Era final de tarda d'hivern i per tant ja era fosc. La cua al semàfor de sortida era immensa però no m'amoïnava, no tenia pressa, ja no volia fer res més.
Vaig mirar els apunts que havia pres durant la reunió. A una cantonada del paper hi havia anotat el número del mòbil d'un tio que mai havia vist. El vaig marcar.
- On ets? - li vaig preguntar.
Em va contestar que al tren. Que arribava d'aquí vint minuts i que sí, que podríem prendre un cafè.
Quan em va tocar passar pel semàfor verd vaig continuar recte per la nacional, deixant enrere a la dreta el desviament que hauria agafat si no hagués marcat el número. Vaig tardar menys de vint minuts en arribar a l'estació d'aquell poble. Estava deserta, fosca, freda. Ningú més esperava el tren i per tant va ser fàcil identificar-nos. 
Seiem a una taula de marbre del bar de l'estació. Més llum i poca gent que mira el que posen a la tele penjada. Dos cafès sols. Cendrer a mitges. Xerrem llarg.
- M'agraden els teus ulls - em va dir cap al final. 
Aquell dia no s'havia afaitat, no sé si perquè no ho fa tots els dies o perquè si s'afaitava hauria perdut el tren de matinada.
Dies després, sense presencia, em va dir: 
- T'estimo. 
No, que jo sàpiga l'home de barba de dos dies no és homosexual.

Es va fer tard. El vaig atansar prop de casa seva i vaig anar cap a la meva per dreceres conegudes, pujant la calefacció del cotxe, amb soroll de música i pensant en allò dels cercles i de les casualitats que no existeixen.