Aquest cop m'era agradat arribar al Lloc abans de l'hora acordada. Baixar sol a la platja petita. Caminar vora l'aigua sense pensar. Anar mirant a dalt fins veure aparèixer la seva silueta. Per una d'aquelles raons que no se saben, un cop més vaig ser fastigosament puntual. 
Ella no.
Ella, que quan la vaig trucar sense haver llegit encara el seu e-mail va dir no dinem, havia arribat abans. Amb temps per treure de l'apartament totes les coses personals, amb el propòsit evident de que no hi haguéssim de pujar junts. De fet, tampoc calia que ens trobéssim per tornar les claus. Les tenia totes ella. Fa dos mesos, al sortir, vaig deixar les meves al pany. I el contracte de lloguer anava al seu nom.

Quan vaig arribar ella caminava vers la barana d'on es veu la platja petita. No es va girar en sentir un cotxe. Vaig aparcar davant el seu, davant el lloc. La tarda de primavera jove era ventosa i freda. Lletja. M'hi vaig atansar sense pressa, mirant-la mirar el nostre mar. Vaig posar-me al seu costat, a tocar. Vaig raspallar el seu cabell curt recent tallat. Em va mirar breu als ulls i va continuar mirant lluny al mar. 
Els seus ulls són de color verd i marró.
Jo acariciava la seva esquena amb l'avantbraç. Un nus a la gola no em deixava parlar. Tampoc calia, s'estàvem dient tant! Jo mirava al sol allí on es reflectia al mar. Ella restava quieta, amb les mans dins les butxaques del jersei gris. Jo sentia com en aquella immobilitat em tornava cada una de les meves carícies.
- Té, fes-ho tu sol. Jo no tinc ccollons d'anar-hi. Ja he tret tot el que hi havia.- Van ser les seves primeres paraules. Ho va dir traient un manat de moltes claus, posant-lo a la meva mà.
- Cabrona - vaig replicar. 
I vaig afegir: - Va, anem a prendre un cafè.
Vam travessar la plaça de l'home del nas agafats de la mà i vam seure a l'única taula de la terrassa de l'únic bar que hi havia obert fora de temporada. Dos cafès de veritat. No s'hi estava bé. El sol era ja baix i incapaç de vèncer el fred d'aquell vent molest. Parlem. S'expliquem algunes coses com per posar-nos al corrent de quasi dos mesos de manca de complicitats. Hi ha somriures lleus. Marxem aviat, com expulsats pel vent impertinent. Pugem al seu cotxe. L'engega per tenir calefacció, calia que els cossos es recuperessin del fred. 
De nou només parlen els ulls. De tant en tant m'hi atanso i li dono un lleu petó als llavis callats, tancats. Mentre, la tarda avança i és possible que l'oficina de l'administrador estigui a punt de tancar. Però avui no es mira cap rellotge, avui no. Ella plorava en silenci calm, només llàgrimes amb gust de mar. Pronuncia un t'estimo trist que de nou em fa tremolar.
- Joder! - vaig exclamar de sobte, abraçant-la, amagant-me en ella.
- Que et passa? - va preguntar amb dolçor.
- Que estic a punt de plorar!
Ella sap que jo no sé plorar. La meva llàgrima no va sortir. Em vaig separar i els ulls no sé que es van dir. Va posar la seva mà al nus de la meva corbata, aflonjant-lo.
- Pugem. Ho va dir amb veu petita, com feble. Jo vaig romandre en silenci. (No ho havia somiat)
- Vols? - va afegir uns moments enllà. 

S'anava fent fosc. Ja no hi havia ni llençols ni mantes. Ens vam tapar amb un dels cobrellits que eren de l'apartament. No vam engegar la calefacció. 
Va plorar. Vam riure. Va cridar. 
Mentre es vestia, prop la mitjanit, va dir:
- No deixaré que tornis a entrar a la meva vida.
Jo li vaig donar un petó tendre que ella va entendre.

Fora tot era més desert encara. Va pujar al seu cotxe. Ella assentada, jo fora.... com tants cops. Ens vam besar de nou, profund, no sé si per  sempre.
- Ves-te'n - vaig dir. Em vaig separar sense esperar a res.
El seu cotxe em va passar mentre jo caminava cap a la barana d'on es veu el mar i la platja petita. Un focus de quars il·luminava la sorra i un tros d'aigua. L'horitzó era fosc. Al sud, llums.