alguna lectura, escriure una carta, reflexionar..., llargues estones d’espera esperant que algun cotxe t'agafi... Tot això, pot ser pregària? 
Avui per avui, em resulta difícil "parlar de tu a tu" amb Déu, o pensar que ell té propostes concretes i personals a fer-me a mi. I, d’altra part, a la vida ordinària, dia a dia, em penso que no he deixat d’examinar la consciencia, de meditar, de contemplar, de orar vocal y mental y otras spirituales operaciones, a on he anat elegint la meva manera de “servir”. Servir a la mida de les meves forces, no físiques o psíquiques (que per ara són prou bones), sinó a la mida de les meves esperances (que aquestes ja no són tan grans).

Potser més que una qüestió d'esperances, és una qüestió d'identificació, d'identificació amb l'església més oficial, també amb aquella que està a nivells parroquials de barri, o amb la Companyia, potser fins i tot amb el que avui és una part àmplia de la Missió Obrera. Crec que ja fa temps participo d'estats anímics semblants als descoberts no fa gaire per tot un Leonard Boff. "El teólogo en la Iglesia ha de ser un maquis". Crec que no és deshonest ser un maquis a l’església. 

El famós fulletó ja citat d’en Karl Rahner, al que mai hem gosat en grup “hincar el diente” i el que en una història de l’espiritualitat ocuparia un lloc ben proper a altres escrits ja condemnats per l’Església (recordem que alguns escrits de sant Francesc de Borja tenen també aquesta garantia), em suscità les seves perplexitats (en aquells temps encara feia oració):

Estic plenament d’acord amb Rahner de que “en el fons es tracta de quelcom terrible”, afirmar que “vaig experimentar Déu, el innombrable, el silenciós i, tanmateix, proper, en la tridimensionalitat de la seva pròpia donació a mi [..]  més allà de tota imaginació plàstica”. Aquesta experiència immediata, no és quelcom que va contra moltes coses, no sols contra raonabilitats humanes, sinó contra un dels corrents més bonics de la biblia?
Deixo per als anys de la jubilació un estudi comparatiu en aquest tema entre Rahner i el meu amic Juan Luis Segundo. Per si algú arriba abans a la jubilació són les pàgines 719-735 del capítol V (Desmitologización y espíritus) de la tercera part (El Cristo de los Ejercicios espirituales) del llibre El hombre de hoy ante Jesús de Nazaret.

Aquesta és la frase: “Intravi in intima mea, duce te”. Crec que això (intravi in intima mea) ho faig, i el duce te el puc suposar pietosament.

retorquebas me ad me ipsum, auferens me a dorso meo, ubi me posueram, dum nollem me attendere, et constituebas me ante faciem meam, ut viderem quam turpis essem, quam distortus et sordidus, maculosus et ulcerosus

Aquí faríem bé de dir allò tan “castizo” de : “¡Eso lo serás tú!!”. Si l’oració, doncs,  serveix per obtenir una visió tal de les nostres humils persones, ja fem bé de no fer-ne massa.

Quan un religiós o religiosa es posa a pregar per dema- nar "per les vocacions"...  es pensa que Déu té poc interès pel seu propi Regne i que cal animar-lo una mica? s'imagina Déu com el "Di- rector General" de l'INEM en una època en què les cons- tructores es disputen els pocs paletes que hi queden? fa una sessió de teràpia (ja sigui individual o col·lectiva) per acceptar sense traumes que "els signes dels temps" ja han canviat? reflexiona sobre els condi- cionaments sòcio-culturals (i  els polítics-econòmics) de la seva pròpia vocació? tem que E. Drewermann tingui raó quan diu que l'es- glésia catòlica només podrà assegurar-se noves voca- cions si consegueix crear "persones radical i existen- cialment insegures"?

Entre les moltes maneres d’entendre el que és “fer oració”, potser avui per avui repetiria el que ja escrivia al 1980 (en Tito feia pocs dies que era mort):  Com bon pelegrí he començat aquest viatge amb preguntes i interrogants. Porto com llibre de viatge una continuació del “Récit d’un pèlerin russe”. Què és la nostra pregària? Un reflectir sobre nosaltres mateixos per tal d’arribar a una auto-possessió? Una simple contemplació d’imatges passades de la vida de Jesús? Un discerniment sobre l’estratègia a seguir? Un “hablar de amor con quien sabemos que nos ama”? És cert que Déu ens interpel·la?, que ell ens crida?. Tot això és preguntar-nos en el fons què vol dir això de que “Jesús ha ressuscitat”. Creus tu en l’“experiència immediata”? La tens? L’has tinguda? O parles d’oïdes? Aquesta sí que és una bona pregunta per a un pelegrí. Trobo en aquest llibre del pelegrí rus aquesta definició de la pregària: “prier veut dire diriger sans relâche sa pensée et son attention sur la mémoire de Dieu, marcher en sa présence, éveiller en soi son amour pensant à lui, et associer le nom de Dieu à sa respiration et aux battements de son coeur”. Si la pregària no és més que això, em quedo amb la definició del meu amic Belo (Lectura política del Evangelio) que ve a dir que la pregària, la que Jesús feia, era “un moment no-públic d'una pràctica pública”, el moment de repensar noves estratègies segons els esdeveniments, el moment de “en todo buscando la voluntad de Dios”.

També parla de “cuando nos sentimos llamados por el Señor”, i jo em pregunto si… 

…el “etsi deus non daretur” del pastor protestant Dietrich Bonhoeffer, no voldrà dir que hem de viure honestament la nostra condició de jesuïta i de capellà, sabent que no hi ha cap crida especial ni personal de Déu envers nosaltres?