| Un petit comentari
al quadre “De Deo nihil scimus”…
Si de Déu no en sé
res, puc creure en el “Déu dels meus pares”; no hi ha res
que ho impedeixi. No hi ha cap “scio” que em prohibeixi per honestedat
amb mi mateix o amb Déu (parles de Honest to God, d’en Robinson,
que vaig llegir per recomanació teva) creure en aquell Déu…
El mateix es pot dir de la Trinitat.
No en sé res de Déu; doncs, per què no pot ser Pare
i Fill i Esperit Sant? Aquests dies vaig estar a Oruro i en Bernardo Gantier
em va ensenyar un petit càntir que ha trobat amb tres brocs. Em
deia: sembla que hi ha una cultura antiga que representava així
Déu perquè tenien una idea de que Déu era tres i u. |
El
que jo li comentava... |
| Per cert,
que a la masia prop de La Panadella, a on vivien una amics
i crec que hi vàrem parar alguna vegada, també hi havia un
porró amb tres brocs. No crec que fos cap referència a la
Trinitat…
No vull seguir parlant de les altres
set afirmacions. Si de Déu no en sabem res, crec que el que tu dius
pot ser tan fals com el que diuen els qui afirmen el contrari. En Roig
Gironella et diria que es tracta d’un altre nivell epistemològic… |
No se m’havia
passat pel cap deixar sense comentar el teu comentari al meu requadre,
però ho pensava fer amb una mica de calma i amb cert temps.
Aquest requadre és a l’estil de EL PERIÓDICO,
però no per això deixa de tenir la seva veritat. I aquesta
veritat és l’abisme que hi ha entre el que els capellans “saben”
i el que ells volen transmetre als seus fidels, fins i tot a aquells
que són de “comunitats cristianes”.
|
| Pel que fa a
la pregària. El dissabte passat per la tarda anava amb una voluntària
a una comunitat per a dir una missa per a demanar la pluja. Es veien uns
núvols negres i em va dir: "Hi ha núvols, plourà".
Jo li vaig contestar:"Però el vent és del
nord i això se n'emporta els núvols"
Vàrem dir la missa, vàrem demanar aigua
a una processó amb la imatge de la Mare de déu del Rosari,
va sortir el sol. A la nit va ploure i força.
Tota la gent estava molt contenta. Ells havien fet el
que tenien que fer: demanar missa, fer rogatives. Jo havia fet el que ells
volien. Va ploure.
T'asseguro que a l'homilia en vaig veure en dificultats
teològiques (fa molts anys vàrem aprendre que Déu
no és un tapa-forats, o com diu una dita castellana. "Porque Dios
ayuda a los malos, si son más que los buenos", o el que deia l'escolàstic:
"Post hoc, non necesse propter hoc". |
Aquest
és el tema d’una novel·la, que suposo que ja has llegit i,
potser per recomanació meva, de D. Miguel de Unamuno, la de San
Manuel, bueno y mártir.
És un d’aquests llibres que, no només recomano,
sinó que regalo i deixo, i a cops sense retorn i sense saber qui
el tindrà. Ho dic perquè ara no l’he trobat a cap de les
prestatgeries dels meus llibres.
Si no recordo malament (a mi també em comença
a passar que recordo més les coses velles que les noves), Eugen
Drewermann (autor del qual també puc recomanar Dios inmediato)
ve a dir que per compassió envers els “petits” seguim fabricant
ateus (gent que ja no pot “creure” en el que nosaltres continuem dient.
El requadre no afegeix res al text del quadernet, en el
qual queda prou clar que Jesús –per a mi- no és l’única
solució, ni la recapitulació de totes les coses, ni l’exclusiva
ni definitiva manifestació de Déu, ni el “Fill de Déu”…
queda també clar en el text que no em molesten les nostres afirmacions
dogmàtiques sempre que no vulguin ser contradictòries amb
les que altres poden fer.
|
|
Això vol dir que estic d’acord
amb tu: si de “Deo nihil scimus”, podem dir que és Pare, fill i
Esperit Sant…
No em molesta que tu ho diguis, ni em sento obligat a
no dir-ho mai, però que no em vulguin obligar a ensenyar a altres
que Déu és d’aquesta única manera. Tu i jo sabem (i
suposo que d’altres també) que el “Déu trinitari” (una sola
essència, dues naturaleses, tres persones) és la millor forma
“consensuada” que uns cristians –en una determinada cultura i època-
van trobar per a expressar –sota la convocatòria de l’emperador-
la seva experiència de fe en Jesús de Natzaret. Això,
tu i jo, ho sabem gràcies a la “sucia historia de Efeso” que, com
alumnes fidels, vam escoltar al González Faus. |
I –i suposo que seguirem
d’acord- quan anem al Txad o a Bolívia no estem gens obligats a
seguir aquest consens imperial, sinó que faríem molt millor
en buscar un altre “consens”, ja que ni les condicions polítiques,
ni les culturals, ni les idiomàtiques són les mateixes. I
és possible que buscant un altre consens, trobem “un
porró amb tres brocs”.
Més em va costar –cadascú té les
seves sensibilitats- decidir-me pel primer punt, el del “Déu dels
meus pares”. Aquí cadascú pot tenir els “seus pares” i el
“seu Déu”. Però no podem ignorar que per a molts cristians
de la nostra generació el “Déu que hem rebut” és un
déu que ha estat utilitzat –i no sols durant tres anys- per un dels
bàndols d’una guerra. I durant tot aquest temps d’utilització
ell no va dir ni piu.
I així comprendràs perquè em costa
una mica creure que ell hagi ara ja après la lliçó
que uns quants teòlegs li han volgut ensenyar de que ell és
el “Déu dels pobres” i de que ell té una opció per
als pobres. Si els homes, que no som immutables i que sols vivim uns quants
anys, ens costa ja fer canvis a la nostra vida quan arribem a una certa
edat, no creus tu que serà demanar-li massa a ell, que és
immutable i que és etern, que en tan poc temps faci canvis tan radicals?
Deixem-ho aquí per avui, però continuarem.
M’hauries d’explicar una mica més la teva dita escolàstica:
“Post hoc, non necesse propter hoc” |
|
.
Aquest nom naixia a mitjans dels anys 60 per a designar el grup de jesuïtes
que s‘havien posat a treballar manualment. Avui dia, aquest nom de Missió
Obrera, de desaparició ja anunciada, no sap ben bé a quins
jesuïtes dóna aixopluc".
