Sí que denotava certa urgència quan l'Emília em repetia sovint que s'havíem de veure però jo li deia que ja hi havia temps, que havent passat tants anys tampoc venia d'un dia. Quan finalment la vaig trucar per quedar resulta que el dia abans havia mort per culpa d'un càncer de pulmó. Collons, a vegades sóc lent entenent. Com vaig tardar en entendre aquell que va ser el seu últim petó al final d'un comiat agre; un petó curt i lleu d'una dolçor infinita. Algú ha dit que el nostre passat i el nostre futur estan escrits a les nostres ments. Jo no ho sé, que com es veu no sé llegir en les pàgines del llibre dels temps de passat i de futur, però com que penso que res és impossible penso que sí que pot ser. Així es podrien explicar les no-casualitats, per exemple. Quan vaig dir a la Laura que res és impossible, parlant a través d'un fil a més de 100 quilòmetres de distància, em va contestar fulminant que era impossible que en aquells instants jo estès allí amb ella, a tocar. Bueno, cada regla té la seva excepció. A més la Laura sap les respostes a moltes preguntes, com el perquè els gats no saben baixar de l'arbre al que han pujat. Jo, quan la Núria m'ho va preguntar li vaig contestar malament amb un jo què sé aïrat, no perquè encara no ho sabia sinó perquè estava contrariat per altres coses que encara no havia après. També crec que mai s'ha de dir mai ni sempre (o que d'aquesta aigua no en beuràs, que ve a ser el mateix) i quan ho dic és després d'un profund diàleg secret entre la meva intuïció i la meva història personal tot assumint el risc d'equivocar-me sense voler. 
 

(noms disfressats)